Pel que havia sentit dir, semblava que ambdues ribes eren molt llunyanes, m'havia format la idea que creuar el riu seria tot un prodigi. Per les dites d'uns i d'altres m'havia figurat que al davant em trobaria una torrentera, d'esculls submergits i aigües espumoses. M'havia imaginat saltironant de còdol en còdol, fins posar peu a l'altra banda del riu.
El riu era prop, però no m’arribava el brogit de les aigües impetuoses, no veia en lloc la boirina foragitada pel frec a frec de l'aigua amb les pedres. El camí, fins aleshores suau i agradable, s'amollava costa avall en un seguit d'escales amples fins morir en una placeta coberta per l'ombra majestuosa d'uns xops. A la vora, en silenci per no pertorbar el descans centenari dels xops, un rierol d’aigües calmes i transparents reptava tímidament entre la verda frondositat de la llera.
Allí mateix, amb la paciència inacabable de qui sap esperar, un petit pont de fusta em va convidar, sense preses ni ensurts, a caminar fins l'altra riba.
Un pont sempre ajuda a creuar un riu, encara que aquest sigui petit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada