El contenidor

Ara estic desterrat a les afores, ja no sóc un contenidor de primera generació. La meva comesa és rebre les deixalles de l'extrarradi. Bé tampoc s’està tan malament. Una vegada t’han emmerdat una vegada el que ve al darrera tot s’hi sembla. Les situacions més dures però, les vaig viure a la porta del darrera dels supermercats i segons els meus companys la cosa no ha millorat.

Tots els vespres cap a les nou, les dependentes del supermercat recullen els articles de rebuig, les verdures passades, o els iogurts caducats, a l’hora en punt les portes del magatzem s’obrin i amb l’escorta del vigilant empenyen el carro cap el meu company que espera envoltat d’un xivarri provocat pels que esperen des de fa molta estona.

Quan la comitiva arriba , també ho fa el silenci, tothom emmudeix mentre el vigilant aixeca la tapa, però ningú perd detall dels moviments de les dependentes que buiden el carro abocant el seu contingut a la panxa grossa del contenidor.

En acabar la feina, les dependentes giren cua i el seu escorta deixa caure la tapa, és el tret de sortida. Tots es precipiten sobre el contenidor i un remolí de braços allibera les bosses acabades de dipositar, les aboquen a la vorera on les esgarren, i remenen el seu contingut esperant trobar qualsevol cosa aprofitable per menjar i retardar així el setge de la fam, al menys, fins les nou del vespre del dia següent.