21 d’octubre, 2016

L'amarg retorn



Subjecto amb cura el farcellet amb la teva roba. Pel finestral del tren passen els fotogrames d’un paisatge canviant.  Ni el paisatge, ni els records dels triomfs del passat aconsegueixen allunyar-me del dolor que em trenca el cor. Sota la tela del fardell, els meus dits perceben la textura del teu vestit, orfe del teu cos, i un nus m’oprimeix la gola en pensar en ta mare, quan demà  li doni  el que queda de tu.
Oloro la teva pell absent. Pel finestral  però, entra el fum escopit per la bèstia de ferro que arrossega el meu cos al costat d’una mare, que ja plora sense saber el perquè. Del fardell encara traspua la fresca fragància del sabó d’espígol, que la mare amb cura prepara per a tu cada estiu.
Quan vas néixer els nostres cors vessaven de felicitat, i  no ha estat pas la felicitat la teva companya de viatge. Fa dos mesos, encara no, que et vaig dur a Barcelona. L’amo del mas necessitava una mainadera, i la seva dona desitjava una serventa jove que alleugeris la seva feixuga càrrega. Esperava una noia de poble, lletja, ignorant i bleda, i jo desgraciat de mi t’hi vaig oferir. Ta mare no volia i jo hi vaig insistir, desitjava per tu  un futur allunyat de la servitud del mas, del camp i de les bèsties, i et vaig rendir a la servitud  del caprici dels amos.  
Llesta, eixerida i maca vas despertar en la senyora la més roïna de les enveges. En veure’t es va sentir eclipsada per la teva llum. Ella va jurar i perjurar, i tu ho negaves tot, i aquell anell que no vas robar, va aparèixer el dia després de la tronada, al sifó de l’aigüera del bany de l’ama. L’amo m’ho va dir fredament, ni tan sols  es va disculpar, ni va enretirar la denúncia en què t’acusava.
Havies desaparegut. La tronada d’aquell dia va fer estralls a la ciutat, i et vaig fallar un altre cop. Vaig fer tard. Quan et vaig trobar, jeies  al fons d’un calaix de pi sense desbastar, duies per sudari una camisola bruta de l’Hospital de pobres.  Pulmonia, em va dir una monja mentre em feia a mans la teva roba,  la que la mare t’havia cosit a la llum d’una espelma  per venir a Barcelona. 
Per darrera vegada els meus llavis van besar el teu front, que conservava un suau olor d’espígol barrejat amb l’agredolça acritud de la mort i la resinosa fortor de la fusta de pi tendre. Quan la terra humida anava cobrint les teves despulles, els meus ulls es van assecar  i la meva  ànima, si en tenia, es va  esvair entre la ràbia i la rancúnia.
Assegut al tren, amb el farcellet de la teva roba, torno a casa. La mare em maleirà. Sé que als seus ulls sempre seré el culpable del que t’ha passat. Ho sé, i aquest dolor serà el meu company fins que arribi l’hora de retrobar-nos.


 (Fragment de l'escrit amb el que vaig participar al recull  "Tren de buit": Ed. Petrópolis 2003)

Cap comentari: