La illeta

El silenci de l'aula sols es veia trencat pel flapejar del regle sobre el camal del pantaló, que el mestre feia aposta per sembrar la por entre els menuts que apenes gosaven respirar. La seva veu greu colpejava les parets de la classe i els cranis dels alumnes, que mantenien la mirada fixa al front, i les dos mans immòbils sobre el pupitre, com protegint el quadern obert amb una plana en blanc.

El mestre, amenaçador, els va ordenar que dibuixessin un sentiment, un estat d’ànim. En Josep en veure el full ho va tenir clar, al bell mig del desert blanc de la làmina va dibuixar un petit quadrat, i en línies simples va seure al quadrat una estilitzada, pensativa i solitària silueta humana. Josep, orgullós va aixecar la mà, el mestre es va atansar, i amb una mirada el va interrogar. - La soledat, va afirmar en Josep. I una calbotada va ser la resposta del mestre.

En Josep va seure tota la tarde al centre del pati de l'escola assegut a un taburet com a càstig, amb les mans enrogides pel contacte amb el regle i el clatell encara calent de les manotades del mestre. Centenars de parells d'ulls el vigilaven des de les finestres i ell es reafirmava, ell era la representació vivent del seu dibuix... i mai més va gosar en expressar públicament els seus pensaments.

Circulant per l'Eix de l'Ebre, en Josep se n'adona de la nova illeta a la cruïlla amb l'antiga carretera i a sobre la gespa dos figures: un pont i una església.

Potser Ramón el serraller, ha dibuixat amb guix i un regle sobre la xapa que li va sobrar d'algun treballet i amb la seva traça amb l’autògena ha tallat aquestes figures que n'està fart de veure-les cada dia al matí, quan marxa cap a la serralleria. Si ha estat ell, què n'haurà rebut de calbotades.

O potser és aquell anomenat escultor americà, deixeble d'aquell tan afamat que va dissenyar les escultures de totes les places i cruïlles de les avingudes 324 a 549 de NY.

Serà això, a més està claret:
La xapa rovellada ens recorda l'antiguitat de la ciutat. Dos mil i escaig no son broma. La senzillesa en les formes, no és res més que el tarannà propi de la gent d'aquestes terres.
La orientació Est-Oest del pont, ens confirma la voluntat de la ciutat en ser pont entre Orient i Occident. L'oportunitat del lloc és fonamental, si els edificis reals son a la vora de l'Ebre, que des de la nit dels temps va ser via de comunicació i eix vertebrador de tot el territori, la seva representació a la vora del modern Eix de l'Ebre ens reafirma en la voluntat de ser peça clau en les comunicacions, no sols de les Terres de l'Ebre, sinó una mica més enllà.

Josep no va poder arribar a casa, va buscar l'aparcament desert d'un supermercat i va seure al terra, i mentre es donava calbotades, es va prometre una vegada més que mai de la vida tornaria a jutjar ni en públic, ni en privat, el treball dels altres.
El mestre feia molts anys enrera, ja l’hi havia deixat ben clar que no en tenia ni idea d’expressió artística.