Vas ser el melic de la casa, al teu voltant s’aplegaven les dones per colpejar la roba contra les teus lloses, mentre donaven solta a les llengües. A la teua vora es donava consol i es maleïa. Es plorava i es reia: es xerrava pels descosits.
Ara ja no en fas de falta, fins i tot les teves aigües s’han plenat de llac, res a veure amb aquelles aigües blaves sabonoses.
Si en sabríem de coses si poguéssim extraure de les teves pedres totes les històries que van arribar a escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada