Asseguts al bancal de la caseta, arrecerats del vent de dalt, m'explicava com tantes altres vegades histories i contalles apreses, imaginades o viscudes a lo llarg de la seva complicada vida. Al davant nostre un garrofer gemegava com a resposta del fort vent que l'empaitava.- Saps? -em va interpel·lar- els arbres també pateixen com les persones, i encara que no ens ho semblem, som tan pareguts...
Estava convençut que d’homes en hi havia de diversa mena, però que la majoria, i al menys en aquesta terra, els uns eren com oliveres,i els altres com garrofers. Els homes olivera, eren resistents suportaven les embranzides del vent, es bellugaven, gemegaven però abans es deixaven arrancar de soca-rel que permetre sotmetre’s a la força del poderós vent. El garrofer per contra aparentment més poderos per les mides que és capaç d’aconseguir, és dèbil davant de la pressió, i arribat el moment no pot resistir i es rendeix esgallant-se davant les empentes del vent senyor del territori.
Hem de ser homes olivera –em deia- encara que les forces flaquegen i semble que anem a rendir-nos, sols ho sembla, perquè en nèixer un nou dia amb ell renaixem, seguim en peu i no tenim més remei que seguir lluitant, encara que els guanys siguin algo aparentment tan insignificant com anar caminant pel mon amb el cap dret.
Avui m'he assegut una estona al bancal de la caseta, sol, fins i tot el vell garrofer ja no hi era, el vent de dalt ha pogut més, ell s'ha rendit i ara resta inert al terra amb el cos esgallat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada