El calendari de la ceba

Ja fa uns anys, anant cap a la Vall d’en Rubí, pujant per la Costereta Blanca, vaig aturar-me a la Costa de les Queixales, un vell pagès de Bitem descansava repenjat sobre el mànec de l’aixada. El vaig saludar i per trencar el gel vaig fer-li un referit al temps. Em va mirar i sense immutar-se em va dir: Ja ho deia la ceba.
La curiositat em va picar, i xerrant, xerrant em va descobrir el calendari de la ceba. Ell ho havia après de son pare, i aquell del seu.

El primer dia de cada any, agafa la ceba més llustrosa la pela amb cura i la parteix per la meitat, i va separant dotze mitges capes, les meitats mes grosses als extrems, fins que les dues meitats mes petites són al centre. Així arrenglerats els dotze coves de ceba, els col·loca al serení en algún lloc al porxo, on no toque el sol ni el vent i els hi posa un polsim de sal.
Començant per l’esquerra, el primer cove és gener el segon febrer i el darrer desembre. Cada matí observa el cove corresponent, si la sal es desfeta aquell mes serà plujós, si la sal es seca el mes serà sec, si la sal es humida sense desfer-se el mes serà variable.
Segons aquell bitemenc experimentat, el calendari de la ceba es bastant estès i en cada lloc ho fan de diferent manera, en alguns llocs d’Aragó posen les capes de ceba no el primer dia de l’any sinó el dia de Santa Llúcia i els dotze següents indicaran els temps que farà. Al Pirineu posen les capes vora el foc i esperen la reacció de la sal per la escalfor de les brases. I en altres llocs llegeixen les cebes començant per l’esquerra les primeres quinzenes de mes, i quan acaben comencen per la dreta per a les segones quinzenes.
Com cada nit, tornaré a mirar El temps de TV3, però sense renegar del meu particular calendari de la ceba.