Blocs de ciència

El proper dia 31 d’agost es celebra el Dia del Bloc 2007, aprofitant la jornada Publicacions URV i l’Ebresfera organitzen la presentació del darrer llibre de Daniel Closa.

Blocs de ciència és un llibre nascut a rel del bloc de l’autor i hi trobem interpretacions científiques curioses, sorprenents o divertides a molts fets que ens envolten i als quals sovint no parem atenció, petits fragments de ciència que, com en un trencaclosques, van conformant el món que ens envolta.

La presentació es durà a terme a la Biblioteca Municipal de Roquetes a les 7 de la tarda. L’acte estarà presidit per la directora de la biblioteca, Begonya Ferré, i la presentació anirà a càrrec del blocaire Jordi Abad.

Visca la diversitat

Sota el titol genèric de Tots iguals, tots diferents: visca la diversitat!, la Biblioteca Municipal de Roquetes, organitza cada dimecres a les 6.30 de la tarda, les següents activitats:


Dimecres 22 d’agost: “EL NEN GRIS”

Descobrirem la història d’en Martí, un nen gris de naixement que no tenia sentiments, o potser els tenis amagats?
Veniu a donar-li una mica de color a la seva avorrida vida.


Dimecres 29 d’agost: “UNA ALTRA COSA”

Voleu saber perquè el petit “Una altra cosa” es sentia sol, sense amics? Un conte que ens farà adonar del valor de l’amistat.


Dimecres 5 de setembre: “HOME DE COLOR”

Hi ha homes de color, i homes sense color??
Aquest conte i l’activitat que farem a continuació ens farà adonar que podem canviar les idees preconcebudes sobre el color de la pell.


Dimecres 12 de setembre: “ESTÀ BÉ SER DIFERENT”

La importància de ser un mateix, és el que realment ens fa únics i especials. Descobrirem les nostres diferències a través de les nostres pròpies cares.


Dimecres 19 de setembre: “EL REI AMB ORELLES DE CAVALL”

Coneixeu la història del rei Marc que tenia orelles de cavall?
Si veniu escoltarem la seva història i ens fabricarem les nostres orelles de cavall.

En defensa pròpia

Tenim a la memòria el Katrina o el tsunami d’Indonesia, i abans de recuperar-nos, el terratrèmol del Perú causa la desolació i la misèria; casi a un temps el tifó Sepat obliga a evacuar vora un milió de xinesos i sembra el caos; a Texas el tornado Erin, fa pocs dies, escombrava aquest estat USA; al Carib l'huracà Dean augmenta de força i comença a arrasar els llocs per on passa.

Fa un parell de setmanes l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), feia públic una recopilació de fenòmens climàtics mes extrems, que al temps era la previsió del que ocorreria aquest 2007: Onades de calor, tronades destructives i huracans cada vegada més freqüents. La causa el calentament global, un fenomen que du tan canvis atmosfèrics com d’humitat.

Sempre han hagut tifons i huracans, però segons els experts cada vegada la temporada comença abans i són més virulents. Abans en tenien prou amb les lletres de l’abecedari, ara els hi fan falta lletres. Els humans hem canviat el planeta, i el planeta es defensa virulentament. Vivim submergits en el consum, i estem acabant amb el planeta tal com l'hem conegut. La Terra no desapareixerà, ella és transformarà i seguirà el seu camí a traves del temps, som els humans qui hem de canviar o pagar les conseqüències.

Felicitats !!!

Ahir va complir divuit anys. Mentre tornàvem a casa, li vaig preguntar:
—Jo fa molts d'any que vaig complir divuit i no ho recordo, però tu que ho tens recent has notat alguna cosa? A penes fa vint-i-quatre hores encara eres menor d'edat i ara de cop i volta ja ets major d'edat. Has notat el traspàs d'un estat a l'altre.

Jo estava pendent de la carretera i no vaig poder veure-li la cara, però coneixent-la segur que va dibuixar una ganyota pensarosa, mentre amollava

—Què vols dir en un canvi? Si sóc més responsable? Si sóc més madura?, si he adquirit més seny?

—Això mateix...

—Doncs bé, jo ja tenia seny, ja era responsable i madura abans de complir els divuit, què no te n'havies adonat?

I vam riure plegats...

Felicitats filla !!!

Oleguer cau de la foto

Segons informa elplural.com, el diari esportiu SPORT ha eliminat a Oleguer d'una foto amb els cracks del Barça, mentre altres diaris com MARCA han publicat la foto amb els cinc jugadors.

Des de l'ultraconservador LibertadDigital no s'ha deixat passar per alt el detall, i han remarcat l'independentisme declarat del futboliste català i recordat, una vegada més, les seves declaracions sobre De Juana Chaos

Les veus de l'aigua

Sota el títol genèric de Les veus de l’aigua, s’inaugura al Convent de Sant Salvador a Horta de Sant Joan, l’exposició de fotografies L’aigua de la terra de Manel Armengol que romandrà oberta des del 17 d’agost fins el 16 de setembre i un cicle de concerts.

El primer, Aigua i Pedra a càrrec del pianista Manel Camp tindrà lloc el mateix 17 d’agost a les 22 hores.

El segon, Aigües clares/ aigües profundes, pel pianista Denis Pascual, el divendres 24 d’agost a les 22 hores

I el tercer i darrer, L’inexorable pas del temps, a càrrec de la mezzosoprano Marie-Paule Milone i la pianista Carme Martínez, el diumenge 26 d’agost a les 22 hores.

Els arbres de carretera

La carretera Tortosa-Roquetes, ja fa anys que està en un estat deplorable, sembla mentida que sigui un dels accessos a la "capital" de les Terres de l'Ebre més transitats i la seva situació sigui patètica, sense voreres, on circular a peu es un acte d’heroisme, i quan plou es imprescindible saber nedar per no ofegar-se en qualsevol dels seus immensos bassals.

Des de què vaig obrir aquest bloc, he anat denunciant de manera repetida l'estat d'abandó d'aquesta via. El motiu no importa al ciutadà, el fet és que és intransitable. Doncs bé, avui una vegada més, m'arriba el rumor referent a què l'arranjament de la via serà imminent. Quan ho vegi m'ho creuré.

Avui també, fullejant l'exemplar d'agost del National Geographic, he pogut llegir un petit article sobre l'arbre més gran fins ara conegut, una secuoya de 115,50 metres del Parc Nacional de Redwood als USA. Vàtua l'olla!! m'han vingut al cap.

Què hi faran de les dues fileres d'arbres adults que flanquegen la carretera?

No fa falta que m’ho digueu, m'imagino la resposta...

Hi havia una vegada un mur

Al meu poble, a Roquetes, tenim un mur. Un mur que no separa res. Es va aixecar per commemorar la victòria sobre l’estupidesa humana. Grafiat per l'artista roquetero Ignasi Blanch, commemora l’enderrocament d’un mur, aixecat per separar a un poble.

Avui tretze d’agost, fa 46 anys que es van iniciar les obres de construcció del mur que va separar Alemanya durant 28 anys. Els afeccionats a construir murs físics o virtuals haurien de prendre nota. No hi ha mur, ni frontera, que separi un poble, si aquest vol romandre unit.

On vas?

-Saps on vas?
-No pas. Però de ben segur que el meu camí acaba en algun lloc. No importa on. Sols sé que seguiré caminant i abans de trepitjar l'horitzó hauré arribat al meu destí.
-Què vols?
-Res que no es pugui trobar a les vores del meu camí, res que no pugui admirar sense allunyar-me de la finita línia del meu destí.
-Què escoltes?
-No vull escoltar res més que les meves passes al caminar, el piular dels pardals o el xiuxiueig de les paraules arrenglerant-se per ser dites en silenci.
-Què veus?
-Res que no siguin les parets de la trinxera, a una banda la decepció, a l'altra l'esperança
-No penses aturar-te?
-No hi ha motiu per fer-ho. A cada passa que dono, estic més a prop del meu final
-Desitges descobrir el teu final?
-No, sols confio en assaborir cada instant del meu camí, ja sigui fosc, ja sigui ple de llum.
-Llavors?
-No et sàpiga greu, seguiré endavant com sempre he fet. Sento que no t'agradi, perquè és diferent al teu camí. He arribat fins aquí, amb errades i triomfs, amb encerts i fracassos, penso seguir fent camí a cada passa.
-I quan hagis arribat al teu destí?
-No t'amoïnis per mi, però tot haurà acabat.

El vigilant en el camp de sègol

El 26 de novembre d’enguany, el Club de lectura de la Biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa té previst comentar la novel·la de Jerome David Salinger: “El vigilant en el camp de sègol”, tal com es pot llegir al bloc: Tens un racó dalt del món, de l’amic Jesús M. Tibau.

Em vaig adonar que tenia aquesta novel·la per casa, fruit de les lectures obligades dels meus fills, i avui he acabat de llegir-la.

Holden Caulfield, un adolescent que no encaixa amb res ni amb ningú, considera que la societat en la que viu, està plena de gent hipòcrita i sense valors. El jove, que és expulsat de l’escola per rendiment acadèmic insuficient, passa tres dies visitant Nova York, abans de tornar a casa. Les experiències que viu el faran reflexionar sobre el sentit de les coses.

Sembla que Holden sigui tan sols l’ombra del mateix Salinger: Un individu barallat amb el món i amb ell mateix, que després de publicar aquesta novel·la es va retirar del món a un lloc aïllat amb la seva filla, de la mateixa manera que descriu Holden quan li proposa a la Sally fugir de tot i anar-se’n a viure al bosc. La novel·la no s’ha dut mai al cinema, per la obsessió que té l’autor amb Hol·lywood, a la novel·la el protagonista acusa al seu germà D.B., escriptor de contes, de prostituir-se escrivint guions per al cinema.

L’obra de J.D. Salinger, que a pesar de no haver publicat res més segueix escrivint, segurament ens sorprendrà amb la seva mort, quan és previsible que els seus hereus es venguin tots els escrits i els drets del Vigilant en el camp de sègol, per al cinema. Ara ja fan cola esperant que arribi el dia.

Aquesta novel·la, de lectura obligada al sistema educatiu nord-americà i a gran nombre de països del món occidental, té un puntet d’intriga que ha fet que sigui analitzada pel dret i per l’inrevés per gran nombre d’estudiosos del comportament humà. És el fet de ser la lectura preferida d’assassins famosos. Entre altres, Marck David Chapman, que va matar a John Lennon, (duia un exemplar del llibre en el mateix moment de cometre el crim); John Hinckley, Jr. que va disparar a Ronald Reagan era un lector obsessiu de la novel·la; o Lee Harvey Oswald assassí de John F Kennedy.
Però no és únicament la lectura preferida d’assassins, sinó també de personatges com Winona Ryder, Bill Gates, Pete Sampras o Billy Joe, cantant de Green Day.

En fi un llibre interessant, de lectura entretinguda i ràpida, que desperta passions i rebuig a un cinquanta per cent, però no per això s’ha de deixar de llegir.

Catalans retinguts a Mèxic

Hi han noticies que sembla que no siguin noticia, són dificils de trobar: La Jornada, diari digital mexicà.

Carta dels i les detingudes

Som quatre catalans, Ariadna Nieto, periodista i antropóloga, Nuria Morelló, antropóloga i historiadora, Ramón Sesén, professor d'informàtica i Laia Serra, advocada. A les 9:30 de la nit del dia 5 d'agost de 2007 vam ser assaltats per elements parapolicials mentre passejàvem pel centre històric de la ciutat de Oaxaca, Méxic. Aquests ens van carregar en un vehicle i ens van traslladar ajupits i tapats amb una lona fins un quartell, allí ens van encaputxar i ens van tenir tancats durant una hora en una habitació a les fosques, on vam rebre insults, cops, amenaces, i es va produir una agressió sexual a una companya. Ens van obligar a estar amb les mans al cap o agenollats, a més ens van robar les nostres pertinences, els diners i la documentació. De seguida ens van traslladar a les instàncies migratòries al·legant la nostra situación d'estrangers indocumentats.

Ens tenen empresonats en un centre d'internament d'estrangers de la Ciutat de Méxic, malgrat la nostra manifesta i acreditada instància penal.

Des del dia 7 d'agost el cònsul espanyol va expedir uns passaports nous i encara no els en han entregat. Hem estat privats de tota la informació sobre els fets dels que hem estat víctimes i de tot assessorament extern.

Exigim la nostra immediata posada en llibertat i que se'ns retornin les nostres pertinences, així com que es depurin les responsabilitats de les autoritats pertinents.

Us demanem el vostre suport, la difusió i la denúncia del nostre cas.

El vostre suport és la nostra força.

Ariadna Nieto, Laia Serra, Nuria Morelló i Ramón Sesén

Qui és l'amo de l'Àrtic ?

Fa pocs dies comentava en un dels meus post, La conquesta submarina del Pol Nord, la recient expedició russa a l’Àrtic. Els russos van deixar la seva bandera en un recipient de titani a vora 4000 metres de profunditat sota el Pol Nord. Els científics de l’expedició van aprofitar el viatge per fer aixecaments topogràfics dels fons per poder reforçar els drets de Rússia sobre aquells paratges, davant la possibilitat que a sota hi hagin grans reserves d’hidrocarburs.

Els canadencs no s’han fet esperar i davant la possibilitat que el desgel de l’Àrtic permeti anar més enllà, han decidit ampliar el desplegament dels Rangers, força para-militar formada per nadius inuït, i establir un base militar d’aprovisionament de la Patrulla Àrtica, a Nanisivik, a la badia de Resolute, la sobirania de la qual no li reconeixen ni Rússia, ni USA, ni la UE.

Els danesos també s’han espavilat i han enviat un trencagels amb científics per demostrar que la cadena muntanyosa submarina de Lomonosov de 1500 metres d’alçada és una continuació de la plataforma de Groenlàndia, reivindicant així la seva sobirania sobre l’Àrtic.

Per suposat, els USA ja estan aixecant un plànol del fons àrtic que reafirmi les seves pretensions territorials sobre l’Àrtic.

Ja en són quatre, algú més s’hi apunta?

Sacatunn que pen...

La publicitat dels productes Calvo, després d'haver explotat a l'home-tonyina durant molt de temps i d’haver popularitzat la frase: "tu tienes estudios, piltrafilla?", trenca amb la tradició i ens bombardeja amb el : "Sacatunn que pen que summum que tun".

El nou “aserejé...” del 2007, que de moment ja sona i ressona com a sintonia de mòbils, ens amenaça en convertir-se en una lletania de tot ús.

La frase pertanyent a una llengua inexistent, no vol dir absolutament res, però incita a cruspir-se un bocata, com el que m’empassaré en acabar aquest post...

Bush i la paparra

Diuen els responsables de la salut del president Bush, que gaudeix d’una salut de ferro, igual que la seva política exterior, a excepció d’una erupció que va tenir ara fa just un any, que va ser descrita com a coherent amb la malaltia de Lyme: detectada, localitzada i tractada fins la completa curació.

La malaltia de Lyme és un infecció, que habitualment es transmet als humans per mossegada de paparra.
Tenint en compte que la paparra, mossega, introdueix el cap sota la pell del pacient s’ho passa bomba xuclant-li la sang, i no deixa la pressa així com així. Seria bo saber com va reaccionar el Servei Secret responsable de la seguretat del president, davant aquesta agressió.

Van matxucar a la paparra, fins la mort? La van detenir, interrogar i confinar a Guantánamo? Què se n’ha fet de la paparra? Ha estat declarada membre de Al Qaeda? Els països que hostatgen paparres seran bombardejats, com a mesura preventiva en una acció antiterrorista internacional?

No soc gaire amant de les paparres, però he de reconèixer que ni han algunes que tenen pebrots, gosar xuclar-li la sang a l’amo, és total...

El robo de l'euro

Per saber que el foc és calent i la neu es freda, no necessitem termòmetre, ho sabem i prou.
Com sabíem que amb el canvi de la pesseta a l’euro ens deixaríem la pell. Tots els portaveus de la política i la economia, repetien que res, que no hi havia problema, inclòs la UE amb els seus fabulosos estudis, que ens costen als ciutadans europeus un colló i part de l’altre, van afirmar que la desviació de l’IPC per l’entrada de l’euro, oscil·laria entre el 0,12 i el 0,29 per any.... I es van quedar tan amples i aplaudint-se a ells mateixos.

Ha passat el temps, i els resultats són evidents, de 0.12/0,29 res de res, ara s’adonen que els preus a l’hostaleria l’increment en estos anys de l’euro ha estat d’un 40 %. Natros ja fa temps que ho sabíem, i no solament amb l’hostaleria.
L’Euro va ser el robo del segle per als ciutadans, que trepitgem dia a dia el carrer, i fem virgueries per omplir el cistell i que els nostres contes estiguin sense números vermells. Per si fóra poc, ara han constatat que la renta dels europeus recula i sobre tot la d’alemanys i espanyols.
Sempre les bones noticies les amollen en plenes vacances, per què serà?

Cornut i pagar el beure...

Els senyors de negre, atrinxerats a la Conferència Episcopal Espanyola, no paren de marejar la perdiu. Darrerament no en tenen prou en encarregar-se de les qüestions de l’Esperit Sant, sinó que ara han decidit ocupar-se també de altres qüestions terrenals.

A part de les polèmiques amb els divorcis, matrimonis de persones del mateix sexe, i l’ensenyament de l’assignatura de religió, entre altres, amb que ens tenen acostumats. Van donar un salt qualitatiu i ens van sorprendre amb la defensa aferrissada de la indisoluble unitat de la pàtria, cosa que fa dubtar si qui parlava era un cardenal o un general carca retirat. Ara l’afable i neutral cardenal Rouco, s’ha transmutat en un expert constitucionalista i ha declarat que la nova assignatura Educació per a la ciutadania, es inconstitucional.

El PP, s’hauria de replantejar la seva agenda, no els hi fan falta, Rajoy, Acebes ni Zaplana, tots tres poden anar-se’n de vacances tranquil·lament. Rouco, Cañizares i els nois de la COPE ja els hi fan la feina, els guarden la paradeta, a molt bon preu i cobrant de les arques públiques, via Concordat.

Ara que als de la Conferència episcopal els hi ha agafat la venada constitucionalista, seria hora de revisar el ranci, i al temps, esplèndid Concordat entre l’Estat i la Santa Seu, que precisament és un text pre-constitucional, i adequar-lo als nous temps. Un Estat laic, on els ciutadans del carrer estan cada vegada més lluny dels postulats de la jerarquia eclesiàstica, i no ho dic basant-me en cap estadística, sinó en la constatació del nombre d’usuaris als serveis que oficien en els seus llocs de culte, un Estat laic, dic, precisa d’un nou marc de relació amb l’Església catòlica, on quedi perfectament establert quin és el paper de cadascú, i sobre tot, reduir els privilegis fiscals que fins ara han gaudit a costelles dels contribuents. Com diu la dita castellana: Que cada palo aguante su vela. O el que és el mateix: Qui vulgui futbol que pagui l’entrada.

La lliçó navarresa

Fernando Puras, el candidat pel PSN-PSOE a la presidència del govern navarrès ha dimitit com parlamentari i portaveu del grup del PSN.

Després que la executiva Federal del PSOE des de Madrid desautoritzes l’acord dels socialistes navarresos que amb un 99 % havien acordat recolzar el tripartit entre Nafarroa Bai, Eu i el PSN, desbancant del govern a la pepera UPN

El candidat socialista ha donat una lliçó, com a militant disciplinat d’un partit ha acatat els acords de l’executiva federal, però sent conseqüent amb ell mateix ha dimitit.

Fernando Puras, s’erigeix així en un “avis raris” de la política. Acostumats com estem a què no dimiteix ni deu, facin el que facin, que algú ho faci, és com un bri d’aire pur que ve a redreçar els ànims.

Molts de polítics i polítiques, dels de més amunt i dels de més avall s’haurien de mirar en l’espill del senyor Puras i ser conseqüents. Si el seu partit els hi porta la contraria, el que han de fer és plegar, però dimitir de tots els seus càrrecs i sobre tots d’aquells emanats dels vots dels ciutadans. Però els hi agrada tan i tan la mamella...

Els coloms menjen pedra?

El colom amb una branca d’olivera al bec, és símbol universal de la Pau. El seu aspecte i caràcter sociable sempre ens ha atret. Qui no s’ha fet, alguna vegada, una foto donant de menjar a una bandada de coloms?

Però el pacífic animaló, acostumat a viure a les nostres ciutats, busca refugi al caliu de cornises i àtics dels nostres edificis, guarnint les voreres properes, amb la inconfusible empremta de les seves deposicions. Qui no ha rebut, en alguna ocasió, l’impacte càlid de la defecació d’un colom?

A Venècia, però, els coloms se’ls hi han entravessat. Han constatat que la voracitat dels coloms, va més enllà del que fins ara es creia com a raonable. Els coloms estan cruspint-se la ciutat. No solament embruten i destrossen els monuments amb les seves dejeccions corrosives, sinó que també es dediquen a malmetre estàtues i baix relleus a cop de bec. Destacats monuments com la Basílica, el Palau Ducal o la Biblioteca Marciana son l’objectiu de desenes de milers de coloms. Els lloc preferits dels coloms són el nas de les estàtues on llimen el bec, i aquells llocs on creixen molsa i algues amb els que nodreixen.

Com a mesura d’urgència, les autoritats venecianes han decidit allunyar de la plaça de Sant Marc als venedors de gra, als qui els turistes els hi compren bosses, a 1€ la unitat, i que atrau a tots els coloms de la ciutat.

Tubarro de matinada

Quan a menys de cent metres a la rodona, hi tens un multicinema, una discoteca, una cafeteria de moda, dos pubs i mitja dotzena de barets , o be t'acostumes als sorolls o bé et converteixis en un insomne penitent. Jo sóc dels primers, dormo com els angelets, de vegades el soroll mig em desperta, i ensopit capto de què va la moguda.

Les relacions amor odi entre els joves usuaris de la nit, son força interessants. Amb origen al cor i induïdes per fortes dosis de begudes espirituoses o qualsevol altra substància al ús. Hi han crits que trenquen la nit i el somni, que van des de.

-T'estimoooo, t'estimoooo molttt, t'estimaré sempre... -diuen uns

-Imbècil, idiota, hipòcrita, malparit...-com a molt tou diuen altres...

Siguin dels primers o dels segons, no importa, el somni torna prompte. Com torna quan hi han discussions per mil bajanades, o una desmesurada eufòria que sol acabar amb crits al club de futbol més estimat. No m'importa que em trenquen el son, sempre dona peu a anècdotes molt interessants.

Ara bé el que no puc suportar de cap de les maneres, perquè em fot la nit enlaire, i no m'aporta cap compensació, són les accelerades d'alguna moto amb el tubarro fet malbé, o les demostracions de matinada d'algun quad desbocat

La moneda del carro

Anem al supermercat, i omplim el carro, ens deixem la setmanada a la caixa i quan arribem a la porta de sortida, ens adonem que ens hem deixat la llet. Mentre carrego tot al cotxe, la Montse entra de nou al súper per buscar allò que ens hem oblidat.

Torno el carro al seu lloc, al introduir el passador el cadenat em torna la moneda d'euro i el carro queda travat a la resta de carros del seu aparcament.

A la fila de carros del costat, un home es baralla amb la cadena, amb el cadenat i amb el carro per tal de recuperar la seva moneda. Estira amb força del carro, el rebat, pressiona la moneda l'estira, un senyor que té el cotxe aparcat a la vora, treu la seva caixa d'eines i li allarga unes alicates. Atenalla la moneda, però no hi ha manera que la maleïda surti.

L'amo de l'euro, renega en arameu i maleeix al fabricant de cadenats per a carro de supermercat. Li dona un cop amb les alicates al cadenat, i la moneda passa d'ell i es manté ferma en el seu lloc. L'home ja resignat a perdre el seu euro, torna les alicates a l'amable senyor que li ha deixat i li agraeix el detall, agafa el carro per la barra i el rebat cap els altres carros. Tota la filera trontolla. Sense saber ben bé perquè i com, la moneda surt disparada de la ranura on estava allotjada còmodament, i tintineja al caure sobre l'asfalt. Al bon home se li il·lumina la cara, s'ajup per recollir la moneda resistent, però aquesta rodola per l'asfalt, i és més ràpida que el seu propietari.

La moneda rebel, ja perfectament identificada. és de mig euro, és cola per l'imbornal de la claveguera i desapareix. L'home trasbalsat, marxa parlant sol cap el seu vehicle. La dona que l'espera vora el cotxe, mou el braços esbroncant-lo per la pèrdua de la moneda i la tardança. En la distància la veu de la dona arriba clara i nítida: Però mira que n'arribes a ser de tonto !!!

Jo i l'home de les alicates ens creuem unes mirades, mig burletes. Si per cinquanta cèntims li fot una bronquina així, no voldria estar jo a la seva pell...