Jesús M. Tibau al seu 20è joc literari ens proposa, imaginar el titol d'un llibre i el seu autor, tot si val mentre hi figure el mot raïm. La meva participació en el joc m'ha donat peu a escriure aquest petit relat:
Raïm, blanc o negre? de Sever Dubtis.
Al Sever Dubtis el vaig conèixer al Jota Bau, era un xicot ben estrany, s’avergonyia del nom que el seu pare li havia posat agafant-se el calendari i triant-li el sant del dia. A ell li hagués agradat més Josep o Joan. Quan va venir a estudiar a Tortosa ho va fer per decisió del seu oncle capellà ja que ell dubtava entre Tarragona i Reus.
Sabia ben bé on es trobava, però mai sabia cap a on tirar, no sabia si anar o tornar. Davant del dubte i abans que ell prengués una decisió, algú altre la prenia per ell.
En acabar el batxillerat va dubtar entre ser agrònom o advocat, el seu oncle capellà va decidir i influir en els seus pares per què fos metge, després de tres anys desastrosos va deixar la Universitat, ell no va prendre la decisió, ho va fer el seu depriment expedient acadèmic.
En tornar al poble, no va poder triar. Si no valia pels estudis, tenia bons braços per treballar la terra. Allí no calia decidir, al camp cada cosa té el seu temps, i hi ha temps per a cada cosa. Ell sols s'havia de limitar a seguir el calendari.
Al tros de la Plana Fosca, tenien unes parres, amb raïm blanc i raïm negre, sempre les havia vistes, ignorava quin dels seus avantpassats havia plantat aquell bé de Déu. Ell no es va escarrassar massa en pensar, feia el que havia vist fer al pare. Cada any, amb temps, disposava petites paperines que col·locava amb cura per protegir els carrolls dels moixons de ploma i d'insectes varis. Per protegir el raïm dels pardals vileros el pare li va recomanar l'escopeta amb una bona càrrega de sal.
Quan era el temps, el pare li encomanava un cistell de raïm blanc, un de negre, o meitat i meitat i tot anava bé. Però com tot, va arribar el dia i l'hora del traspàs del pare. Al tros, tot sol, amb el cistell buit es mirava els raïms.
Què hi farem avui? Si el cullo blanc, potser el negre fóra més dolç. Si el cullo negre, tal vegada el blanc sigui més saborós. Pensant i cavil·lant passaven els dies i el raïm seguia a la parra.
Sever Dubtis, tenia un problema, i gros. Any rera any, des de la mort del pare, els carrolls es malmetien dins les paperines. Ningú menjava d’aquell raïm. Ni en menjaven els moixons de ploma, ni els insectes, ni els pardals vileros..., ni tan sols ell, que únicament tenia temps per pensar: Raïm, blanc o negre?.
Raïm, blanc o negre? de Sever Dubtis.
Al Sever Dubtis el vaig conèixer al Jota Bau, era un xicot ben estrany, s’avergonyia del nom que el seu pare li havia posat agafant-se el calendari i triant-li el sant del dia. A ell li hagués agradat més Josep o Joan. Quan va venir a estudiar a Tortosa ho va fer per decisió del seu oncle capellà ja que ell dubtava entre Tarragona i Reus.
Sabia ben bé on es trobava, però mai sabia cap a on tirar, no sabia si anar o tornar. Davant del dubte i abans que ell prengués una decisió, algú altre la prenia per ell.
En acabar el batxillerat va dubtar entre ser agrònom o advocat, el seu oncle capellà va decidir i influir en els seus pares per què fos metge, després de tres anys desastrosos va deixar la Universitat, ell no va prendre la decisió, ho va fer el seu depriment expedient acadèmic.
En tornar al poble, no va poder triar. Si no valia pels estudis, tenia bons braços per treballar la terra. Allí no calia decidir, al camp cada cosa té el seu temps, i hi ha temps per a cada cosa. Ell sols s'havia de limitar a seguir el calendari.
Al tros de la Plana Fosca, tenien unes parres, amb raïm blanc i raïm negre, sempre les havia vistes, ignorava quin dels seus avantpassats havia plantat aquell bé de Déu. Ell no es va escarrassar massa en pensar, feia el que havia vist fer al pare. Cada any, amb temps, disposava petites paperines que col·locava amb cura per protegir els carrolls dels moixons de ploma i d'insectes varis. Per protegir el raïm dels pardals vileros el pare li va recomanar l'escopeta amb una bona càrrega de sal.
Quan era el temps, el pare li encomanava un cistell de raïm blanc, un de negre, o meitat i meitat i tot anava bé. Però com tot, va arribar el dia i l'hora del traspàs del pare. Al tros, tot sol, amb el cistell buit es mirava els raïms.
Què hi farem avui? Si el cullo blanc, potser el negre fóra més dolç. Si el cullo negre, tal vegada el blanc sigui més saborós. Pensant i cavil·lant passaven els dies i el raïm seguia a la parra.
Sever Dubtis, tenia un problema, i gros. Any rera any, des de la mort del pare, els carrolls es malmetien dins les paperines. Ningú menjava d’aquell raïm. Ni en menjaven els moixons de ploma, ni els insectes, ni els pardals vileros..., ni tan sols ell, que únicament tenia temps per pensar: Raïm, blanc o negre?.
2 comentaris:
Potser li calia adonar-se que la mort del pare obria una nova era a la seva vida, tot i que ja feia temps que no era un nen. El temps passa, ens fem grans, i un dels efecte és que cal prendre decisions, i equivocar-nos, sense la xarxa dels nostres pares que ens salvi.
Als meus contes apareixen molts personatges carregats d'indecions. en un que encara no està publicat, un xiquet es troba atrapat en un gran dubte. Ha de prendre una decisió difícil, que segurament li crearà algun enemic, però tot just en aquell moment sa mare el crida per anar a sopar i el salva.
Publica un comentari a l'entrada