Paper vs. CD

Intento recordar quan va ser la primera vegada que vaig omplir un paper blanc amb signes i garramanxos intentant estructurar un missatge. Deu fer massa temps per què no ho recordo. Tot allò que escrivia ho guardava en una llibreta d’anelles de tapes negres o ho introduïa en una botella que llançava al mar. De les meves lletres marineres no en vaig saber mai més res, i la llibreta d’anelles negres es va extraviar en algun dels meus trasllats. Amb l’aparició d’Internet la meva afecció per emborronar fulls en blanc va renàixer, i vaig seguir amb la meva tradició de llençar missatges al oceà, aquesta vegada oceà cibernètic. Passat el temps m’he adonat que tots els meus pensaments, sentiments i sensacions plasmades en algun lloc, tot ha desaparegut i sols conservo allò que he escrit amb més o menys fortuna en aquest bloc.

Com no acabo de fiar-me’n de la fiabilitat conservacionista dels mitjans informàtics, i encara li tinc certa addició al paper, he començat a imprimir totes les meves entrades per protegir-les d’una possible fallada del sistema, d’un refredat víric del meu ordinador o d’un defecte en el CD d’emmagatzemat. Ho sento molt, però el paper és el paper, i passar les fulles i veure els centenars de milers de lletres arrenglerades convenientment custodiant els meus pensaments, em reconforta molt més que veure un platet de plàstic brillant, que diuen que conté tot allò que és meu.