No era gaire bon pagès, ho reconeixia, però intentava dins de lo possible, millorar les condicions de la terra i dels arbres que portava entre mans, per que estigueren en situació immillorable quan fóra l’hora de traspassar-la als fills o a altri.
Aquella tarde el vent de ponent refrescava, refrenant la insistència del sol per avançar l'estiu. Les pluges de les darreres setmanes havien afavorit que les males herbes haguessin proliferat per la parcel·la impedint el pas entre els ametllers, que una mica abandonats com els tenia, encara suportaven els pollissos que xupaven la seua apreciada saba.
Ja feia temps que havia abandonat la moderna i estesa costum d'arruixar amb herbicides, i preferia segar pacientment l'herba. Ja tocava. Ja no usava la dalla com el seu pare que a cop de cintura anava avançant incansable. De tan en tan s'aturava per passar-li amb precisió la pedra pel tall o el colpejava minuciosament, per reparar la fulla, després d'algun ensurt contra una pedra solitària. Ara sense dalla, sense pedra, ni martell, es col·locava l'arnés, unes ulleres de protecció i una desbrossadora mecànica feia la feina. Anava netejant entre els arbres i quan els tenia nets, d'una estrebada els alliberava dels perjudicials pollissos, que alguns encara anomenen xupons per la funció malfactora que desenvolupen. Poc a poc i sense pressa la parcel·la anava quedant neta, de males herbes i de xupons.
De tant en tan també s’aturava, no per guarir la fulla, sinó per omplir el dipòsit de gasolina o per bescanviar els fils de nylon del capçal de la màquina. El seu pare, arraserat del vent, seia al brancal de la caseta. Cada vegada que el veia omplir de nou el dipòsit, -Amb la dalla ja hagués acabat, i més barat- remugava insistentment.
-Prou, pare.
-Saps- despistava l’avi- abans quan es posaven els terrenys del comú en mans d'un masover de confiança perquè els conreés, n'hi havia que eren curosos i treballadors i d'altres que permetien a les males herbes i els xupons arrelar per tot arreu. Als primers calia prorrogar-los l'arrendament, als altres calia fer-los fora abans que malmetessin les terres comunals.
-Pare, això m’ho repeteix mil vegades sempre que hi han votacions.
-De veritat? No me’n recordo...
Aquella tarde el vent de ponent refrescava, refrenant la insistència del sol per avançar l'estiu. Les pluges de les darreres setmanes havien afavorit que les males herbes haguessin proliferat per la parcel·la impedint el pas entre els ametllers, que una mica abandonats com els tenia, encara suportaven els pollissos que xupaven la seua apreciada saba.
Ja feia temps que havia abandonat la moderna i estesa costum d'arruixar amb herbicides, i preferia segar pacientment l'herba. Ja tocava. Ja no usava la dalla com el seu pare que a cop de cintura anava avançant incansable. De tan en tan s'aturava per passar-li amb precisió la pedra pel tall o el colpejava minuciosament, per reparar la fulla, després d'algun ensurt contra una pedra solitària. Ara sense dalla, sense pedra, ni martell, es col·locava l'arnés, unes ulleres de protecció i una desbrossadora mecànica feia la feina. Anava netejant entre els arbres i quan els tenia nets, d'una estrebada els alliberava dels perjudicials pollissos, que alguns encara anomenen xupons per la funció malfactora que desenvolupen. Poc a poc i sense pressa la parcel·la anava quedant neta, de males herbes i de xupons.
De tant en tan també s’aturava, no per guarir la fulla, sinó per omplir el dipòsit de gasolina o per bescanviar els fils de nylon del capçal de la màquina. El seu pare, arraserat del vent, seia al brancal de la caseta. Cada vegada que el veia omplir de nou el dipòsit, -Amb la dalla ja hagués acabat, i més barat- remugava insistentment.
-Prou, pare.
-Saps- despistava l’avi- abans quan es posaven els terrenys del comú en mans d'un masover de confiança perquè els conreés, n'hi havia que eren curosos i treballadors i d'altres que permetien a les males herbes i els xupons arrelar per tot arreu. Als primers calia prorrogar-los l'arrendament, als altres calia fer-los fora abans que malmetessin les terres comunals.
-Pare, això m’ho repeteix mil vegades sempre que hi han votacions.
-De veritat? No me’n recordo...
1 comentari:
A Roquetes no tothom se n'ha enterat d'això... Molts sí, però no prous.
Publica un comentari a l'entrada