09 d’abril, 2009

Dijous de boira



Darrera la pluja va arribar la boira grisa i trista. Els carrers ploraven la seva solitud i els homes quasi inexistents s'amagaven darrera les solapes pujades de les jaquetes. Sols el cruixir d'unes sabates perseguia la meva ombra, vaig accelerar el pas i el cruixit perseguidor em va imitar.

El cor es va accelerar, els batecs gairebé ensordien les petjades misterioses. Vaig aturar-me de sobte, em vaig girar i no hi havia ningú al meu voltant. Vaig mirar-me les sabates,

- No, això les meves sabates no m'ho farien mai...

6 comentaris:

Montse/Arare ha dit...

No te'n refiïs!
ÔÔ

Jesús M. Tibau ha dit...

sort que només patim la boira a primera hora del matí

Joan M. Garcia ha dit...

No me'n refio, Montse, que les sabates són unes traïdores.

Jesús, avui en feia molta de boira , això si per a deixar pas a un matí força assolellat, però això ja ho saps...

Assumpta ha dit...

Gairebé sembla un escenari londinenc amb aquesta boira :-) podries avisar a l'amic Sherlock

bajoqueta ha dit...

Oh! quina foto més bonica!

Joan M. Garcia ha dit...

Assumpta, aquesta boira inspira tota mena d'històries escabroses, haurem de treure'ns de la butxaca un Sherlock ebrenc per si de cas...

bajoqueta, anava a treballar el dijous al matí, la boira era espessa i sort que sempre duc a sobre una petita càmera compacta, vaig fer unes quantes fotos al pont, al Roser i vaig triar esta per escriure un apunt al bloc, té algo de misteriós...