Avui fa quaranta anys de la seva mort. Va morir en combat o va morir assassinat? Fa pocs dies un general retirat de l'exercit bolivià, que fa 40 anys sent capità va comandar el destacament que es va enfrontar als homes del Che, manifestava que ell va capturar viu al Che, però va rebre ordres directes de la Presidència de la República per eliminar al guerriller.
Res que no fos conegut. Sigui com sigui, el comandant, es va convertir en mite i espill per a generacions de joves d'esquerres i la seva imatge en un bon negoci...
La Biblioteca Municipal de Roquetes en ocasió del 150 aniversari del Canal de la Dreta de l'Ebre, acull l'exposició El Canal porta vida. La Exposició va ser Inaugurada el passat dia 5 d'octubre amb els parlaments a càrrec del Sr. Francesc Ollé, Regidor de Cultura, Ensenyament i Joventut de l'Ajuntament de Roquetes, del Sr. Manel Masià Marsà, President de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l'Ebre, i del Sr. Gerard Gas, Regidor d'Obres Públiques i Serveis, Dinamització Econòmica i Esports, de l'Ajuntament de Roquetes L' exposició es podrà veure fins al 5 de novembre a l'Àrea Polivalent de la Biblioteca Municipal de Roquetes, a més es duran a terme les següents activitats:
Divendres, 19 d’Octubre a les 20.00h. : “El projecte de navegació de l’ Ebre i l’origen del Canal de la Dreta (s. XIX)” a càrrec del Sr. Toni Cartes, historiador i col·laborador del Museu del Montsià.
Divendres, 26 d’Octubre a les 20.00h. : “Presentació de les videocreacions basades en el poemari Terres d’aigua”, a càrrec del Sr. Manel Masià de l’empresa Novuolo. Lectura de Poemes.
Fa uns quants mesos Canal 33 emetia un reportatge sobre uns peculiars músics romanesos, els Fanfare Ciocarlia. Habitants d'una de les regions més deprimides de Romania, i hereus de les fanfàrries militars turques de principis del segle XIX, aquests músics d’ètnia gitana toquen d’oïda, composen i aprenen les peces que toquen tararejant i no pas escrivint i llegint una partitura.
Els dotze músics de Fanfare Ciocarlia, van sorprendre al 1998 amb un èxit mundial “Baro Baro” i la seva música es sovint emprada a les bandes sonores de pel·lícules com "Contra la paret" de Fatih Akin, guanyadora del Goya a la millor pel·lícula estrangera, "Crimen perfecto" de Álex de la Iglesia, o "Borat", de Larry Charles.
Amb ells la polèmica està servida, alguns els cataloguen com a orquestra, altres ni tan sols com a xaranga, però ells han passat d'acompanyar batejos, bodes i enterraments a donar la volta al món, amb la seva peculiar manera de fer i viure la música, actuant en els més prestigiosos festivals de música popular. En la seva darrera estada al nostre país van visitar Mataró en el marc de la Cruïlla de les Cultures 2007.
Jesús M. Tibau al seu bloc Tens un racó dalt del món ens proposa un nou joc. El proper dimecres, 10 d’octubre, arribarà el 25è joc literari, per cel·lebra-ho ens ha preparat un joc especial que es podrà veure a partir de les 20.00, aproximadament. Per tal de trobar la solució, els participants hauran de visitar uns altres set blocs, en representació de diverses zones dels Països Catalans, en una mena de viatge virtual per la nostra geografia.
Una iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire. No us ho perdeu.
Fa una estoneta que he acabat d'enregistrar la meva participació al programa Blokeijant de la Plana Radio, l'emissora municipal de Santa Bàrbara, que s’emetrà demà dimecres a les 9 del matí.
Ha estat per mi tota una experiència, tinc que reconèixer que em tremolaven les cames i estava força nerviós, escriure als blocs és més senzill, encara que he de dir que ha arribat un moment on tenia la sensació que estava de xarreta amb un amic, gràcies a les bones arts de Josep Roig, a qui tinc que agrair la feina de promoció dels blocs ebrencs.
Quan era menut, a les botigues de queviures tot es venia a granel, poques coses anaven envasades, des de les llegums a les galetes, passant per la xocolata tot anava a pes, que et servien amb unes paperines de color cru.
Les llenties i sobre tot l'arròs, duien pellofa, pedretes i de vegades algun anèl·lid, que suposava una font de proteïnes extra si no el veies i una fastigosa sensació si el trobaves al plat. Per tal d'evitar ensurts una vegada el menjà era cuit i al plat, existien els “esporgadors”, petits sedassos amb els que es triava les llegums dels cossos aliens, abans de posar-les a la cassola.
Aquest “esporgador”, sempre el vaig veure a casa i per l'abonyegat que es troba ha degut participar a alguna cassolada o s'ha fet servir de pandereta per cantar nadales...
Quatre dies sense deixar cap entrada !!! Casi, casi un pecat. Però tinc justificació. A part dels blocs, l'altra afecció que es menja el meu temps d'oci és el modelisme naval. He estat embolicat embotellant barquets. Feia vora sis mesos que tenia una goleta per embotir dins una ampolla i per fi el cap de setmana passat el vaig acabar i el vaig regalar a la noia del fill. I ara per no ser menys m'he tornat a embolicar en un altre per al noi de la filla, però aquest va ràpid, el vull acabar aviat per abocar-me de cap i peus amb el Falconet, un bergantí-goleta, dels que van trafegar, i de valent, per les nostres costes a la segona meitat del segle XIX i primeries del segle XX.
Ja veieu, als blocs o amb maquetes, jo sempre navegant.
Foto: Casc del Falconet esperant a ser calafatejat
El segle XX és a punt d’expirar, i la Vall és l’escenari immòbil d’anònims personatges de diferents dècades que han gaudit i patit de les meravelles i les misèries que amaga aquest idíl·lic paradís. Un abocador serà el destí final d’una terra, per la qual els seus habitants han mort, han matat, i quasi han acabat abandonant.
Una llengua de plom, de Francesc Serés és la tercera part de la trilogia De fems i de marbres, com es llegeix a la contraportada, esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.
Et compro la memòria, paio, t’estic comprant la memòria, em deies somrient i irònic quan t’enduies qualsevol estri. Recordo fredament el dia que carregaves el s trills de pedra i te’n fumies dient que eren per un restaurant, que els posarien vidres gruixuts a sobre per tal de fer-los servir de taula; et compro la memòria, paio, deies des de dins de la camioneta ...
Un altre estri sense endoll, gentilesa de l'amic Jesús M. Tibau, que em va enviar per correu la foto d'aquest preciós molinet de cafè.
Un molinet de quan compràvem el cafè a granel acabat de torrar i sense moldre. Sols s'havia de moldre la quantitat precisa per bullir, la resta es conservava sense moldre. De petit m'agradava jugar amb la portella del molinet, posar grans a vessar, donar-li voltes a la maneta i ensumar la flaire que sortia del calaixet on s'anava dipositant el cafè molt. Un plaer!!
Aquesta setmana es compleixen els 50 anys de la posada en òrbita, pels russos del primer satèl·lit artificial de la història. Al fil del tema, llegia ahir que un noi estudiant de 2n de batxillerat ha estat premiat per la URV, per un treball sobre l'ascensor espacial.
Sí, un ascensor. Pels que tenen manies de pujar a un coet, que millor que agafar un ascensor.
-Si us plau. On va? -Jo a la Lluna. -A doncs molt bé, llavors pararem a l'Estació espacial que em va de pas.
La cosa no va de broma, segons els especialistes i sabuts en les dallonses de l'espai, en quinze anys s'estarà en disposició de pujar a l'espai en ascensor. Sols hi ha tres esculls que ja estan en vies de solució
-La producció en sèrie de nanotubs de carboni, per construir la cinta que ha d'unir la terra amb una estació orbital de destí. -Escollir i desenvolupar l'energia adequada per impulsar el robot(elevador) per la cinta de carboni. -Disenyar els dispositius del robot (elevador)que permetin suportar la pressió a nivell del mar i a 50.000 km d'alçada.
La financiació no és problema, son quatre rals mal comptats, segons sembla...
I com funciona l'invent? Doncs com si donéssim voltes i més voltes a un io-io: la mà és la Terra, el cordill és la cinta de nanotubs de carboni i el io-io és l'estació orbital. Senzill, no?
Doncs res, dins de quinze anys quan em jubili podré pujar en l'ascensor espacial i després fer transbord cap a la Lluna. Podré pujar, però no pujaré, la pensió que em quedarà no m'ho permetrà...
El matí plujós i la tarda assolellada d'ahir van dibuixar la nit que havia d'arribar: una nit fosca, boirosa, humida i trista al meu cor.
La finestra permet que entre la claror del carrer, però això no impedeix que estigui jagut enmig de la foscor més intensa. Hem deixo anar, m'abandono entre el llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen els meus ulls en la foscor més absoluta: Em veig pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. A sota sembla que grinyola una porta. Tots els que pugem girem el cap i un feix de mirades convergeixen per l'ull de l'escala per capturar la minsa llum que s'atreveix a esquinçar la foscor de l'escala que giravolta com un cuc infinit que s'enrosca en si mateix. -Deu mos guard!! On soc? El cap em roda al veure tanta alçada, els peus es separen del terra i el meu cos surt perseguint el traç de la mirada. Caic per l'ull de l'escala, donant voltes sense parar, com una baralluga. I em perdo en la foscor.
La claror del carrer segueix estripant la foscor de l'habitació, assegut al llit veig la meva ombra a la porta de l'armari.
-Vull un préssec -penso dins meu.
La llum del bany s’empassa la foscor, i la imatge de l'espill em colpeja la memòria. I tú qui ets? Ja fa massa temps que no em conec. Aquest no és el meu rostre, aquest està cansat, fart. Jo no soc així. Em rento la cara, però segueixo sense ser jo.
-Vull un préssec -torno a pensar dins meu.
A la cuina no hi han préssecs, per compensar m’empasso un quadret de xocolata, un iogurt caducat i una poma. A les fosques torno al llit, abans m'aturo a l'espill del bany, l'aigua em renta la cara una altra vegada i m’acomiado amb despreci del desconegut de l'espill.
Miro el sostre de la cambra, m'abandono entre els llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen, una vegada més, els meus ulls en la foscor més absoluta: Em torno a veure pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. Mentre tots pugen en silenci, jo no puc més i sols se m’acut cridar: Vull un préssec ¡¡
Una de les meves primeres entrades al bloc duia el nom de Paga la xolla i estava dedicada a les maquinetes de xollar. No s'endollaven enlloc, però en mans d'un barber destre, ens deixaven el cap com a boles de billar en pocs minuts. La moda de les super rapades ja fa dies que és belluga pel món.
Aquestes maquinetes encara es conserven, el cromat ja ha marxat i manquen part de les pues, però encara farien la seva feina. Qui vol provar?
De l'altra banda del Mediterrani venen sons càlids que d'una manera o altra ens són familiars. Una música ideal per deixar volar la imaginació, potser per la influencia turca. Sigui com sigui aquest grup grec de nom complicat -Ithikon Akmeotaton- amb la seva música acarona els sentits.
Fa poques setmanes el líder de la banda va actuar en solitari a un local del Delta, deixant una mostra de la seva música a les nostres terres, d'aquesta manera vaig saber que existien i vaig aconseguir el seu darrer treball: Crossover. M'agrada.
No entenc el que passa, els radicalismes s’enquisten, sento parlar als polítics, sento debats televisius i radiats i trobo que m'he anat allunyant del que diuen. No entenc de què parlen als telenoticies, no entenc el que diuen a la premsa, no entenc la quantitat de disbarats que s’escridassen els uns als altres. No entenc res, i el més greu és que estic arribant al convenciment de què ja poc m’importa el que diuen els uns o els altres, i casi prefereixo seguir sense entendre res.
Fa pocs mesos tots els líders, els lloctinents, els barons, els capitostets i altres polítics de perfil divers, es lamentaven dels alts índex d’abstenció i encomanaven estudis i enquestes per trobar on era el problema.
Aquesta setmana parlant amb veïns del meu poble, el problema més greu de tots plegats era arribar a fi de mes, sense haver de renunciar a cap de les fites obtingudes fins ara.
Deu ser cosa del temps, del temps que tenim jo i les coses que m'envolten. O potser sigui conseqüència del conegut aforisme: que les desgracies mai venen soles. El cas és que a més de tenir poques ganes d'escriure, de renquejar de la cama esquerra, i de grinyolar-me el cap (proleg d'un refredat), la impressora em fa parlar, l'ordinador passa del meu correu, el cotxe m'ha deixat a peu i la rentadora fa parlar per ènesima vegada,(avui la he trobada a la porta de la cuina..., quan ja volia marxar de casa).
I per la nit fa un fred que pela..., i el que farà.
Gerres de terrissa, per guardar l'oli de tot l'any, per posar olives o per conservar qualsevol cosa. Més grans, més petites, amb dues o quatre anses, envernissades o sense envernissar. Quan ja semblava que no servien per res i estaven comdemnades a ser arraconades o ser llençades al contenidor de l'enderroc...
Ara les podem trobar guarnint qualsevol xalet, fent de test per les flors, de broc d'aigua a alguna piscina, o esperant el seu destí definitiu en el món de la decoració, però ja poques compleixen el paper per al que van ser construïdes. .
Guaita !! Voltant i girant hem arribat al dia tan esperat, avui es compleixen els 100 dies des de la constitució dels nous "ajuntaments" sorgits de les eleccions municipals 2007.
A l'Ajuntament de Roquetes, com a tot arreu, suposo que no han parat. Hi ha feina per fer, unes costen més que altres, però hi han coses d'allò tan senzill i simple que em sobta que es deixin passar per malla...
La web de l'Ajuntament de Roquetes, segon paraules del regidor de Comunicació i Societat de la Informació, és voluntat substituir-la per una de més adequada als temps que corren. Trobo molt bé que si es vol canviar, ho facin quan creguin i com creguin oportú.
La pàgina ja es canviarà quan toqui, però de moment la web és la que hi ha, no hi ha altra tarja de presentació de la nostra Ciutat, i queda molt lleig que hi hagi un apartat per la salutació de l'Alcalde i desprès de 100 dies no s’hagi emplenat.
Si aquest apartat no s'ha d'emplenar, suposo, poc costa esborrar-lo i tot arreglat. Però mantenir-lo més de tres mesos amb el missatge: Pàgina temporalment fora de servei, fa lleig, molt lleig.
Avui ha tingut lloc, com era previst, la presentació a Tortosa del llibre Nació.cat de Saül Gordillo, l'acte s'ha celebrat a la Sala multiusos de la Biblioteca Marcel·li Domingo ha estat presentat per Gustau Moreno i Dani Gil, que al seu bloc ens fa cinc cèntims de la seva participació.
La crònica de la jornada es troba perfectament retratada al bloc d'Emigdi Subirats, i jo em quedo amb una frase: Nació.cat és la història d'un triomf col·lectiu.
La participació de Saül Gordillo ha estat d'allò més interessant i ha servit per treure'ns l'espineta de la seva absència al passat Ebrebloc, on havia estat convidat però a darrera hora va haver de cancel·lar la seva assistència.
Induït d'una manera o altra pels suggeriments del bloc Tens un racó dalt del món de Jesús M. Tibau, he estat llegint Amanida d'animals de Marc Romera.
L’autor, conte a conte ens sorprèn amb una col·lecció de personatges inversemblants que transpiren frescura i originalitat, com a l'Impostor que sap de tot sense haver estat enlloc o a Xinès on el personatge es converteix en professor ocasional de portugués gràcies als seu domini del català.
A la carta, el meu exalumne em diu que li ha costat molt trobar l'adreça des de la qual li vaig trucar quan vaig respondre a l'anunci, que les coses li van molt bé, tot i l'ensurt que va tenir quan va arribar i va veure que el seu portuguès no tenia gairebé res a veure amb el portuguès que parlen els portuguesos. Que ara, després de sis mesos, ja ha après a parlar com ells i que ja els entén, però que li faria molta il·lusió, no em puc imaginar quanta, saber quin cony de llengua és la que li vaig ensenyar.
(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)
Anant de Tortosa a Amposta o a l'inrevés dóna goig contemplar la Torre de la Carroba en un perfecte estat de conservació i manteniment. Ara fa pocs dies, alguns blocs campredonencs se n'han fet ressò: ja estan enllestides les subvencions i els projectes de restauració de la torre de Font de Quinto.
Sembla que per iniciativa del propietari privat, la torre del Prior a Jesús també tindrà la seva sessió de maquillatge, per garantir el seu manteniment.
Però davant d'aquestes alegries, és trist, veure com altres torres es van deteriorant: com la Torre d'en Cordé a Jesús o la Torre del Capità també coneguda com Torre Mingana a Vinallop, de la que dia que passa, tros de paret que perd. I la Torre de Fullola, fora de mà i de la vista de tothom, ves a saber com es deu trobar...
Avui fa quaranta anys de la seva mort. Va morir en combat o va morir assassinat? 
