Un somriure per favor...

Van seure cara a cara. Eren dos vells coneguts, totalment desconeguts. Tan sols els separava una taula i dos tasses fumejant. Havien parlat moltes vegades, sense veu, sense mirades, sense llavis. Era la primera vegada que s’enfrontaven, i els costava iniciar la conversa. La manca de costum d’articular paraules era perfectament soplida per les continues e intenses mirades, per un bosc d’interjeccions i sospirs, i per dos sincers somriures que van deixar petjada.
Al llarg del temps, van poder comprovar, que tot te data de caducitat, i aquells somriures que mai es van apagar, van acabar allunyant-se, perdent-se més enllà de la línia de l’horitzó. De tant en tant els hi torna en forma de record, i no poden, cadascun per separat, evitar recordar aquella suau cançó compartida: Que bonica era la vida, quan per ella passaves somrient...Ja no hi son, però conserven el somriure, l’un de l’altre.
Sempre he estat un observador de somriures, intentant distingir els sincers dels fingits, m’agrada col·leccionar-los: el somriure seré de l’avi, el somriure inquiet del nen, el feliç somriure de l’enamorada. Amb un sol d’ells em sento pagat, per això intento a diari caminar, i regalar-ne al nen aupat al carret de la compra, a l’avi que seu al banc del parc, als companys, o a qui es relaciona amb mi.

Poseu un somriure a la vostra vida, i tot anirà millor...