11 de febrer, 2009

Participació al 95 joc literari



L’estàtua és la millor flor del jardí, la peça més preuada de la casa que s’ha fet construir. Manel, cada matí l’ataulla des de la finestra. Amb qualsevol excusa s’atansa i la palpa buscant-li un defecte que no té. No es cansa de mirar-la, i cada vegada que ho fa troba un semblant nou que abans no havia percebut. N’està del tot segur que és ella. Tan hi fa que no tingue cap, ni peus, ni mans per saber que és la seua estimada. La coneix prou bé, perfectament, coneix cada plec de la seva pell, i l’estàtua és la prova del seu engany.

- Marta, has tingut la poca vergonya de despullar-te davant l’escultor. No et podré perdonar mai.
- Però què dius Manel? T’has begut l’enteniment?
-Com has pogut fer-me una cosa així?
-Manel asserenat, la gelosia t’ha fet embogir, tu ets l’escultor.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

moltes gràcies per la teva participació, company

- assumpta - ha dit...

Ai! la memòria, quina mala passada li juga.
Molt i molt bo !!!