365 contes a Vilafranca

El dissabte 21 d'abril, a un pas de la Diada de Sant Jordi, era la data assenyalada per fer la primera presentació del llibre "365 contes", el darrer llibre col•lectiu on he participat juntament amb altres 136 autors. La presentació va tenir lloc al Col•legi Sant Ramon de Penyafort de Vilafranca del Penedès, amb una petita intervenció de Mònica "l'alma mater" d'aquesta edició, i l'acurada representació d'alguns dels contes publicats.

Cent anys del Titànic

Avui, fa cent anys que el Titànic, va salpar del port de Southampton rumb a Nova York. Centenars de tripulants i passatgers viatjaven convençuts de la insubmergibilitat del vaixell, el seu nom no donava lloc a equivocs. El món de luxe de les cobertes superiors contrastava amb les misèries de les cobertes inferiors, però els luxes d'uns i les il•lusions d'una vida millor a l'altra banda de l’Atlàntic dels altres va fer oblidar per cinc dies les incerteses del seu destí final. Les costes de Terranova, amb les seves aigües gèlides i els seus icebergs errants , i amb l’inestimable ajut de la vanitat humana van convertir aquell buc en un taüt d'acer per centenars de persones atrapades en aquell parany d’acer, luxe i misèries.

Avui menjarem: Mona de Pasqua

El dilluns vinent toca Mona, si voleu encara sou a temps de fer-les com sempre s'han fet, amb cabell d'angel, ous bollit i papabenet. És molt fàcil de fer sols cal seguir les intruccions d'aquesta entrada que vaig penjar al meu blog "Avui menjarem" allà pel llunyà 2009: Mona de pasqua

Bookcrossing a Tortosa

Dissabte 31 de març es va celebrar la 3a Jornada de Bookcrossing massiu a Tortosa, de la mà de Jesús Maria Tibau. Van col•laborar la Biblioteca Marcel•li Domingo, diverses editorials i un grapat de voluntaris que vam col•laborar en anar escampant per Tortosa els llibres que anaven a ser alliberats. Enguany la meva zona d'alliberament va ser al barri de Ferreries i Remolins on vaig deixar anar trenta-quatre llibres. Ara a esperar la propera ocasió...

Una manera de veure-ho

Diumenge de Rams, Tortosa va celebrar la seva tradicional processó de la Passió. Cal dir que lluny queden els anys de decadència en què aquest tradicional acte religiós va estar prop de la desaparició. En els darrers anys la participació dels joves i sobre tot de les dones li ha donat una empenta que molts no s'atrevien ni a somniar. 

De vegades, quan participo com espectador d'aquesta mena d'actes em sembla que la programació de la Festa del Renaixement ha donat un bot i s'ha plantat a la primavera fugint de les calors de l'estiu. Una desfilada de botxins amb les torxes enceses fent via entre la ciutadania mostrant escenes de violència no aptes per menors: delació, traïció, justícia "cega", maltractes, tortura, humiliació i execució, sembla més una representació lúdic festiva que no pas una celebració religiosa. Aquesta que hauria de traspuar amor i perdó, sols ens mostra la cara de l'odi, el càstig i la por. Deu ser aquest el motiu, pel qual els botxins per dulcificar el seu paper reparteixen caramels entre aquells que s'apleguen a carrers i places per veure desfilar el seguici. 

 Sols a les acaballes, amb el pas de la Pietat, apareix davant dels congregats una escena alhora dolorosa i tendra on queda perfectament plasmat l’immens amor d'una mare davant la mort del seu fill.

"J&J" Del Montsant als Andes

 

Estimats amics i víctimes potencials,

Això de ser un proscrit, m'obliga a viure d'amagatotis, és el destí d'un trinxeraire, això sí, un trinxeraire professional dels quals n'hi han pocs. Doncs bé, com deia, viure d'amagat implica viure amb moltes carències que qualsevol de vatros estimeu imprescindibles. Avui, quan ell no hi era, m'he esmunyit a ca el Juanma per poder navegar una estoneta per Internet. (Els trinxeraires també som tafaners)

 Al blog d'en Serret he descobert una trobada encoberta de criminals, això sí camuflats de "detectius" (quines penques). Demà els germans J&J, detectius; el Fede, aneu en compte amb ell; l'Octavi, reconegut capo del Matarranya, i d'altres inductors al crim s'aplegaran al conegut cau de can Serret. Si no us estimeu la vida hi podeu anar, segur que no quedareu decebuts, podeu trobar tota mena de llibres en català, ebrencs i, com no, negres i criminals.

 Un dia que hi ha trobada de criminals i jo m'he compromès a alliberar (3r Bookcrossing a Tortosa) llibres de poesia, quines coses que té la vida...  

Vostre fins que la mort ens separi.

Manel lo "Trinxeraire"

 Can Serret "dixit"

Dissabte 31 de març a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, els Johnson  presentem el nostre últim llibre (de moment): "J&J en Del Montsant als Andes"
Durant tot el matí podeu passar a saludar-nos i aconseguir la nostra signatura. Amb sang. O amb vi. I si convé amb tinta, fins i tot.

Una presentació negra que al mateix temps constitueix també el tancament de la ronda de presentacions de "Un riu de crims" i l'inici de la propera  3ª Trobada de Gènere Negre.
Durant la tarda, a la Fira del Vi de Queretes, s'aplegaran els autors del llibre de la 2ª Trobada que es podrà comprar signat a un preu especial juntament amb una ampolla de vi.
A les 6 de la tarda hi haurà una tertúlia sobre "vi i literatura" que serà retransmesa en directe per internet i en la qual participen els còmplices de l'EbreNegre-Trobada de Gènere Negre al Matarranya i al Priorat .

Tota una jornada negra doncs, que pot acabar amb molts morts. Us esperem armats. "Que Déu us conservi la punteria"

Un pont sempre ajuda...

Pel que havia sentit dir, semblava que ambdues ribes eren molt llunyanes, m'havia format la idea que creuar el riu seria tot un prodigi. Per les dites d'uns i d'altres m'havia figurat que al davant em trobaria una torrentera, d'esculls submergits i aigües espumoses. M'havia imaginat saltironant de còdol en còdol, fins posar peu a l'altra banda del riu. 

El riu era prop, però no m’arribava el brogit de les aigües impetuoses, no veia en lloc la boirina foragitada pel frec a frec de l'aigua amb les pedres. El camí, fins aleshores suau i agradable, s'amollava costa avall en un seguit d'escales amples fins morir en una placeta coberta per l'ombra majestuosa d'uns xops. A la vora, en silenci per no pertorbar el descans centenari dels xops, un rierol d’aigües calmes i transparents reptava tímidament entre la verda frondositat de la llera. 

Allí mateix, amb la paciència inacabable de qui sap esperar, un petit pont de fusta em va convidar, sense preses ni ensurts, a caminar fins l'altra riba.

Un pont sempre ajuda a creuar un riu, encara que aquest sigui petit...

Clio: musa i assassina

Tercera edició d’aquesta trobada anual al voltant del gènere negre que se celebra en dos jornades, una a cada banda del riu, i connecta el Montsant i els Ports, el Matarranya i el Priorat. Aquest any serà el dia 28 d’abril a Vall-de-roures i el 5 de maig a Falset.

Durant la trobada té lloc la presentació del llibre on participen els diversos autors seleccionats, hi ha signatura de llibres, es fa un dinar i se celebren diversos actes: lectures, taules rodones,... La trobada es fa cada any sota un lema, si l’any passat va ser “Gènere Negre i Territori” i el llibre portava per títol “Un riu de crims”, aquest any és “Gènere Negre i Història” i el llibre es titularà “Clio: musa i assassina”. Prologada per l'escriptora Alícia Giménez Barlett, els autors participants són: Maria Carme Roca, Xulio RicardoTrigo, Silvestre Hernández, Pere Perellón, Teresa Bertran, Andreu Carranza, Jordi Peñarroja, Toni Orensanz, Miquel Esteve i Vicent Sanz. Cada relat anirà acompanyat per una il·lustració de l'artista Pau Ferrando.

Els organizadors de l’acte són el binomi Jordi Pijoan-López & Fede Cortés. Els còmplices del llibre són March Editor dins l’òrbita de Serret Llibres i amb la col.laboració del Centre Quim Soler, la literatura i el vi i la Cooperativa Falset-Marçà.

31M: 3a jornada de Bookcrossing a Tortosa

El proper dissabte 31 de març es celebrarà la tercera jornada de bookcrossing a Tortosa. Per aquest motiu s'alliberaran més de 150 llibres pels carrers i places de Tortosa.

Esteu a l'aguait

Avui menjarem...

De tant en tant cal sacsejar les teranyines dels blogs, treure la pols i obrir les finestres per tal que entre el sol i es renovi l'aire. Avui era tan bon dia com qualsevol altre per fer-ho. Així que m'he posat el davantal i he cuinat un ranxet dels que a mi m'agraden: senzill i bo per llepar-se el dits.

El ranxet de rodanxes de lluç, haguéssim pogut posar rap o qualsevol altre peix que us agrade, i en lloc d'escopinyes, qualsevol altre mol•lusc lamel•libranqui que sigui del vostre gust. Com menjar-lo no cal que us ho expliqui, com cuinar-lo passeu i tasteu
Avui menjarem

La fusteria

El carrer ara és empedrat, polit i net, com la majoria de les cases que no fa tant semblava que caurien a trossos. Com la fusteria.

Al passar-hi pel davant sembla què en qualsevol moment hagis de sentir l'olor de serradura, de fusta acabada de tallar, o de vernís. Al passar-hi pel davant sembla que el silenci s'hagi de trencar pel colpejar ferm d'un martell sobre la cabota d'un clau o el brunzit histèric d'una serra sobre un tauló.

Per ell, però, el petit rètol de la fusteria no pot esborrar el rètol que hi havia abans, l'olor de vernís, serradura i fusta acabada de tallar no poden esborrar l'olor de capot florit, de suor agra i l'alè de tabac i de conyac barat. Res no es pot amagar, els cops de martell s’assemblen massa als altres cops i el brunzit de la serra s’assembla massa als crits prenyats d’insults i d’amenaces.

El carrer, ara empedrat, polit i net no pot esborrar de la seva memòria aquells ulls injectats d'odi i de revenja que l'amenaçaven de mort...

Temps

Va decidir llençar el rellotge despertador, els de corda, els elèctrics i fins i tot el rellotge de polsera al poal de les escombraries. Amb el rellotge de sol, del casalot de l'altra banda de la plaça, en tenia prou. Estava convençut que ara el temps caminava més espai, estava convençut que ara envelliria més lentament, i no anava errat, abandonar els vells costums li va permetre aprendre a mirar-se les coses d'una altra manera, a viure més sossegadament...

Definitivament...

Després de dinar, mentre uns sestejaven i el altres s'entestaven en jugar al burro, vaig preferir caminar per les voltes i amb una mica de sort trobar quatre espàrrecs per donar color a una truita d’alls tendres. Aquella tarde, d’espàrrecs no en vaig trobar, però entre esparregueres, romers i frígoles vaig trobar una senzilla, vella i rovellada llauna.

La llauna no tenia cap misteri, si no fora que era d'aquelles que s'obrien en clau. Vaig començar a elucubrar, podria ser de sardines escabetxades, de musclos escabetxats o potser de tonyina. Sí podia ser de qualsevol cosa, fins i tot de catxels o de polp en salsa. Definitivament podia ser de qualsevol cosa...

Qui podia haver deixat aquella llauna buida en un lloc com aquell? Un caçador famolenc a l'espera del tord despistat, un pastor pacient movent-se al ritme de les ovelles del ramat, o simplement un passerell buscador d’espàrrecs, quaranta anys enrere. Sí podia ser qualsevol, fins i tot un guàrdia civil arrecerat, sota el capot de llana verda, una matinada d'hivern. Definitivament podia haver estat qualsevol...

Feia poc que havia acabat de dinar, però no vaig poder resistir la temptació, vaig anar a la cuina, vaig regirar fins trobar una llauna de sardines en escabetx, vaig tirar de l'anella d'obertura fàcil i em vaig menjar les sardines. Mentre tirava la llauna nova i la llauna rovellada a la bossa de la brossa vaig decidir que segurament les sardines que hi havien a la llauna rovellada eren molt millors que les que acabava de cruspir-me. Definitivament devien ser molt millors...

Tisores i tisorades

Retallar un paper, tallar un pèl rebel o retallar-me el bigoti -quan en duia-, esquarterar un pollastre i moltes altres aplicacions se'ls hi pot donar a unes innocents i perilloses, al temps, tisores. Mai però se m'havia acudit que podien fer-se servir per retallar-nos tot allò que ens sobra.
Si amics meus, ens sobra. Això és el que ens recorden, dia si i dia també, tots aquells que tant ens estimen: Els nostres governants ! Ells que duen una vida sacrificada de servei envers la ciutadania. Ells i els nostres estimats banquers i empresaris, sempre pensant en el benestar de clients i treballadors.
Tots plegats perden hores de son per treure'ns de l'atzucac en que natros solets ens hem embotit, capficats com estàvem en aspirar a tenir tot allò que no podíem tenir, en aspirar a dur una vida regalada que no ens correspon.

Si amics meus, hem estat uns egoistes, sempre pensant en natros hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i hem dut els nostres pobles, què dic els pobles: el país. Què dic el país: Europa i el món sencer a la ruïna. Ens ho tenim merescut per abusar.
Ens hauríem d'haver conformat en la vida que ens correspon. I viure tal com vivien els nostres iaios. Viure amb austeritat, i menjar poc i païr bé.

Cotxe o moto? Sembla que ja no pugueu caminar, podent anar arreu a peu o en matxo.
Seguretat Social? Una infusió de frígola i una aspirina i tot arreglat, i pels més fins la "iguala" i no passa res.
Cambra de bany? No us podeu rentar en un cossi? Qui té voluntat de netejar-se, ho fa i en pau.
Universitat? En llegir, escriure i les quatre regles i anem sobrats, i no cal esforçar-se molt que per treballar no fa falta.
Vacances? Amb el diumenge per anar a missa n'hi ha prou.
Sofà? Què passa que el cul ja no us cap a una cadira de bova?.
Pensions? Què? Els fills ja no es volen encarregar dels pares, pos ja sabeu lo que es cou.
Aire condicionat? Obriu finestres o enceneu el bracer i no passareu calor ni fred.
Treball? Les dones a casa a cuidar els menuts i la gent gran, i els joves a la mili tres anys a fer-se homes...

Alguns, ja ho vam viure en el passat, i al pas que anem, ho podem tornar viure en el futur. Va sent hora de no deixar les tisores a l'abast de qualsevol...

"365 contes"

í

365 CONTES, va ser una mena de joc, on tothom que volia hi participava, cada dia es publicava un conte que havia de tenir 365 paraules. Al cap d'un any aquell joc nascut a l'ombra dels blogs amagava entre els seus 365 contes les il·lusions de 137 contistes.

Jo hi vaig participar amb quatre contes: "Codi forestal" va ser una "revelació" onírica, "Para-juga" i "Metre i mig" dos instants de la meva infantessa i "Cotxe nou" l'apunt d'una obsessió.

Ara aquell joc virtual s'ha convertit en llibre, i aquest vídeo és la seva tarja de presentació...

Viatge als records

Cada vegada que viatjo a la terra dels meus avis, m'adono que malgrat ser un arbre trasplantat, segueixo fortament arrelat a aquella terra dura i freda que va permetre sobreviure, durant generacions als meus avantpassats. Les meves arrels estan molt més enfonsades en aquella terra del que jo mateix podia pensar.
Aquesta vegada el viatge ha estat molt dolorós, però era necessari, calia acomiadar en el seu darrer viatge a un cosí, un home jove tot amabilitat i bonhomia. Cada vegada que hi vaig, i aquesta no ha estat una excepció, descobreixo trets nous de la família, que com tantes altres ha crescut en la diàspora forçosa a que l'ha sotmès el temps i la necessitat.
La diàspora familiar va començar a la segona dècada del segle XX, i ara a la segona dècada del segle XXI, m'assabento de l'existència d'una branca familiar perduda, una branca molt propera, massa propera per romandre perduda durant tants d'anys. On és? Aquesta és la pregunta que em faig des de que vaig ser conscient de la pèrdua.

Converses amb Amy

Camines al meu costat sense dir res. De tant en tant t'atures davant meu, gires el cap i amb la teva mirada innocent em fas preguntes que soc incapaç de contestar. Ja veus, molta feina que ja hauria de estar feta, encara està per fer. I la pluja. La pluja de les darrers setmanes apenes va humitejar el terra. I els arbres? Caldrà esllemenar els ametllers i alliberar els garrofers de les branques mortes, la seva pena ja dura massa.

Tu, donant-me la raó, has agafat un branquilló de garrofer i l’has passejat una bona estona fins que al veure una de les gates has sortit esperitada al seu darrera abandonant el branquilló, deixant-me a soles amb en les meves cabòries...

Sense paraules

No parla però es fa entendre. Al contrari que molts altres que parlen molt i no hi ha qui els entengui.