29 de maig, 2007

La porta tapiada

Al voltant de la placeta del Garrofer, es movia força activitat, confrontada amb la coneguda fusteria d’Ernesto hi era el magatzem on es guardaven els carros i els matxos de la fàbrica de gel i sifons de la cantonada de Sant Blai. A la casa del costat la senyora Maria havia transformat l’entrada del seu habitatge en una petita botiga on venia pa, i al davant el petit taller de reparació de televisors, on el senyor Galdeano, tots els dissabtes a la tarde posava una tele de prova mirant al carrer, i els xiquets del barri ens amuntegàvem per veure la peli de “Sesión de tarde”, que emetia en blanc i negre, la única cadena que es podia sintonitzar en aquella època.

Potser ja en vaig parlar en alguna altra ocasió, és possible, el records s'amunteguen i es peguen a la memòria com els fulls de pasta fullada d'un tortell.

A l’inici de la placeta tot just al coll de botella amb la Pujada de Sant Blai, hi havia una porta petita que donava accés a les naus ruïnoses de la vella església de Sant Blai.

No hi havia sostre, ni falta que ens feia, les parets es mantenien eixerides mirant al cel. El sol de mitja tarde ho il·luminava tot, i les altes parets mantenien tot l'espai en ombra, fresquet a l'estiu i gelat a l'hivern, tampoc importava massa. Predominava el calço curt, el genolls pelats, algun pedaç al cul i amb sort dues o més talles de les que necessitàvem, senyal inequívoca de roba heretada d’algun germà major o declarada inservible pels fills d'alguna casa on les nostres mares es passaven el dia netejant.

Els xiquets jugàvem al futbol, a l'all i ceba, o a la brisca amagadora, al pot o al xurro, mitjamànega i mangotero.
Les xiquetes es reunien a una de les petites naus laterals, i jugaven al tello marcant al terra complicats quadriculats de guix, que anaven recorren a la pota coixa empenyen petits trossos de rajola, i que repetien una i altra vegada, o saltaven la corda incansablement al ritme d'una cançoneta inacabable. Llavors no podia comprendre com podien passar-se rato i rato donant bots a un corda, si lo divertit era córrer al darrera d'un pilota a mig inflar.

Cada tarda el mateix o semblant repertori de jocs, fins que puntuals les pastoretes, apareixien i amb un parell de palmetes ens cridaven a taula. Fent honor a la dita de: "A la taula i al llit al primer crit", deixàvem els jocs, ens netejàvem les mans a una aixeta que hi havia a ponent de la nau, i tot seguit entràvem a l’únic lloc cobert de l’església, per ocupar els nostres llocs a taula. Aquelles dos bones i pacients dones ens donaven de sopar a tota la colla de marrecs del barri i els voltants.

Ara amb la pila d'anys que han passat, i tenint en compte que era força petit, no sabria dir si el menjar era bo o dolent, abundós o esquifit, saborós o insípid, sols recordo la blancor del plat de pedra una vegada l'havia buidat i col·locava a sobre amb cura la cullera i la forquilla d'alumini, per recollir la taula en haver acabat l'àpat.

En aquell temps no hi havien gaires cotxes, però si infinitat de bicicletes que hom utilitzava per anar a la feina. Una vegada, en fer tard al sopar, vaig creuar l'estret carreró de la Pujada de Sant Blai, sense mirar, i una bicicleta em va atropellar deixant-me el dibuix de la coberta marcat a la cuixa, em coïa però no vaig tornar a casa fins no haver donat compliment al plat que m'esperava. La cuixa podia esperar, el plat segur que no esperaria i algú altre li faria la festa.

Sols una vegada recordo que no vaig seure a la taula de les pastoretes. Acabava de ploure, i la placeta costeruda encara era banyada, com sempre baixava corrents sense fer cas a la meva germana, vaig relliscar i vaig haver de frenar amb les dents.

Les dents encara les conservo, miraculosament intactes. De la resta, sols conservo els records, que dormen al darrera d'una petita porta tapiada

1 comentari:

Unknown ha dit...

Moltes felicitats per aquesta entrada, company. M'ha agradat molt llegir-la, perquè explica arran de terra una petita història de la Tortosa de la postguerra. Una etapa de la qual ens han explicat molt poca cosa, als tortosins de la meua generació. Els blocs poden ser una eina molt interessant per la recuperació de la memòria individual i col·lectiva.