El Pont que ja no hi era, tenia l'indesitjable costum d’aparèixer en matins de boira. La gent encara endormiscada pujava la seva rampa o les escales d'accés i es disposava a creuar-lo com tots els dies. Algun beneït es despertava a mig camí i es veia suspès en el no res, llavors tot eren cridòries i corredisses cap enlloc. El pont es despertava sobresaltat, desapareixia i els endormiscats transeünts queien al buit. Ofegant-se a les fredes aigües del riu, alguns. Amorrant-se fatalment contra les pedres dels basaments, altres. O salvant la pell els que sabien i podien nedar, els menys.
Aquell matí jo anava desvelat, vaig veure que la cosa no rutllava i em vaig esperar, recolzat a la barana del riu, a que el Pont que ja no hi era desaparegués i es fes visible el Pont de veres.
Aquell matí jo anava desvelat, vaig veure que la cosa no rutllava i em vaig esperar, recolzat a la barana del riu, a que el Pont que ja no hi era desaparegués i es fes visible el Pont de veres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada