BLOG DE LES ELUCUBRACIONS, DÈRIES, CABORIES I MANDANGUES D'UN EBRENC

24 de maig, 2016

RECORDATORI



Fa un temps, quan encara es feien nous traçats de carretera o s'eixamplaven vials interurbans va sorgir la moda de palplantar aquests còdols a la vora de les carreteres, semblen esperits sorgint de la terra amenaçant als usuaris de l'asfalt.

La seva estampa tràgica fa recordar a qui et pots trobar al proper revolt si no pares compte.

Al meu riu fa cinquanta anys, que per enaltiment del "caudillo", hom va palplantar una estructura de ferro, de ferro com els canons, com els blindats, com la metralla que va matar sense compassió milers d'éssers humans i allí segueix desafiant al vent de dalt i amenaçant a uns i reconfortant als altres, amb el record d'una guerra bastarda, bastarda com totes les guerres.

La seva estampa tràgica fa recordar a qui ets pots trobar, si no ets bon minyó i no pares compte.

05 de maig, 2015

Western Sail Boat






Entrada publicada el 6/7/2009 al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.


Sota aquest ambigu nom vaig adquirir al supermercat, un blister amb quatre planxes de contraxapat amb les peces troquelades. El fabricant és xinés, no totes les peces ajusten i les peces simètriques no són gaire idèntiques. Però no és problema es fan els retocs que calgue i es monta com un puzzle en un parell d'estones perdudes.

Va bé per trencar la rutina encara que sigui una mena d'heretgia modelística, però com no soc ni purista ni talibàn, ja el tinc llest i acabat.

04 de maig, 2015

Avui menjarem: Aletria



Entrada publicada el 1/1/2009 al meu blog "Avui menjarem...", ara en procés de desballestament.

Fa uns mesos que segueixo el blog gallec Una mirada a la ria de Vigo , m'ha fet recordar els llargs mesos de la meva joventut que vaig passar en aquella ciutat atlàntica compartint feina, gresca, aula i taula amb gent d'aquell país. Va ser una època de descobriment d'una bona i abundosa taula amb productes i caldos totalment desconeguts llavors per mi. Com per desconeguts tenia els postres que avui he preparat i que vaig descobrir a Una mirada a la ria de Vigo.

Aletria, de l'àrab al-irtiâ és una massa de pasta elaborada com fideu molt fi, lo que natros coneixem com fideus de cabell d’àngel. La elaboració d'aquestes postres també us sonarà ja que és molt semblant al nostre arròs amb llet.

Per preparar l'Aletria ens caldran

200 grs de fideus de cabell d’àngel
1 pot menut de llet condensada
400 ml de llet
canonets de canyella i canyella en pólvores
pell d'una llimona
50 grs de mantega
5 rovells d'ou


Els fideus es couen en abundant aigua bullent i un polsim de sal durant uns cinc minuts.

Al temps posem a escalfar a mig foc la llet, la llet condensada. la mantega, la canyella en rama i la pell de la llimona.

Quan els fideus siguin cuits els colem i els afegim al perol de la llet, d'on haurem retirat el canonet de canyella i la pell de la llimona. Durant cinc minuts, remenant lentament.

Retirem el perol del foc i seguim remenant per baixar la temperatura i afegim els rovells d'ou, i seguim remenant.

Aboquem tota la mescla en una font i ho deixem refredar, per acabar espolsem amb canyella en pólvores.


Bon profit!!

02 de maig, 2015

Desballestant blogs

Sota la rúbrica "Els meus blogs" de Blogger havia tingut en nómina fins a cinc blogs, ara que ho penso no sé perquè tants. Ni podía dedicar tant de temps a la xarxa sense aparcar altres activitats que també m'agraden, ni podía alimentar-les en la freqüència que era desitjable. Per aquest motiu he tancat el blog "Lo calaix" dedicat al modelisme naval, una de les meves pasions, i el blog de cuina "Avui menjarem...". Les entrades de tots dos les recuperaré migrant-les a l'unic blog que mantindré, "De Roquetes vinc".

Ara que he decidit desballestar els blogs sobrers i mantenir-ne un de sol, encara que això dels blogs diuen que ja és un invent obsolet, he descobert que al llarg del temps la gent ha anat deixant comentaris dels quals jo no n'era sabedor. Un d'ells m'alegrat lo dia, m'alertava que una entrada d'aquest mateix blog del 23 de gener de l'any 2007 forma part, com a referència externa de la entrada de la Viquipèdia relativa a la pel·licula "El viatge dels maleïts",


Gràcies Vigilant del Far.

01 de maig, 2015

Clyde puffer (maqueta)

La bellesa dels paisatges d'Escòcia contrasta amb lo abrupte de les seves costes i l'extensió de l’arxipèlag de les Illes Hèbrides. Des de la nit dels temps els seus habitants s'ho van manegar per mantenir les comunicacions i el transport de mercaderies. Als segles XVII i XVIII el servei el feien els "gabbert", gavarres a vela que a la segona meitat del segle XIX van donar pas als puffers.

Els puffers que deuen el seu nom al soroll continu de la seva màquina (puff, puff, puff) i a l'estuari del Clyde, lloc que era el seu origen i el seu destí.

Els Clyde Puffer carregaven fins a 100 tones de càrrega i tenien el fons pla, cosa que els permetia aprofitant la marea baixa, avarar-se a qualsevol platjola per efectuar les operacions de càrrega i descàrrega. L'any 1905 els puffers van inspirar al periodista Neil Munro que va publicar les històries del "Vital Spark", el Clyde Puffer més popular d’Escòcia, gràcies a que la BBC va realitzar diverses series televisives, amb els puffers com a protagonistes.

Els puffers són com a caixes de sabates que suren, feos en ganes, i és possiblement lo poc agradable en les seves línies el que el fa més atractiu. Uns vaixells simples, però amb un molt bon rendiment a les complicades costes occidentals escoceses, i que durant 100 anys van complir amb escreix els objectius per als que van ser construïts.
 
Aquest apunt el vaig penjar el quatre de novembre del dos mil set, just quan començava la construcció d’aquesta maqueta, el vídeo de la qual vaig pujar el dinou de març de dos mil nou al meu blog "Lo calaix" ara en procés de desballestament. Al principi em semblava un aneguet lleig, però amb la seva construcción i el transcurs del temps he après a estimar-lo i li tinc un apreci especial.

 



08 d’abril, 2015

Avui menjarem: ou ferrat


(Entrada publicada al meu blog, ja desaparegut; "Avui menjarem" el 15/12/11)

Avui menjarem ou ferrat. Si, heu llegit bé, ou ferrat.

Soc conscient que aquest plat tan senzill i alhora saborós és d'allò més bàsic a la cuina. No saber fregir un ou, s'ha convertit en sinònim de no tenir ni idea de cuinar. Doncs bé, como tothom sap, per fregir un ou sols en cal:

Una paella amb oli roent.

Un ou

Un polsim de sal.

Trenquem la closca amb gràcia per no estripar el rovell i el dipositem al bell mig de la paella, tirem un polsim de sal i a poc a poc tirem oli roent a sobre del rovell perquè es cogui. El punt de cocció i la grandària de la "puntilla" anirà a gust de cadascú.

Aquesta és la manera més coneguda de fregir un ou, però jo us plantejo una forma diferent de fer-ho , i que segons algunes opinions és la forma vera de fregir un ou.

Trenquem la closca de l'ou i separem el rovell de la clara. Reservem el rovell i batem la clara amb una forquilla, com si volguéssim fer una truita a la francesa.

Quan l'oli estigui ben roent i la clara ben batuda, (sense arribar a posar-la a punt de neu), aboquem la clara a la paella. Quan qualli i comenci a rossejar-se la "puntilla" afegim el rovell de l'ou. Amb una cullera tirem oli roent a sobre el rovell perquè es cogui, i retirem.

On les diferència? La clara batuda augmenta de volum i el resultat és un senyor ou ferrat que ocupa tot el plat i tot el pap.

Que vagi de gust...

06 d’abril, 2015

Ampolles impossibles



Basant-se en la tècnica d'introduir vaixells en ampolles, i cercant reptes nous hi ha qui s'ha dedicat al hobbie de les ampolles impossibles. Aquest hobbie consisteix en introduir els més diversos objectes dins d'ampolles. Objectes que per les seves característiques i mida, sembla impossible que es puguin embotir pel broc d’una ampolla.

Avui he volgut fer la prova, amb una ampolla impossible molt facileta: unes poquetes boles de vidre, una foto amb el seu porta-fotos, i un gosset de peluix.



(Entrada publicada el 12 de setembre de 2007,  al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.)

05 d’abril, 2015

Mona de Pascua


Dilluns de Pasqua ja és a la cantonada, i si no heu comprat les mones sempre podeu fer-les. Cal remenar pel rebost a la cerca dels productes que necessitem



1 ou

1/4 litre d'aigua

1/8 litre d'oli

125 gr. sucre

50 gr. de pastilla de llevat

essència o llimona ratllada

farina (1 quilo aprox.)

confitura de cabell d’àngel

ous durs

papabenet



En un ribell, aboquem el llevat dissolt en aigua tèbia (que no sobrepassi els 45º),  l'ou batut, el sucre, l'oli i la llimona,  anem afegint la farina i pastem amb les mans, fins que la consistència de la massa ja no sigui enganxosa.



Deixem reposar unes tres hores, mentrestant posem a bullir el ous i ens prenem un descans. Passat el temps comprovem que la massa ha incrementat el seu volum amb més del doble, agafem una porció de la massa i amb el corró l’anem estirant forman un rectangle, posem la confitura de cabell d'àngel (es ven en pots de mig quilo) i emboliquem com si fos un gran caneló. Amb molt de compte enrosquem el caneló donant-li la forma i ajuntem els extrems. Clavem a la junta un dels ous durs i amb dos tiretes de massa li fem una creu.



Pintem amb ou batut i escampen a sobre papabenet.  Col·loquem una mitja hora al forn prèviament escalfat a 180º.



Amb les quantitats assenyalades surten tres mones i una trentena de fardellets de cabell d'àngel.



Que ho passeu bé el dia de Pasqua.


03 d’abril, 2015

Treient la pols




Divendres Sant. Avui tocava anar a collir frígoles, però no ha pogut ser. Ho deixarem per un altre any. Així que he tingut l'ocurrència de passar-me pel blog que pràcticament tinc abandonat, quasi bé en risc d'enrrunament. Sembla què, durant la meva absència, les coses han canviat a blogger. Intento posar-me al dia de com funciona la página, com aquell que treu la pols a un edifici en ruïna. I mentre pensó si hi ha alguna cosa recuperable, l'ordinador va descarregant al seu disc dur les fotos acumulades a les càmeres. La Setmana Santa dóna molt de joc a un aspirant d'afecccionat a la fotografía, i acumulo a les carpetes dotzenes i més dotzenes de fotos dels més variats indrets i temàtiques. Algunes imatges veuran la llum, d'altres les més nombroses, jeuran assegudes a les fredes pistes d'un disc dur i passaran el temps donan voltes a velocitat de vertígen dia rera dia, fins l'obsolescència del maquinari. Mentre, armats, vestes, músics i paisans d'aquí i d'allà omplen els carres i places del país d'un coctel de tradició, oci, vacances, religiositat, turisme, o ves a saber què...

02 de febrer, 2014

Parlen, i jo camino

Parlen però no els entenc. Entenc la parla que ells parlen però les seues paraules sonen buides dins del meu cap. Res no té sentit, allò que diuen els seus llavis no es correspon amb el que mostren els seus ulls, plens d'odi i de rancúnia. Tanco els ulls cansats de les misèries que escupen a tothora. No vull veure els seus gestos irats, no vull sentir els seus discursos plens de falsedats, ni rebre el seu missatge de por i d'amenaces, i camino. Camino amb pas decidit deixant-me dur per la meva pròpia determinació i pel xiuxiueig dels ocells en llibertat,

19 de gener, 2014

De MTB a "single speed" (1)

Tenir una MTB amb el quadre trencat, amb impossibilitat de subjectar el canvi i la roda trassera, és com tenir una andròmina aspirant a ferro vell. Després de 15 anys acumulant pols i rovell i fent nosa per tot arreu he decidit donar-li una nova oportunitat, donar-li una nova vida.
En la seva nova vida, sobre un ventall de tres possibilitats: Reutilitzar-la com a MTB no em sedueix, convertir-la en una fixie és fàcil però acostumar-me a frenar amb els pedals no està entre les meves prioritats, així que l'opció amb més possibilitats és transformar-la en una single speed. Sense canvis, amb un sol plat, un pinyo lliure i amb un únic fre: el posterior. Ja veurem com va quedant.

La tercera via

Dijous passat el Parlament va prendre la decisió de demanar al Congres dels diputats "permís" per convocar un referèndum per consultar als catalans sobre el seu futur. CIU, ERC i IU van aportar els vots positius, com era previsible. PP I C's, com també era previsible van aportar els vots negatius. La CUP, com sempre a la seua bola, es va abstenir. I el PSC fidel al seu programa que garanteix el dret a decidir, va "decidir" que qui decideix és el PSOE i punt, provocant un terratrèmol intern de conseqüències imprevisibles. Sembla ser que per ells, els ciutadans no estem preparats per decidir res de res, ells saben bé el que ens convé, i el que ens convé ara per ara és ser fidels a la monarquia, al bipartidisme i a la lliga de futbol.
Aquestes escales, han estat abandonades per tothom, perquè ja no duen enlloc però hi ha qui s'encaparra en fer-nos passar per elles.

15 d’agost, 2013

La cadira de reixeta

Ja fa temps que la cadira de reixeta de la iaia va deixant minúsculs montonets de serradura, no hi ha lloc al dubte: la cadira s'està corcant. La solució, diuen, és posar-la dins d'una bossa gran de plàstic, vaporitzar un producte contra el corc i lligar la bossa. Després d'una bona temporada la cadira serà lliure del corc, es poden tapar els forats amb cera i la cadira restarà com a nova. Ho he fet! De moment la cadira s'ha salvat. El corc de la corrupció, però, s'ha cruspit tot el mobiliari de l'estat espanyol, i no hi ha bossa de plàstic per poder encabir tot el corcam ni vaporitzador amb tanta cabuda per acabar amb el maleït cuc. Amb la transició ens van colar un grapat de gols i vam heretar uns mobles massa vells, ara cal reinventar-se: uns packs d'IKEA, un manual d'ús adequat, i que facin el vulguen amb els seus trastos.

Collita del 2013

Per Sant Joan cal collir les anous i passada la quarentena a sol i serena, ja es pot fer el primer tast, el segon o els que calguin, enguany la collita de vi d'anous ha estat moderada, l'any vinent ens farà falta una mica més, per celebrar les victòries o per matar les penes...

17 de juliol, 2013

Qui és el patró dels pardals vil·leros?

Sembla que totes les activitats que ens envolten han de tenir un patró que les protegeixi, independentment de la religiositat de qui practica l'activitat protegida. La gent de mar que he conegut al llarg del temps, de mises poques però de creences les que faci falta. Sant Pere, la Providència o la Mare de Déu del Carme s'arrengleren i rivalitzen en seguidors, com si del FB es tractés, però pels protegits vora l'estampeta del patro/na o pels voltans s'amunteguen amulets, fetitxs i fins i tot estampetes de senyoretes siliconades que si bé no guareixen de cap mal, ajuden suportar tràngols menors. Ahir va ser la diada de la Mare de Déu del Carme, i moltes vil·les marineres van tirar la casa per la finestra, i com no, l'Ampolla va celebrar la seva tradicional festa marinera, amb processó i castell de focs. No soc gaire del gremi dels sants i santets, però ja m'agradaria saber qui és el patró dels pardals vil·leros, que es dediquen a la política pel seu esperit de sacrifici i servei a la ciutadania, i no pas per fer-se rics. ...i bé que fa la feina.

16 de juliol, 2013

Això sembla una república!!

Quan no era posible baixar a port, les tarde/nits es feien eternes, sols les cartes i la cervesa tèbia els feia oblidar que allí a la vora hi habitava la llibertat, llibertat encotillada, però
llibertat.
Qualsevol lloc era bo per montar una timba: el panyol del nostramo, la sala de calderes, el panyol de rastres o la sala de màquines.
Aquell port no el recordava gaire bé, sols li venien al cap la resaca de cervesa tèbia, les olors a peix i gasoil, i la monumental bronca de l'oficial de màquines que els va enxampar en els seus dominis.
-Això sembla una república !! -els hi va etzibar.
República com a sinònim de desordre no l'havia sentit mai. Ara en la situaciò que vivia la Monarquia parlamentaria, que el franquisme els hi va donar, el vell oficial de màquines, si encara vivia, no hauria canviat pas el seu vocabulari. Hi ha qui es casat amb les seves filies i fòbies polítiques, fins que la mort els separi.

Pd: Ahir per enèsima vegada un membre de la familia reial va rebre una xiuladissa real, o reial. Com vatros vulgueu...

15 de juliol, 2013

Campana de vent

La calor xafogosa que no havia d'arribar,ha decidit portar la contrària als metereòlegs i s'ha instal·lat entre natros, com tots els anys. I com tots els anys he iniciat la temporada de migdiades al terra de  la terrassa.

Amb la suau brisa de llevant i l'armoniós til·lilar de la campana de vent és fàcil, molt fàcil deixar per una estona el món real per capbuçar-se en els dominis de Morfeu. En despertar, el petit ligustrum, em somriu feliç. L'entenc, el racò on viu traspúa armonia i pau, i cada dia, per una estona,  soc el seu convidat.

Dragamines EO

Entrada publicada l'any 2007, al meu blog Lo calaix, ara en procés de desballestament...

La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.

A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.

Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.

El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.

El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona.
La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com La Marina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa.
A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.

L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes

Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.

Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.

14 de juliol, 2013

Donant voltes al Sol

Fa no res que he completat la cinquanta-setena volta al Sol, i ha estat avui que m'he adonat que continues al meu costat. De petits jugàvem junts i en fer-nos grans ens vam distanciar ni tan sols  m' adonava que em venies al darrera.
Ara amb la foscor no et veig enlloc, m'angoixa la teva absència i friso per l'arribada del nou dia i retrobar-te de nou.

De mica en mica

Esbrinar quina pot ser la causa per anar deixant les coses al tinter és massa complexe i no hi entraré
Anar modificant els hàbits és cosa que m'agrada fer de mica en mica.
L'estació de destí serà aquella on baixe, no pas aquella que es llegeix al bitllet que m'han expedit a la guixeta...

23 d’abril, 2013

Sant Jordi 2013

Un any més la rosa i el llibre en perfecte maridatge omplen carrers i plaçes de pobles i ciutats d'arreu Catalunya. Avui fa goig passejar entre parades de flors i llibres, això sí serpentejan entre la gent que s'ha llençat al carrer al menys a tafanejar entre la mercaderia que ofereixen les parades. Si els llibreters han salvat la temporada es sabrà en properes dates, de moment ens quedem amb la imatge dels rius de gent omplint els carrers,  amb un llibre i una rosa.

foto: Lourdes Callau Cervera
 

19 d’abril, 2013

Per Sant Jordi un "Tren de buit"

Sant Jordi truca a la porta amb el llom d'un llibre atravessat per una rosa i abans que el forrellat allibere la porta i les frontisses grinyolen per donar-li pas, arreu esclaten llibres com roselles blanques per esborrar la grisor del darrer hivern. Per afegir una rosa més a la diada, la Biblioteca de Tortosa va endegar la passada tardor un projecte força interessant, es tractava d'encadenar relats per acabar en una obra circular, la darrera frase d'un relat dona peu al segûent autor per escriure el seu bocinet d'história, i el darrer relat acaba amb la frase que va iniciar el primer relat.

Trenta-vuit autors vam participar  en la juguesca i aquesta setmana s'ha desvetllat el resultat, un "Tren de buit" que ve de lluny, que va on vulgueu i que per suposat té aturador a l'estació que desitgeu.

El dimecres es va presentar a la Bibioteca de Tortosa amb una nombrosa representació dels autors, el dijous va ser l'hora de fer-ho en el marc de la Fira literaria de Jesús, i ara si ho desitgeu podeu dir la vostra. Podeu adquirir el llibre físic en paper a la "2 de Viladrich", o descarregar-lo gratuitament a la web de la editorial Petropolis a www.petropolis.cat/2013/04/tren-de-buit/

Que vagi de gust...


13 de març, 2013

I la gent quan mourà?

Un taüt desfila per la pantalla del televisor, escenificant un enterrament, els acompanyants van a la seva, un fuma despreocupat, dos a la vora tanquen un negoci,  altres xiuxiuegen a cau d'orella, i sempre hi ha qui aprofita per donar-li una ullada minuciosa al sostre cercant apocalíptiques escletxes a punt de col·lapsar  mentre a l'altar de la capella una flauta travessera acompanya a una soprano amb minifaldilla molt professional però poc afectada. Definitivament l'únic afectat és el mort, però no se n'adona.

A n'esta banda del televisor seguim assistint plegats a l'enterrament dels nostres drets, aquí els afectats som tots aquells que no gaudim de l'estatus d'éssers privilegiats, però vista la conformitat amb que hom s'ho mira i la minsa assistència a les movilitzacions que es convoquen sembla que  ja va bé com van les coses. La  gent no es mou ni fotent-li foc al cul.

Avui, per confirmar-ho, s'ha disparat l'alarma contra-incendis de l'edifici, ningú s'ha esverat, tothom ha continuat fent la seva i el més curiós, en lloc de cercar el perquè s'ha accionat l'alarma, els tècnics s'han preocupat únicament de cercar la manera de silenciar-la...








23 de novembre, 2012

25N: Una fita històrica


Com molts d'altres ja duc a sobre unes quantes fites històriques, em pensava que ja tot seria aborriment i monotonia, però he de reconèixer que anava força errat. La crisi, com una mascletada de matinada, a més de quatre i entre ells jo ens va desenlleganyar de cop i sense avisar. Per si no en teniem prou, la Diada va atiar els sentiments de molts, va despertar-los en molts altres, i en alguns el què es va despertar va ser la oportunitat del segle. Demà passat tenim una altra cita amb les urnes, però aquesta vegada d'una trascendència que ultrapassa la de qualsevol altra contesa electoral. Mariano, deia fa uns dies que aquestes autonòmiques eren molt més importants que les generals, per una vegada me'l crec. Totes les opcions polítiques han remarcat el caràcter plebiscitari d'aquesta cita, i fins i tot aquells que volien remarcar i fer palesa la seva postura sobre les retallades, no han pogut evitar mullar-se en aquest tema encara que alguns sols s'han humitejat. La excepcionalitat de la ocasió empeny als electors a mirar-s'ho amb cura, els que s'ho mirin, es clar. D'aquí la gran bossa que les enquestes assenyalen com indecisos. M'agrada donar-li voltes a les coses abans de prendre una decisió, i aquesta vegada no vull errar el tret. Després de descartar aquelles candidatures que no considero com opcions he cercat els programes electorals de la resta. Hi ha candidatures que, o no en tenen, o els guarden al bagul de les golfes de casa l'avia, quin morro tenen alguns. Avui estic satisfet, mai he format part de cap bossa d'indecisos, tinc molt clar què penso i què desitjo per mi, per la meva familia i pel meu país i una vegada trobada l'opció que més s'hi avé: el diumenge exerciré el meu vot meditat, secret i responsable. 

...i demà no penso reflexionar !!

03 de setembre, 2012

De pont a pont

 Pont del tren sobre l'Avda Generalitat  -Tortosa-
Pont del tren sobre l'Avinguda de Lleida  -Tortosa-


Quan vaig arribar al món, no ho vaig fer en tren, però pont ja n'hi havia. El del riu i l'Avinguda Lleida és el mateix. El pont de l'Avinguda de la Generalitat, però, tenia un altre disseny, era més curt però d'aspecte més robust. 
La setmana vinent i la següent posaran punt i final a una imatge que formava part de la ciutat, de moment se'ns farà estrany per després acostumar-nos, com aquell que s'afaita barba i bigoti després de molts de portar-ne.

20 d’agost, 2012

Nits eternes

Testimoni d'antics combats, de dies tràgics i nits fosques mai abans s'havia preocupat pel seu futur. Ara però, les nits eren eternes, esperant allò que l'endemà desvetllaria el BOE.

19 d’agost, 2012

Carrer baix del sòl

El carrers empedrats i silenciosos m'atrauen, com ho fan les cases de pedra i fang, els balcons de fusta i geranis, i les finestres silencioses. M'agraden els pobles de muntanya, com m'agradaven els pobles de pescadors, que ja no en queden.   Deixant-me anar per carrerons, costers i cantonades camino cercant l'inesperat,  i de vegades un detall qualsevol desperta la curiositat que m'alimenta i justifica tantes anades i tornades a no sé sap ben bé on.   El "Carrer baix del sòl" de Morella, em va deixar neguitós. Un carrer sota terra? Amb els temps que corren molts es veuen forçats a recórrer a l'economia soterrada, d’aquí a viure també soterrats sols hi ha un pas.

18 de juliol, 2012

El partit que l'endemà de la seva victòria electoral havia d'acabar amb la crisis, ens va enfonsant cada dia més en la misèria. Res importa, cap de les promeses electorals s'han complit i tot allò que no havien de fer ho fan amb ganes i il•lusió sense importar gaire que els més perjudicats siguin els més necessitats. Hi ha espai, molt d'espai per aplicar les tisores en temps de crisis, i Hollande ho està demostrant a França, però el PP no està disposat a carregar-se els seus propis interessos, ni els dels seus amics benestants, banquers i altres pocavergonyes. S'han atrevit i seguiran atrevint-se amb els febles, ni rastre de tisorades al poder polític, econòmic i religiós...

26 d’abril, 2012

Les fonts (22): Santa Rosa

Passejant per Tortosa, al barri de Santa Rosa de Bítem, podeu trobar dues petites fonts. La d'avui és antiga, d'aquelles que servia als veins per omplir el cante i el poal. La font encara conserva el cos frontal i una aixeta, que sense ser l'original de pistó, en algun temps segur que va prestar un bon servei. Li manca la pica, eliminada per facilitar la transitabilitat pel carrer i sobretot li manca que brolli l'aigua.
.

23 d’abril, 2012

365 contes a Vilafranca

El dissabte 21 d'abril, a un pas de la Diada de Sant Jordi, era la data assenyalada per fer la primera presentació del llibre "365 contes", el darrer llibre col•lectiu on he participat juntament amb altres 136 autors. La presentació va tenir lloc al Col•legi Sant Ramon de Penyafort de Vilafranca del Penedès, amb una petita intervenció de Mònica "l'alma mater" d'aquesta edició, i l'acurada representació d'alguns dels contes publicats.

10 d’abril, 2012

Cent anys del Titànic

Avui, fa cent anys que el Titànic, va salpar del port de Southampton rumb a Nova York. Centenars de tripulants i passatgers viatjaven convençuts de la insubmergibilitat del vaixell, el seu nom no donava lloc a equivocs. El món de luxe de les cobertes superiors contrastava amb les misèries de les cobertes inferiors, però els luxes d'uns i les il•lusions d'una vida millor a l'altra banda de l’Atlàntic dels altres va fer oblidar per cinc dies les incerteses del seu destí final. Les costes de Terranova, amb les seves aigües gèlides i els seus icebergs errants , i amb l’inestimable ajut de la vanitat humana van convertir aquell buc en un taüt d'acer per centenars de persones atrapades en aquell parany d’acer, luxe i misèries.

03 d’abril, 2012

Avui menjarem: Mona de Pasqua

El dilluns vinent toca Mona, si voleu encara sou a temps de fer-les com sempre s'han fet, amb cabell d'angel, ous bollit i papabenet. És molt fàcil de fer sols cal seguir les intruccions d'aquesta entrada que vaig penjar al meu blog "Avui menjarem" allà pel llunyà 2009: Mona de pasqua

Bookcrossing a Tortosa

Dissabte 31 de març es va celebrar la 3a Jornada de Bookcrossing massiu a Tortosa, de la mà de Jesús Maria Tibau. Van col•laborar la Biblioteca Marcel•li Domingo, diverses editorials i un grapat de voluntaris que vam col•laborar en anar escampant per Tortosa els llibres que anaven a ser alliberats. Enguany la meva zona d'alliberament va ser al barri de Ferreries i Remolins on vaig deixar anar trenta-quatre llibres. Ara a esperar la propera ocasió...

Una manera de veure-ho

Diumenge de Rams, Tortosa va celebrar la seva tradicional processó de la Passió. Cal dir que lluny queden els anys de decadència en què aquest tradicional acte religiós va estar prop de la desaparició. En els darrers anys la participació dels joves i sobre tot de les dones li ha donat una empenta que molts no s'atrevien ni a somniar. 
De vegades, quan participo com espectador d'aquesta mena d'actes em sembla que la programació de la Festa del Renaixement ha donat un bot i s'ha plantat a la primavera fugint de les calors de l'estiu. Una desfilada de botxins amb les torxes enceses fent via entre la ciutadania mostrant escenes de violència no aptes per menors: delació, traïció, justícia "cega", maltractes, tortura, humiliació i execució, sembla més una representació lúdic festiva que no pas una celebració religiosa. Aquesta que hauria de traspuar amor i perdó, sols ens mostra la cara de l'odi, el càstig i la por. Deu ser aquest el motiu, pel qual els botxins per dulcificar el seu paper reparteixen caramels entre aquells que s'apleguen a carrers i places per veure desfilar el seguici. 
 Sols a les acaballes, amb el pas de la Pietat, apareix davant dels congregats una escena alhora dolorosa i tendra on queda perfectament plasmat l’immens amor d'una mare davant la mort del seu fill.

30 de març, 2012

"J&J" Del Montsant als Andes

 
Estimats amics i víctimes potencials,

Això de ser un proscrit, m'obliga a viure d'amagatotis, és el destí d'un trinxeraire, això sí, un trinxeraire professional dels quals n'hi han pocs. Doncs bé, com deia, viure d'amagat implica viure amb moltes carències que qualsevol de vatros estimeu imprescindibles. Avui, quan ell no hi era, m'he esmunyit a ca el Juanma per poder navegar una estoneta per Internet. (Els trinxeraires també som tafaners)

 Al blog d'en Serret he descobert una trobada encoberta de criminals, això sí camuflats de "detectius" (quines penques). Demà els germans J&J, detectius; el Fede, aneu en compte amb ell; l'Octavi, reconegut capo del Matarranya, i d'altres inductors al crim s'aplegaran al conegut cau de can Serret. Si no us estimeu la vida hi podeu anar, segur que no quedareu decebuts, podeu trobar tota mena de llibres en català, ebrencs i, com no, negres i criminals.

 Un dia que hi ha trobada de criminals i jo m'he compromès a alliberar (3r Bookcrossing a Tortosa) llibres de poesia, quines coses que té la vida...  

Vostre fins que la mort ens separi.

Manel lo "Trinxeraire"


 Can Serret "dixit"

Dissabte 31 de març a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, els Johnson  presentem el nostre últim llibre (de moment): "J&J en Del Montsant als Andes"
Durant tot el matí podeu passar a saludar-nos i aconseguir la nostra signatura. Amb sang. O amb vi. I si convé amb tinta, fins i tot.

Una presentació negra que al mateix temps constitueix també el tancament de la ronda de presentacions de "Un riu de crims" i l'inici de la propera 
3ª Trobada de Gènere Negre.
Durant la tarda, a la Fira del Vi de Queretes, s'aplegaran els autors del llibre de la 2ª Trobada que es podrà comprar signat a un preu especial juntament amb una ampolla de vi.
A les 6 de la tarda hi haurà una tertúlia sobre "vi i literatura" que serà retransmesa en directe per internet i en la qual participen els còmplices de l'EbreNegre-Trobada de Gènere Negre al Matarranya i al Priorat .

Tota una jornada negra doncs, que pot acabar amb molts morts. Us esperem armats. "Que Déu us conservi la punteria"