Subjecto amb cura
el farcellet amb la teva roba. Pel finestral
del tren passen els fotogrames d’un paisatge canviant. Ni el paisatge, ni els records dels triomfs
del passat aconsegueixen allunyar-me del dolor que em trenca el cor. Sota la tela
del fardell, els meus dits perceben la textura del teu vestit, orfe del teu cos, i un nus m’oprimeix la gola en pensar en ta mare, quan demà li doni el que queda de tu.
Oloro la teva pell absent. Pel finestral però,
entra el fum escopit per la bèstia de ferro que arrossega el meu cos al
costat d’una mare, que ja plora sense saber el perquè. Del fardell encara traspua
la fresca fragància del sabó d’espígol, que la mare amb cura prepara per a tu cada
estiu.
Quan vas néixer els
nostres cors vessaven de felicitat, i no
ha estat pas la felicitat la teva companya de viatge. Fa dos mesos, encara no,
que et vaig dur a Barcelona. L’amo del mas necessitava una mainadera, i la seva
dona desitjava una serventa jove que alleugeris la seva feixuga càrrega. Esperava
una noia de poble, lletja, ignorant i bleda, i jo desgraciat de mi t’hi vaig
oferir. Ta mare no volia i jo hi vaig insistir, desitjava per tu un futur allunyat de la servitud del mas, del
camp i de les bèsties, i et vaig rendir a la servitud del caprici dels amos.
Llesta, eixerida i
maca vas despertar en la senyora la més roïna de les enveges. En veure’t es va
sentir eclipsada per la teva llum. Ella va jurar i perjurar, i tu ho negaves
tot, i aquell anell que no vas robar, va aparèixer el dia després de la tronada,
al sifó de l’aigüera del bany de l’ama. L’amo m’ho va dir fredament, ni tan
sols es va disculpar, ni va enretirar la
denúncia en què t’acusava.
Havies desaparegut.
La tronada d’aquell dia va fer estralls a la ciutat, i et vaig fallar un altre
cop. Vaig fer tard. Quan et vaig trobar, jeies
al fons d’un calaix de pi sense desbastar, duies per sudari una camisola
bruta de l’Hospital de pobres. Pulmonia,
em va dir una monja mentre em feia a mans la teva roba, la que la mare t’havia cosit a la llum d’una
espelma per venir a Barcelona.
Per darrera vegada
els meus llavis van besar el teu front, que conservava un suau olor d’espígol
barrejat amb l’agredolça acritud de la mort i la resinosa fortor de la fusta de
pi tendre. Quan la terra humida anava cobrint les teves despulles, els meus
ulls es van assecar i la meva ànima, si en tenia, es va esvair entre la ràbia i la rancúnia.
Assegut al tren,
amb el farcellet de la teva roba, torno a casa. La mare em maleirà. Sé que als
seus ulls sempre seré el culpable del que t’ha passat. Ho sé, i aquest dolor
serà el meu company fins que arribi l’hora de retrobar-nos.
(Fragment de l'escrit amb el que vaig participar al recull "Tren de buit": Ed. Petrópolis 2003)
(Fragment de l'escrit amb el que vaig participar al recull "Tren de buit": Ed. Petrópolis 2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada