Desitjada i rebutjada...

Avui ha complert 29 anys, va tenir un part llarg i difícil. Va ser, per alguns, la més desitjada, la més esperada, i el seu naixement va ser tot un esdeveniment. Venia a donar llum on sols hi havia foscor. Per a altres va ser la innecessaria, la rebutjada, la que venia a retallar privilegis i fotre panxa enlaire la paradeta que tenien muntada.

Passats els anys les tornes van canviades. Aquells que tan la van rebutjar, s'han convertit en ardents defensors de la jove. Part d'aquells que tan la van desitjar, li han girat l'esquena i l'acusen de ser una mala peça i no haver complert amb les expectatives de futur que en ella havien dipositat.

Sigui com sigui la "Consti" avui ha bufat vint-i-nou candeletes i l'any vinent entrarà a la trentena. Encara és jove, però sembla ser que necessita un lifting. Creuarem els dits, perquè el cirurgians la deixen rejovenida i ben allunyada de les arrugues i els pentinats casposos de las Normas Fundamentales del Movimiento.

Converses amb l'espill (2)

De vegades l’enyoro. Se’m fa feixuga la seva absència i recordo la seva presència amb nostàlgia. Se que podria tornar en qualsevol moment, però ara ja no ho desitjo. Després de cinc anys sense sentir el seu tacte en els meus dits, sense sentir la seva proximitat als meus llavis, ja m’he acostumat, encara que de vegades recordi els moments que vam viure junts.

Avui, a l’obrir la cartera, m’he fixat en una de les fotos que allí guardo, l’he vist una altra vegada tan a prop meu, i l’he recordat. Vint anys compartint cada instant de la vida, va ser molt de temps. Vam viure plegats la meva joventut i junts vam entrar a la maduresa. Però un dia malauradament tot es va acabar.

Un mati, al posar-me al teu davant, vaig prendre la determinació. Vaig afilar la navalla d’afaitar amb cura, com mai abans no havia fet, i com si executés un mal cap, abans que em pugues penedir, el vaig fer desaparèixer rasurant de soca-rel. Després amb calma vaig netejar-me la cara de restes d’escuma i em vaig mirar amb curiositat. Em costava reconèixer que l’home sense bigoti, que es mirava amb tu, era jo.

Ja n'hi ha prou

Ja n'hi ha prou. Avui un home de vint-i-pocs anys ha mort i un altre ha resultat amb coma cerebral, sembla ser que tots dos han estat tirotejats per presumptes membres d'ETA al País Basc francès.

Els pistolers, que potser es senten herois per la lluita que duen endavant per implantar les seves idees, ens demostren la feblesa de les seves conviccions quan són incapaços de convèncer amb arguments. Pobres idees són aquelles que precisen de la força de les armes i del vessament de la sang d’éssers humans, sigui quina sigui la seva condició i significació, per ser implantades.

El camp de batalla de les idees ha de tenir lloc dins del marc democràtic, on no hi han armes que esgrimir, sinó eines com el diàleg, el convenciment, la raó i les urnes de metacrilat. Tota la resta és imposició i dictadura: la faci qui la faci, vingui d'on vingui.

Els líders a la lluna de València

José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, i Joan Saura, han votat en contra la llei de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

La monumental errada s'ha produït a l'hora de votar el dictamen d'aquesta llei, que havia estat elaborada pel departament de Saura.

Benach, amb el micro encara obert es preguntava qui havia posat la pota. El PP i Ciutadans van acabar abstenint-se a pesar d'haver anunciat el vot en contra. PSC. CIU, ERC i ICV-EUiA votaven en bloc afirmativament, menys el triumvirat de líders del govern...

Acabar amb la guerra com a mètode de solucionar conflictes i la creació d'un organisme de mediació en conflictes internacionals són els objectius principals de la llei.

Per a quan una teràpia per mitigar els despistes dels que tallen l'abadejo?

Dolç despertar

He despertat, faltava una bona estona perquè el sol esguerrés la foscor de la nit i els seus raigs inundessin la meva habitació. El llit, les parets, tot al meu voltant ha començat a retronar al ritme de Sinkin' soon de Norah Jones. No he pogut sostraurem i sense aixecar-me del llit m’he vist forçat, agradablement això sí, a acompanyar la música amb copets de peu i de cap.


He tancat el ulls per assaborir encara més, si cal, aquell moment de deliri matinal i poc a poc la música ha anat allunyant-se de mi fins a desaparèixer del carrer, però no del meu cap que ha seguit colpejant suaument el coixí al compàs de les notes d’aquesta preciosa cançó fins que els primers raigs de sol, m’han fet tornar al món dels vius des del fabulós món dels somnis.

Coste i valgue !!

Amb motiu de l'ampliació el pont del carrer Major sobre el canal de la dreta de l'Ebre, es van col·locar unes lluminàries de poc més de 30 centímetres d'alçada de la rasant de la vorera i a pocs centímetres de la vorada, amb tan mala fortuna que els cotxes que aparquen en aquell lloc a l'obrir les portes impactaven amb els fanalets. El resultat: a pocs dies de la seva instal·lació la major part ja estaven inutilitzats.

Han passat un bon grapat de mesos i per fi els fanalets han estat substituïts, i no per uns d’idèntics, sinó per uns petits aplics que a penes s'eleven tres centímetres de la rasant de la vorera. Ara les portes dels vehicles aparcats ja no poden impactar amb ells, la solució ha tardat en arribar, però com diuen els avis: Coste i valgue !!

Els noms de Rusiñol

A traves de vint relats marcats per les petjades dels que van fer part del camí amb ell es va perfilant l’imatge de Santiago Rusiñol.

Picasso, Ramon Casas, Sarah Bernhardt, Erik Satie, Eugeni d’Ors, Lluïsa Denís, Ramona Burgada, Ramon Canudas, Clotilde Pignel “Clo-clo”, Raimon Casellas, Ignacio Zuloaga, Gabriel Alomar, Leon Daudet, Prudenci Bertrana, Manuel de Falla, Josep Pla, ...tots ells van tenir alguna cosa a veure amb ell, i des de la visió de la seva relació es va desgranant aquesta obra.

Margarida Casacuberta diu sobre el seu treball: No és biografia, ni retrat literari, ni àlbum de records, ni notes a peu de pàgina, ni recull de narració breu. Els noms de Rusiñol és un híbrid on el cap visible del modernisme i creador del senyor Esteve, col·leccionista de forja catalana antiga i pintor de jardins abandonats, ironista i viatger, morfinòman, noctàmbul i treballador compulsiu, és a dir, probablement una de les figures més ben delimitades de la cultura catalana contemporània, apareix desdibuixat, fragmentat i fins desenfocat en el mirall que li posen al davant aquells que el van acompanyar en algun moment de la seva vida.

Converses amb mi mateix

A- Parlen papers i callen barbes. Saps, malgrat aquesta afirmació, tinc la costum de creure en la paraula dels homes i de mantenir la paraula donada.

B- Tu estàs boig. Ja no hi ha ningú que cregui en la paraula d'altri.

A- Boig no, si de cas confiat. Però mai he hagut de penedir-me, potser he coincidit amb gent que li donen a la seva paraula el mateix valor que jo a la meva.

B- No se en quin món vius.

A- En el món dels homes de paraula. Encara que de vegades aquell que en va fer promesa, en desaparèixer d'escena, és substituït en el guió de la vida per algú altre, i això impossibilita el compliment dels compromisos, no trobant-se el successor "obligat" per la paraula del seu predecessor.

B- Les paraules se les endú en vent de dalt.

A- No digues bajanades. Sols quan la cosa promesa se'n surt de mida, es fa molt més difícil confiar en...

B- És pot saber de que vas, avui?

A- Jo?

B- Sí, tu

A- Jo, de res. Sols que m'han demanat que confii...

B- I dubtes?

A- Si

B- Llavors, fes allò que vols fer, i oblida allò que faries. Segur que l'encertes.

A- Pensava que tu mai confiaves en la paraula d’un home

B- Jo, no. Però tu sí.

Converses amb l'espill

Quina manera de començar la setmana, amb un fred que pela. Deien que la onada de fred ja estava de passada, i jo que m'ho vaig creure. Aquest matí tocava visita al CAP, camí de la consulta m'he fotut de fred, però bé el metge no m'ha trobat gaire fotut, ja és algo.

Després de camí a la feina ja no tenia fred, sinó emprenyamenta, n'he tingut un fart per anar de Roquetes a l'eix de l'Ebre, mig quilòmetre d’embós, tan hi feia agafar la carretera fins la plaça Corona d'Aragó, com agafar l'avinguda de la Diputació, totes dues a tope, ja veurem que passa quan facin l'Hospital i el CAP... o també se’n foten de natros?

A la tarde, he passat per l'hort, que ja feia dies que no hi anava, l'herba se'n fot de mí i ja es passa de mida, hauré de posar-li un correctiu, i ser inflexible amb la seva aplicació. Quan el sol ha marxat pel darrera dels Ports, el cel s'ha envermellit i he pensat que ja era hora de tornar a casa, però abans he omplert la bossa amb mandarines, taronges i un parell de magranes que encara sobrevivien a la voracitat dels pardals, que se'n foten tan com volen de totes les mesures dissuasives que se'm puguen acudir.

I per si no en tenia prou, la comissaria europea de la cosa de les telecomunicacions adverteix que Espanya és un dels països, on l'energia i les comunicacions són de les més cares de la Unió, la banda ampla és un 20 % més cara que a la resta.

Això sí, com si tots guanyéssim alguna cosa, constantment ens refreguen per la cara els guanys de Telefònica: un 25 % més que l'exercici anterior...a costelles nostres.

Estos si que se'n foten de natros !!

L'Illa perduda

Potser des de que vaig llegir El rem de trenta-quatre de Joaquim Ruyra, no havia llegit una altra obra d'autor català on es descrigui el mar i la vida a bord com a L'Illa perduda. Els autors son uns mestres de la narració i hom s'hi troba embarcat a la goleta Tevaitoa, rumb a un destí incert, al bell mig de l'oceà.

L'illa perduda escrita al 1935, per Aurora Bertrana amb la col·laboració del seu pare, Prudenci, és una novel·la d'aventures pels mars del sud. Tinc que estar totalment d'acord amb la nota de l'editor: Una novel·la injustament oblidada, digna de figurar al costat de les obres clàssiques de Poe, Melvill, Conrad o Stevenson.

Tots som parents

El passat trenta-un d'agost, Daniel Closa (1961) científic del CSIC, blocaire i escriptor va visitar la nostra Biblioteca Municipal per presentar el seu darrer llibre: Bloc de ciència, un recull d'entrades científiques publicades al seu bloc. Però amb anterioritat, al 1995 l'autor havia publicat la seva novel·la Tots som parents, Premi de novel·la científica atorgat per la Fundació catalana per a la recerca.

Aquest treball narra el viatge a Amèrica del Sud i les Índies Orientals de Charles Darwin a bord del Beagle, en un remix on els personatges de ficció i els reals s'imbriquen en perfecta comunió donant com a resultat una interessant obra de fàcil comprensió i alt contingut didàctic, sempre de la mà de Marc Prins, personatge de ficció que roman ajudant i escorta de Darwin durant els cinc anys que va durar la travessia.

Prins, plana a plana ens va desgranant allò que va succeir i entre trago i trago de grog (*), ens dona una lliçó magistral sobre la teoria de la evolució enfrontada a la del creacionisme imperant a l’època i en alguns llocs fins fa ben poc.

(*) (grog: beguda calenta a base de rom, aigua ensucrada i llimona, molt popular entre els mariners anglesos. Fins l’any 1970 tots els homes i dones de servei a la Royal Navy tenien dret a una ració diària de grog. El terme groggie s'empra per designar als que han abusat en el consum de grog)

La clau Gaudí

Quan La Clau Gaudí va arribar a les meves mans ja l'havien precedit L'Hivern del Tigre i el Desert de l'oblit, i no em va decebre.
Els seus autors es tenen ben merescuda la projecció internacional que ha obtingut la seva novel·la.
Poca cosa puc afegir a tot el que s'ha dit sobre Andreu Carranza i Esteban Martín i la seva obra. Sols un apunt, si en lloc de ser llatins foren anglosaxons, el seu treball ja estaria llest per ser projectat al cinema del món mundial. La seva novel·la té tots els ingredients per convertir-se en un bon guió de cinema.
Una novel·la molt pel·liculera que no permet al lector deixar-la molts de dies sense llegir alguna de les seves planes.

L'hivern ens ha vingut a veure

Semblava que després de l'estiu havíem tornat a la primavera, amb temperatures suaus i l'anticicló permanentment instal·lat a sobre. Res més lluny de la realitat, a traïció i sense avisar aquesta setmana ens ha trasbalsat. Hem passat d'un: Porque no te callas? a l’assassinat d'un jove de setze anys, suposadament a mans d'un soldat professional d'ideologia nazi, pel sol motiu de pensar diferent i tot amarat d'un fred pel que encara no estàvem preparats.

Tan de bo torni aviat la primavera: ja hauran passat les eleccions i potser torne la tranquil·litat acompanyada d'un temps suau i càlid.

Brbrbrbbr... hivern siguis benvingut, però no et passis !!

30è Joc literari

Col·laborant, una vegada més, amb el 30è joc literari

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, sense soroll i una quantitat de morts que esgarrifava."


Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Saps bé

Saps bé que m’alletaren amb una altra llengua, que a la nit em bressaren amb cançons diferents a les teves. Saps bé, que únicament en la meva llengua expresso fidelment els meus sentiments. Malgrat tot, les paraules que pronuncio en la teva són igual de sinceres encara que feixugues, certes encara que l’accent les enterbolí, fermes encara que semblen dubtar.

Jo, que cantava a la soledat no estava sol, m’acompanyava el món. Jo, que vivia en el desamor, l’amor besava el meu cor. Jo, que veia i oïa, estava cec i sord.

No volia confondre ni enganyar ningú, però vaig confondre i vaig enganyar. Potser vaig emprar paraules errònies, o potser vas entendre allò que mai vaig pronunciar. Em vaig acostumar a viure amb tu, sense tu. A passejar amb tu, amb soledat. I vam compartir el meu llit, amb tu absent.

Tot va acabar sense remei, vas fugir de nit a les fosques, allunyant la llum dels teus ulls del camí que recorríem i em vaig perdre a la foscor. Ja he après a caminar a les palpentes, a redreçar-me després de les caigudes, a caminar entre la multitud absent i a ser un absent més de la multitud.

Ara cent mil llengües diferents a la teva i la meva, omplin els camins, els dies i les nits. Ja no necessito la llum dels teus ulls, els meus s’han acostumat a la foscor. I en l’aparent anarquia de llengües que ens envolta, crido els meus sentiments al vent, no importa on volin, no importa qui els escolti, únicament importa que segueixo aquí, acompanyant al món.

Nou bloc roquetenc

Ahir s'estrenava, amb la seva primera entrada, un nou bloc roquetenc de nom Brevis coniuratione. L'autor que signa com Quatroccento, segons el perfil és un jove estudiant de 19 anys i pel que sembla interessat per les conxorxes que la història ha anat telant al llarg dels anys.

Benvingut sia, i esperem amb interès els seus escrits ja que ens proposa parlar d'aquells fets que marcaren un abans i un després en l'existència de l'home.

El canvi climàtic al Delta de l'Ebre

L’Observatori de l’Ebre de Roquetes, celebra el 18 de novembre a partir de les 11 hores una Jornada de portes obertes, amb la conferència “Efectes del canvi climàtic al Delta de l’Ebre i la seva conca” a càrrec de Carles Ibàñez i Martí, director de la Unitat d’Ecosistemes Aquàtics.

L’accès serà gratuït i la jornada es completarà amb una visita guiada a les instal·lacions de l’Observatori de l’Ebre.

Per més informació feu una ullada a www.obsebre.es

300 anys de la Guerra de Successió

El proper dia 10 de novembre a les 18 hores, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Roquetes tindrà lloc la conferència: “Història, present i futur dels Països Catalans. 300 anys de la Guerra de Successió”

La Fundació Cultura, organitza un cicle de conferències a càrrec de Jaume Fernández, professor de la UdL i Pol Meseguer, doctorat d’Història per la UAB.

Per ampliar informació i altres llocs on es celebrarà el cicle cliqueu www.fundaciocultura.cat

L'aniversari...

L’any 2006, vaig descobrir els primers blogs ebrencs, i em vaig convertir en lector assidu de La Marfanta. Per xafarderia vaig voler conèixer de més a prop què era això dels blocs i en vaig crear un, com no sabia quin nom posar-li vaig anar a lo fàcil i jugant amb la lletra de la popular jota ebrenca:

De Roquetes vinc
De Roquetes vinc
De Roquetes baixo
Agulles de cap
Agulles de cap
Agulles de ganxo...

Vaig batejar-lo com: De Roquetes vinc..., a Tortosa baixo. Va ser com un joc, amb una presentació molt simple i una estructura molt esquemàtica.

Per estrenar-me vaig escriure una pocsucada, aquell era el meu primer post i aquell dia era el 8 de novembre de 2006. Avui un any després, amb pujades i baixades, amb anades i tornades, amb dies de més intensitat i amb mesos de intensitat zero encara estic aquí.

El meu comptador diu que he tingut més de 21.000 visites, he conegut un bon grapat de gent boja pels blocs, i a sobre he renovat l’ànsia que sempre he tingut per anar garabatejant les meves elucubracions, dèries, cabòries i mandangues a un espai en blanc que cada dia em demana unes poquetes línies més.

Estic content del camí fet, pedres i bassals inclosos. Sols em resta donar-vos les gràcies a tots els que em visiteu de tan en tant, i llegiu les meves lletres.

Salut i ens veiem, (esquivant pedres i saltant bassals).

Cap a on va Catalunya?

Joan Rosell, president de la patronal catalana Foment del Treball, en roda de premsa que s’ha realitzat a la seu de la patronal a Barcelona, ha afirmat que Catalunya ha rebut un 28% menys d'inversió de l'Estat que Madrid entre els anys 1997 i 2007, i ha reclamat que el Govern publiqui les balances fiscals per comunitats.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra , publicava un article en què manifestava la seva preocupació per la creixent desafecció amb què des d'Espanya es veu Catalunya.

Josep Antoni Duran i Lleida, publicava el dilluns a El País, i assenyalava que : "Una manera d'acabar amb les percepcions subjectives consistiria en la publicació de les balances fiscals".

Pepe Montilla, President de la Generalitat, manifestava des del mateix forat del Donut: L’allunyament de Catalunya podria ser irreversible.

Segur que en els propers dies, en sentirem dir moltes més, però als d’allà tan se’ls hi fot, i els d’aquí seguirem fotuts, i mentre...

Cap a on va Catalunya?