Darrera la pluja va arribar la boira grisa i trista. Els carrers ploraven la seva solitud i els homes quasi inexistents s'amagaven darrera les solapes pujades de les jaquetes. Sols el cruixir d'unes sabates perseguia la meva ombra, vaig accelerar el pas i el cruixit perseguidor em va imitar.
El cor es va accelerar, els batecs gairebé ensordien les petjades misterioses. Vaig aturar-me de sobte, em vaig girar i no hi havia ningú al meu voltant. Vaig mirar-me les sabates,
- No, això les meves sabates no m'ho farien mai...
El cor es va accelerar, els batecs gairebé ensordien les petjades misterioses. Vaig aturar-me de sobte, em vaig girar i no hi havia ningú al meu voltant. Vaig mirar-me les sabates,
- No, això les meves sabates no m'ho farien mai...
6 comentaris:
No te'n refiïs!
ÔÔ
sort que només patim la boira a primera hora del matí
No me'n refio, Montse, que les sabates són unes traïdores.
Jesús, avui en feia molta de boira , això si per a deixar pas a un matí força assolellat, però això ja ho saps...
Gairebé sembla un escenari londinenc amb aquesta boira :-) podries avisar a l'amic Sherlock
Oh! quina foto més bonica!
Assumpta, aquesta boira inspira tota mena d'històries escabroses, haurem de treure'ns de la butxaca un Sherlock ebrenc per si de cas...
bajoqueta, anava a treballar el dijous al matí, la boira era espessa i sort que sempre duc a sobre una petita càmera compacta, vaig fer unes quantes fotos al pont, al Roser i vaig triar esta per escriure un apunt al bloc, té algo de misteriós...
Publica un comentari a l'entrada