No hi ha res més depriment que una cadira buida. A un lloc on les cadires són buides, sembla que hi falti algú, mentre, elles esperen dispostes a que s’hi assegui qui sigui.
De vegades no li donem importància, ja es dóna per suposat que hi hauran moltes cadires buides a una conferència, a una presentació de treballs de papiroflexia o al passi d’una pel·lícula muda, posem per cas. D’altres vegades assenyalen clarament una absència: el polític absent al discurs del cap de files o l’actor absent el dia que li donen l'Oscar a l’actriu de moda.
A taula, una cadira buida, és el dit acusador que ens recorda contínuament l’absència de qui solia asseure’s en aquell lloc, i un dia farts de ser assenyalats injustament, ens espolsem la malastrugança desfent-nos de la cadira.
La cadira no es rendeix, i a l’ombra del contenidor de les deixalles, amb cara de víctima segueix esperant a fer llàstima i poder ser rescatada per la persona adequada, aquella que no se sentirà acusada de res encara que estigui buida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada