Un altre estri sense endoll, gentilesa de l'amic Jesús M. Tibau, que em va enviar per correu la foto d'aquest preciós molinet de cafè.
Un molinet de quan compràvem el cafè a granel acabat de torrar i sense moldre. Sols s'havia de moldre la quantitat precisa per bullir, la resta es conservava sense moldre. De petit m'agradava jugar amb la portella del molinet, posar grans a vessar, donar-li voltes a la maneta i ensumar la flaire que sortia del calaixet on s'anava dipositant el cafè molt. Un plaer!!
Aquesta setmana es compleixen els 50 anys de la posada en òrbita, pels russos del primer satèl·lit artificial de la història. Al fil del tema, llegia ahir que un noi estudiant de 2n de batxillerat ha estat premiat per la URV, per un treball sobre l'ascensor espacial.
Sí, un ascensor. Pels que tenen manies de pujar a un coet, que millor que agafar un ascensor.
-Si us plau. On va? -Jo a la Lluna. -A doncs molt bé, llavors pararem a l'Estació espacial que em va de pas.
La cosa no va de broma, segons els especialistes i sabuts en les dallonses de l'espai, en quinze anys s'estarà en disposició de pujar a l'espai en ascensor. Sols hi ha tres esculls que ja estan en vies de solució
-La producció en sèrie de nanotubs de carboni, per construir la cinta que ha d'unir la terra amb una estació orbital de destí. -Escollir i desenvolupar l'energia adequada per impulsar el robot(elevador) per la cinta de carboni. -Disenyar els dispositius del robot (elevador)que permetin suportar la pressió a nivell del mar i a 50.000 km d'alçada.
La financiació no és problema, son quatre rals mal comptats, segons sembla...
I com funciona l'invent? Doncs com si donéssim voltes i més voltes a un io-io: la mà és la Terra, el cordill és la cinta de nanotubs de carboni i el io-io és l'estació orbital. Senzill, no?
Doncs res, dins de quinze anys quan em jubili podré pujar en l'ascensor espacial i després fer transbord cap a la Lluna. Podré pujar, però no pujaré, la pensió que em quedarà no m'ho permetrà...
El matí plujós i la tarda assolellada d'ahir van dibuixar la nit que havia d'arribar: una nit fosca, boirosa, humida i trista al meu cor.
La finestra permet que entre la claror del carrer, però això no impedeix que estigui jagut enmig de la foscor més intensa. Hem deixo anar, m'abandono entre el llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen els meus ulls en la foscor més absoluta: Em veig pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. A sota sembla que grinyola una porta. Tots els que pugem girem el cap i un feix de mirades convergeixen per l'ull de l'escala per capturar la minsa llum que s'atreveix a esquinçar la foscor de l'escala que giravolta com un cuc infinit que s'enrosca en si mateix. -Deu mos guard!! On soc? El cap em roda al veure tanta alçada, els peus es separen del terra i el meu cos surt perseguint el traç de la mirada. Caic per l'ull de l'escala, donant voltes sense parar, com una baralluga. I em perdo en la foscor.
La claror del carrer segueix estripant la foscor de l'habitació, assegut al llit veig la meva ombra a la porta de l'armari.
-Vull un préssec -penso dins meu.
La llum del bany s’empassa la foscor, i la imatge de l'espill em colpeja la memòria. I tú qui ets? Ja fa massa temps que no em conec. Aquest no és el meu rostre, aquest està cansat, fart. Jo no soc així. Em rento la cara, però segueixo sense ser jo.
-Vull un préssec -torno a pensar dins meu.
A la cuina no hi han préssecs, per compensar m’empasso un quadret de xocolata, un iogurt caducat i una poma. A les fosques torno al llit, abans m'aturo a l'espill del bany, l'aigua em renta la cara una altra vegada i m’acomiado amb despreci del desconegut de l'espill.
Miro el sostre de la cambra, m'abandono entre els llençols, no oposo resistència a l’alè de la nit i la inèrcia de les parpelles sumeixen, una vegada més, els meus ulls en la foscor més absoluta: Em torno a veure pujant l'escala seguit i precedit d'una munió de gent que pugen els esglaons acompanyats de la fosca nit. Mentre tots pugen en silenci, jo no puc més i sols se m’acut cridar: Vull un préssec ¡¡
Una de les meves primeres entrades al bloc duia el nom de Paga la xolla i estava dedicada a les maquinetes de xollar. No s'endollaven enlloc, però en mans d'un barber destre, ens deixaven el cap com a boles de billar en pocs minuts. La moda de les super rapades ja fa dies que és belluga pel món.
Aquestes maquinetes encara es conserven, el cromat ja ha marxat i manquen part de les pues, però encara farien la seva feina. Qui vol provar?
De l'altra banda del Mediterrani venen sons càlids que d'una manera o altra ens són familiars. Una música ideal per deixar volar la imaginació, potser per la influencia turca. Sigui com sigui aquest grup grec de nom complicat -Ithikon Akmeotaton- amb la seva música acarona els sentits.
Fa poques setmanes el líder de la banda va actuar en solitari a un local del Delta, deixant una mostra de la seva música a les nostres terres, d'aquesta manera vaig saber que existien i vaig aconseguir el seu darrer treball: Crossover. M'agrada.
No entenc el que passa, els radicalismes s’enquisten, sento parlar als polítics, sento debats televisius i radiats i trobo que m'he anat allunyant del que diuen. No entenc de què parlen als telenoticies, no entenc el que diuen a la premsa, no entenc la quantitat de disbarats que s’escridassen els uns als altres. No entenc res, i el més greu és que estic arribant al convenciment de què ja poc m’importa el que diuen els uns o els altres, i casi prefereixo seguir sense entendre res.
Fa pocs mesos tots els líders, els lloctinents, els barons, els capitostets i altres polítics de perfil divers, es lamentaven dels alts índex d’abstenció i encomanaven estudis i enquestes per trobar on era el problema.
Aquesta setmana parlant amb veïns del meu poble, el problema més greu de tots plegats era arribar a fi de mes, sense haver de renunciar a cap de les fites obtingudes fins ara.
Deu ser cosa del temps, del temps que tenim jo i les coses que m'envolten. O potser sigui conseqüència del conegut aforisme: que les desgracies mai venen soles. El cas és que a més de tenir poques ganes d'escriure, de renquejar de la cama esquerra, i de grinyolar-me el cap (proleg d'un refredat), la impressora em fa parlar, l'ordinador passa del meu correu, el cotxe m'ha deixat a peu i la rentadora fa parlar per ènesima vegada,(avui la he trobada a la porta de la cuina..., quan ja volia marxar de casa).
I per la nit fa un fred que pela..., i el que farà.
Gerres de terrissa, per guardar l'oli de tot l'any, per posar olives o per conservar qualsevol cosa. Més grans, més petites, amb dues o quatre anses, envernissades o sense envernissar. Quan ja semblava que no servien per res i estaven comdemnades a ser arraconades o ser llençades al contenidor de l'enderroc...
Ara les podem trobar guarnint qualsevol xalet, fent de test per les flors, de broc d'aigua a alguna piscina, o esperant el seu destí definitiu en el món de la decoració, però ja poques compleixen el paper per al que van ser construïdes. .
Guaita !! Voltant i girant hem arribat al dia tan esperat, avui es compleixen els 100 dies des de la constitució dels nous "ajuntaments" sorgits de les eleccions municipals 2007.
A l'Ajuntament de Roquetes, com a tot arreu, suposo que no han parat. Hi ha feina per fer, unes costen més que altres, però hi han coses d'allò tan senzill i simple que em sobta que es deixin passar per malla...
La web de l'Ajuntament de Roquetes, segon paraules del regidor de Comunicació i Societat de la Informació, és voluntat substituir-la per una de més adequada als temps que corren. Trobo molt bé que si es vol canviar, ho facin quan creguin i com creguin oportú.
La pàgina ja es canviarà quan toqui, però de moment la web és la que hi ha, no hi ha altra tarja de presentació de la nostra Ciutat, i queda molt lleig que hi hagi un apartat per la salutació de l'Alcalde i desprès de 100 dies no s’hagi emplenat.
Si aquest apartat no s'ha d'emplenar, suposo, poc costa esborrar-lo i tot arreglat. Però mantenir-lo més de tres mesos amb el missatge: Pàgina temporalment fora de servei, fa lleig, molt lleig.
Avui ha tingut lloc, com era previst, la presentació a Tortosa del llibre Nació.cat de Saül Gordillo, l'acte s'ha celebrat a la Sala multiusos de la Biblioteca Marcel·li Domingo ha estat presentat per Gustau Moreno i Dani Gil, que al seu bloc ens fa cinc cèntims de la seva participació.
La crònica de la jornada es troba perfectament retratada al bloc d'Emigdi Subirats, i jo em quedo amb una frase: Nació.cat és la història d'un triomf col·lectiu.
La participació de Saül Gordillo ha estat d'allò més interessant i ha servit per treure'ns l'espineta de la seva absència al passat Ebrebloc, on havia estat convidat però a darrera hora va haver de cancel·lar la seva assistència.
Induït d'una manera o altra pels suggeriments del bloc Tens un racó dalt del món de Jesús M. Tibau, he estat llegint Amanida d'animals de Marc Romera.
L’autor, conte a conte ens sorprèn amb una col·lecció de personatges inversemblants que transpiren frescura i originalitat, com a l'Impostor que sap de tot sense haver estat enlloc o a Xinès on el personatge es converteix en professor ocasional de portugués gràcies als seu domini del català.
A la carta, el meu exalumne em diu que li ha costat molt trobar l'adreça des de la qual li vaig trucar quan vaig respondre a l'anunci, que les coses li van molt bé, tot i l'ensurt que va tenir quan va arribar i va veure que el seu portuguès no tenia gairebé res a veure amb el portuguès que parlen els portuguesos. Que ara, després de sis mesos, ja ha après a parlar com ells i que ja els entén, però que li faria molta il·lusió, no em puc imaginar quanta, saber quin cony de llengua és la que li vaig ensenyar.
(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)
Anant de Tortosa a Amposta o a l'inrevés dóna goig contemplar la Torre de la Carroba en un perfecte estat de conservació i manteniment. Ara fa pocs dies, alguns blocs campredonencs se n'han fet ressò: ja estan enllestides les subvencions i els projectes de restauració de la torre de Font de Quinto.
Sembla que per iniciativa del propietari privat, la torre del Prior a Jesús també tindrà la seva sessió de maquillatge, per garantir el seu manteniment.
Però davant d'aquestes alegries, és trist, veure com altres torres es van deteriorant: com la Torre d'en Cordé a Jesús o la Torre del Capità també coneguda com Torre Mingana a Vinallop, de la que dia que passa, tros de paret que perd. I la Torre de Fullola, fora de mà i de la vista de tothom, ves a saber com es deu trobar...
Visc a Roquetes i estava a la inòpia, no havia sentit parlar-ne del cas. Deu ser degut a la meva desconnexió del mon dels mortals conseqüència del gaudi del meu període de vacances. Però ahir, la premsa i els blocs em van posar al dia: deu cotxes en el que va d'any han cremat a Roquetes, vuit en el darrer mes. I no són els primers, l'any passat ja va haver-hi altres incidents.
D'entre tots els informadors, ahir el Regidor Baucells escrivia al seu Bloc de Roquetes:Cal tenir paciència. Per un altre costat La Marfanta informa que l'Alcalde va demanar als veïns de Roquetes: Serenitat i paciència.
Entenc que tot dos, ocupant els càrrecs que ocupen, es troben en l'obligació de demanar paciència, serenitat i tot el que faci falta. Però com a ciutadà de peu no estic gens tranquil. Espero amb impaciència que tot s'acabe aviat, i es retiri de la circulació al/s piròman/s, per a què els ciutadans puguem seguir dormint tranquils sense témer que vehicles o habitatges puguin cremar per l'acció impune de brètols sense control.
L'aixa és una eina que serveix per desbastar la fusta. La usaven fusters, carreters, boters i com no els fusters de ribera, coneguts per emprar aquesta eina, com mestres d’aixa.
L'aixa ve formada per un planxa d'acer tallant, amb un mànec fent recolze. Aquest mànec acostuma a ser d'alzina, faig, om o server. Hi ha diferents menes d'aixa, que s'empren segons la feina que hom dugui a terme: aixa corba d'una sola mà, aixa de dues mans, aixa de mà.
De tots els estris que encara conservo, és un dels que més aprecio, potser pel que va representar en la construcció d’embarcacions de fusta.
A les 12.00 hores del proper dissabte 22 de setembre a la Sala Polivalent de la Biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa, tindrà lloc la presentació del llibre Nacio.cat (editorial Mina), amb la presència del seu autor Saül Gordillo. L’acte serà presentat pels blocaires ebrencs Gustau Moreno (La Marfanta) i Dani Gil (Bauen blog).
A la primera part de Nació.cat es relaten els detalls de com s’ho van fer, els qui van impulsar el domini punt cat, per coronar l’aventura amb èxit. A la segona part es repassa la internet catalana amb una secció especial dedicada als blocs. És un mapa amè, per a malalts d’internet i dels blocs. La política i internet són els fils conductors d’aquest llibre incloent-hi el pròleg de Ramon Tremosa o el decàleg final de Vicent Partal.
L’any 1953 Ray Bradbury va escriure Fahrenheit 451, novel·la que va arribar al cinema de la mà de François Truffaut l’any 1966. Fins que no la vaig visionar, el cinema era per mi un passatemps més, una forma més de somniar. Era un adolescent amb el cap ple de pardals, però amb Fahrenheit 451, vaig adonar-me que el cinema servia per a moltes altres coses.
Aquesta pel·lícula ens presenta un món distòpic, en la mateixa línia que el Món feliç de Huxley o 1984 d’Orwell, on el cos de bombers es l’encarregat pel poder per destruir els llibres. Biblioteques senceres cremen per tal d’evitar que els ciutadans tinguin un pensament lliure i independent. La televisió interactiva, dirigida fermament pel sistema, controla les vides i el pensament de la gent. Els resistents s’encomanen a la tasca de memoritzar textos i transmetre’ls fins que pugen ser novament impresos.
Audiberti, Faulkner, Proust, Salinger, Sartre i molts altres, cremen sense compassió a 230 graus centígrades (Fahrenheit 451) temperatura de combustió del paper. Aquest fet em va marcar fins l’extrem que de la meva modesta biblioteca vaig identificar i escollir un petit nombre de llibres que hauria de mantenir sa i estalvi en el cas que sobrevingués un Fahrenheit 451 real.
La senyora Curran, professora d'universitat jubilada, acaba de rebre la noticia: Un càncer l'està consumint. Sola, a la Sud-africa de les darreries de l'apartheid, s'enfronta a la mort. L'amor per la seva única filla, que fa anys va marxar a Amèrica, i l'estranya relació amb un rodamón que dorm al seu jardí, farà que afronti amb dignitat i valentia la lluita amb el càncer, mot del que fuig: no vol llegir-lo, escriure’l, ni pronunciar-lo. L'edat de ferro, és una llarga carta de comiat a la seva filla, on va desgranant els darrers moments de la seva existència, des del moment que el doctor Syfret, li comunica la malaltia, fins l'instant de la darrera alenada.
Era el dia que el doctor Syfret m'havia donat la noticia. No era una bona noticia, però era meva, per a mi, només meva, no la podia rebutjar. Era jo qui l'havia d'aplegar als braços, acostarme-la la pit i endurme-la a casa, sense perdre el cap, sense llàgrimes.
J.M.Coetzee (Ciutat del Cap 1940), premi Nobel de Literatura el 2003, va obtenir per la seva novel·la L'edat de ferro el premi Llibreter 2003.
Abans què es popularitzessin les cafeteres elèctriques de cafè expresso, ja n'hi havien de cafeteres elèctriques com aquesta que vaig recuperar. Funciona, a 125 volts, però no hi ha problema amb un transformador 125/220 volts.
Això sí, jo prefereixo el cafè de muntanya, bullit al perol i filtrat amb un colador de cotó o un mitjó "net" en cas d'emergència. Qüestió de gustos.
S’ha obert la caixa dels trons. El senador Sabaté agafava a tots per sorpresa al plantejar com a solució, a la planta gasística del projecte Castor, el polígon industrial Catalunya Sud. Al seu Bloc Sabaté canta les excel·lències del projecte, que permetrà la creació de 550 llocs de treball (100 directes i 450 indirectes) i el creixement del teixit industrial al seu voltant..
Arreu d’Europa existeixen 109 d’aquestes d’instal·lacions de les quals 43 són a Alemanya i 23 a França. A l’estat espanyol únicament n’hi ha dos: el Serrablo a Osca i la Gaviota a Bilbao. Actualment hi ha tres instal·lacions en fase d’estudi: Santa Bàrbara a Guadalajara, Delta de l’Ebre i Reus.
A Clos li han ofert la solució en safata de plata. Al Catalunya sud hi ha sól industrial disponible, si l’Incasol adjudica les parcel·les, i es presenta un projecte industrial amb tots els seus ets i uts. Què farà l’Ajuntament, rebutjar-lo? Tenint en compte que no hi ha activitat industrial totalment innòcua, potser va sent hora de posar fil a l’agulla i decidir tots plegats si realment desitgem indústria o preferim dedicar-nos a la cria del cargol i a la producció d’oli.
Assortiment d'animals de Hannah Tinti, ha estat el darrer llibre en passar per la meva tauleta de nit. Si qualsevol hora i qualsevol lloc són bons per llegir qualsevol llibre, en el cas del reculls de contes prefereixo les darreres hores de la jornada.
I Assortiment d'animals és un recull de contes imaginatiu i tendre, original i misteriós. Onze contes amb un fil que els uneix: els animals. Galls d'indi, gats, galls, gossos, serps, búfals, elefants, girafes, micos..., són alguns dels protagonistes ocasionals de les histories de Tinti.
A l'AL, l'amic d'en Joseph, el van destinar a Phonm Penh i tenia un cacatua que havia comprat al carrer per un dòlar. Se li posava a l'espatlla, cridava i feia onejar el plomat-ge però sobretot mirava al seu voltant i bellugava les potes endavant i endarrere. L'AL la va entrenar perquè cagués quan l'hi ordenava. La feia descarregar sobre els amics en to de broma, però també sobre gent que no li quia bé (en aquest cas es tractava d'una altra mena de broma)
(El podeu trobar a la Biblioteca Municipal de Roquetes)
Un altre estri sense endoll, gentilesa de l'amic Jesús M. Tibau, que em va enviar per correu la foto d'aquest preciós molinet de cafè. 
