19 d’octubre, 2016

Malauradament

Li deien Pilar, era tres anys més gran que el pare, i des de la mort de l'àvia va fer de germana i mare per a la resta dels germans. Allò va durar el temps que van emprar els parents en repartir-se la canalla, un parell d'anys o potser tres, no hi ha res clar sobre aquest afer.

L'avi, rondava la quarantena, any amunt, any avall, però estava arribant al final del seu camí, la llarga dècada de captiveri a les Filipines i les afeccions allí contretes l'estaven consumint, no podia fer cap dels durs treballs del mas, i ni tan sols podia vigilar l'olla perpètua que s'escalfava a la llar, ara el fred, ara el baf l'anaven matant lentament.

 Tenia dotze anys quan una de les germanes de l'avia es va fer càrrec de la Pilar, però poc van tardar a trobar-li una casa bona i catòlica on servir: bona, no ho sé si ho seria, però catòlica en feien el paperot. El fill, va sortir de la casa per entrar al seminari. Les dues filles i la Pilar, van canviar la casa  pel convent.

Haurien de passar setze anys, ja en plena guerra civil, quan els dos germans es retrobarien per un instant a la Plaça Emilio Castelar de València. Ella, a pesar de vestir sense hàbits, la roba que duia la delatava com el què era, i la manera de moure's i mirar-lo la delataven com sa germana; ell, a pesar de l'uniforme de soldat de la república i la crossa que l'ajudava a moure's, no podia amagar el posat del pastor que sempre va ser, i els seus ulls blaus el mostraven com el seu germà. 
No es van dir res, no es podien dir res, no hi havia res a dir, sols es van mirar i els seus ulls van dir-se allò que era realment important: seguien vius.

El pare no tornaria a veure a sa germana en molts anys, quan la Pilar va fer un intent de reagrupament  dels germans al seu voltant, de poc serviria, malauradament la seva congregació i la mort ja havien decidit el seu destí assenyalant-la amb el dit: la congregació, un convent llunyà; la mort, un túmul de marbre blanc.