Pubilla i pubilleta majors 2010

Foto: Ciutat de Roquetes

Com tots els anys, durant la primera setmana del mes de juliol, Roquetes celebra les seves Festes majors en honor de Sant Gregori, patró de la ciutat.

Enguany, el Patronat municipal de festes ha estrenat blog i compte al facebook, on se suposa s'anirà informant de les novetats i de tot allò que pugue ser d'interés.

I per anar fent boca, com sol ser habitual, ja han estat escollides la Pubilla i pubilleta majors 2010, honor que ha recaigut en Georgina Lleixà i Joana Palanques.

Enhorabona a totes dues.



...i que enguany arribin els Programes de Festes i el panoli a totes les llars de Roquetes...

Una mirada freda

Amb l'obertura del tram remodelat de carretera entre Horta de Sant Joan i la C-12, molt han millorat les comunicacions entre el Baix Ebre, i la Terra Alta i el Matarranya, ara bé no us en refiéssiu, als marges del nou tram algú ens vigila permanentment, la seva mirada freda i buida, és esglaiadora.

Qualsevol s'atura a estirar les cames, amb uns ulls clucs que no perden detall d'allò que fem, o deixem de fer...

Clasificar fotos digitals...

El passat divendres 7 de maig, va tenir lloc a la Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal "Mercè Lleixa" de Roquetes la xerrada "Idees i consells per organitzar les nostres fotografies digitals".

La xerrada va a estar a càrrec d'Emili Vilaró, autor de l'aplicació informàtica Evilfoto, que va anar descobrint les utilitats de la seva aplicació i donant valuosos consells de com organitzar les nostres fototeques.

Molt bé pel senyor Vilaró, i enhorabona a la "Biblio" per la diversitat d'actes que acull i ofereix.

Codi Forestal

Publicat avui al Blog 365 Contes

El professor Malasang des de la seva talaia amollava el feixuc discurs filosòfic pel que li pagaven, dirigint-se a un auditori quasi absent, o així ho semblava. Dos minuts abans d’acabar la classe va recollir les seves coses, es va plantar al centre de l’entarimat, i desafiant als seus oients va exclamar,
-La setmana vinent, em faran a mans un treball referent al tema d’avui, de setanta planes a doble espai, amb Arial 12, i enquadernat en espiral. No oblidin la bibliografia emprada en el treball -, i sense més explicacions va sortir de l’aula.
Marc va començar d’immediat. Entre la feina, el cap de setmana al poble, la resta d’assignatures, el carnet de conduir i les xicueles amb les que havia quedat pel dijous la nit, li aniria més just que un pany de cop per tenir-ho enllestit.
Aquella nit Marc va fer les quatre donant-li voltes al treball, quan es va posar al llit, esgotat va agafar el son a l’instant. Com totes les nits, va somiar amb la cambrera del bar de la universitat, amb la prenyada de l’autobús, amb les companyes de classe, amb les xicueles del dijous i amb la mare d’en Lluís. Al bell mig d’aquell paradís de trempera onírica, va aparèixer l’ombra del professor Malasang. Marc es va esverar, sense cap dubte aquella ombra mig difosa era el professor. L’ombra, va insistir en assenyalar que a l’apartat de la bibliografia no oblides ressenyar el Codi forestal.
Marc, esverat, es va despertar de sobte, no entenia que volia dir tot allò, però ell no era dels que deixen serrells. Va encendre el portàtil i va fer la consulta al Google: Codi forestal, el més semblant que va trobar va ser la Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya.
No entenia res. En els dies següents va enllestir un treball justet com pocs, però no va oblidar-se de la referència bibliogràfica a la Llei forestal catalana, i va donar-li al professor.
Dies després, quan les notes es van penjar al tauler, farcides de suspesos i d’aprovats pels pèls, destacava l’excel·lent d’en Marc, que va deixar a tothom bocabadat i a ell que seguia sense entendre res de res.

Vagarejant: Res a dir

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment", el diumenge 21 de març de 2010

La sala era plena de gom a gom, fins i tot els passadissos eren plens de gent. Els parlaments es succeïen sense descans: hores i hores de paraules buides, semblava que tothom havia perdut la noció del temps i de la realitat.

Del fons de la sala algú va aixecar el braç, el President li va fer un gest convidant-lo a prendre la paraula. Ell, amb les mans a les butxaques de l'americana i segur de si mateix es va obrir pas entre la gentada, fins que va aconseguir arribar al faristol. Els assistents van emmudir, semblava que per fi algú diria allò que tots necessitaven escoltar.

Es va treure les mans de las butxaques, va separar els avantbraços del cos mostrant els palmells de les mans al cel, mentre movia el cap de costat a costat al temps que encongia les espatlles.

I sense dir paraula va tornar al seu seient. L'auditori va esclatar en aplaudiments i visques al darrer participant, per fi algú havia estat del tot sincer: No tenia res a dir i no va dir res...

Vagarejant: El dia de demà

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 21 de febrer de 2010

El currículum delictiu d’en Julià era complert, havia passat per tots els esglaons de la professió: La seva primera acció va ser prendre-li l'entrepà a en Jaume als bacinets, després els diners del cine als fills de l'alcalde, més endavant va buidar el calaix del quiosc de llaminadures de la cantonada, no es va estar d'estirar la bossa a les velletes del barri, va netejar les caixes registradores de les gasolineres de les afores, ja es tutejava amb els joiers i els empleats de banca de les rodalies, i els policies de barri i ell eren vells coneguts...

De tots era esperat que algun dia abandonés el barri i donés el salt al centre de la ciutat i fins i tot viatgés a altres ciutats del país, i quan va passar a ningú va estranyar. Com tampoc va estranyar el dia que van veure la seva foto a tots els noticiaris amb la noticia de la seva detenció. No va trigar gaire, però, a escapolir-se de la vigilància de la policia i tornar a les seves activitats "econòmiques". Semblava que res no l'aturava, però la noticia de la premsa el va deixar glaçat. Ell que s'havia dedicat amb cos i ànima a la seva professió, ell que havia guanyat molts calers, però que quasibé els havia gastat tots, ell que havia facilitat la circulació d'efectiu, ell que s'havia comportat com un consumidor compulsiu facilitant el perfecte funcionament del sistema capitalista, ell... no havia cotitzat mai a la Seguretat Social, i es sentia desprotegit.

Va tancar el diari i va baixar al carrer, havia de prendre mesures al més aviat possible, va entrar a la sucursal de la caixa que hi havia a la plaça. L’empleat en veure'l es va posar tens, però va obrir el calaix dels diners i li va posar amb naturalitat dos feixos de bitllets de cent euros a sobre la taula.
Com si no res, Julià es va asseure, va agafar els dos feixos de bitllets i se'ls va posar a la butxaca, mentre amb molt d'entusiasme s'interessava per un pla de pensions adequat a les seves circumstàncies. Havia d'assegurar-se el dia de demà...

Vagarejant: Faig veure

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el divendres 8 de gener de 2010

Faig veure que ja no et recordo, i estàs sempre amb mi. El temps passa i els dies s’amunteguen a la meva porta, mentre amago els records al soterrani del meu cor. T'he oblidat? Vaig oblidar el so de la teva veu. Vaig oblidar la fesomia del teu rostre. Vaig oblidar..., vaig oblidar el tacte de la teva pell, però et sento i et veig.

Faig veure que no et recordo i estàs sempre amb mi, dia a dia enrajolant el temps, i lluint-lo d’oblit, però els records amagats al fons del meu cor bramen, criden, s’esvaloten i manifesten la seva presència.

El temps s’aixeca com un mur infranquejable, no hi ha tornada, no hi ha retorn.
Sento, sentia, però ja no ho sé, si el que sento és allò que sentia.

Passa el temps i cada dia pesa com una pedra al meu morrió, però no sento la càrrega. Faig veure que no et recordo. Quan l’oblit s’esvaeix i el teu record es fa present, sento la càrrega, sento les pedres del temps, i sento com els peus s’esfondren al profunds llots del camí. Segueixes amb mi.

Et veig, t’escolto, et sento. Però per seguir vivint en pau, faig veure que no et recordo encara que estiguis sempre amb mi, i segueixo enrajolant el temps lluint-lo d’oblit.

Vagarejant: L'amenaça del pernil

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el dimarts 22 de desembre de 2009

Va ser la setmana passada, el noi va venir de la fàbrica carregat com altres nadals. Una caixa de cartró 59x38x11 amb un contingut típic, que si vi, que si cava, que si torró, que si polvorons. Tot normal.

Com per fer-me enveja, donades les meves minses perspectives, i per poder-lo mostrar als seus amics, va tenir la delicadesa de d'aparcar la caixa en un racó de la petita habitació on sovint passo gran part del meu temps lliure, be llegint, navegant per Internet o dedicant-me als meus hobies. Però no hi ha problema, fins ara no n'hi ha cap de problema. Enguany, com deia, la seva caixa era, si fa no fa com sempre, però no venia sola. Un pernil l'acompanyava i va col·locar-lo a sobre la caixa.

Suposo que pel pla inclinat que feia la caixa i pel fet que la disposició de pesos del pernil es força irregular, aquest va anar girant poc a poc, fins a col·locar-se en una posició poc còmoda per mi. El pernil m'assenyalava amb els dits. Quan vaig adonar-me'n, el vaig girar, vaig falcar-lo, i vaig seure. Al poc ja hi érem, el pernil havia basculat i la pota tornava a assenyalar-me amenaçadorament.

Això no podia ser, la situació es va repetir. Jo em mirava el pernil amb desconfiança, ell m'apuntava amenaçador. No em podia concentrar en allò que feia, mirava de reüll per preveure quan es mouria, no podia permetre que un simple pernil de porc m’amenacés a la meva pròpia casa.

Aquella nit vaig decidir lligar el pernil a la prestatgeria, no estava disposat, a que aprofitant la nit, pugues fer de les seves per la casa. Amb la seguretat de que no podria moure's, vaig anar al llit, en son demà prendria una decisió. Però la nit no va ser tranquil·la. El pernil em va perseguir en somnis, va ser un turment, no podia descansar.

A trenc d'alba, i fugint del pernil que em perseguia per onírics carrerons estrets, d’un bot vaig sortir del llit. Ullerós i emprenyat les cames em van dur fins la cuina. Jo posaria remei a tot aquest enrenou.
A un armari dormia plàcidament el més terrorífic estri de tortura de pernils que mai s'ha inventat, en retirar-lo de l'embalum que el protegia, vaig comprovar que el cargol funcionava correctament. Era l’hora. Vaig anar en busca del pernil, subjectant-lo fortament en el moment d’alliberar-lo de la bossa que el protegia, amb ràpida destresa vaig clavar la cuixa al clau de l'aparell i abans que es pugués esmunyir de les meves mans el cargol ja el retenia per la pota. Ara els dits del porc ja no em miraven tan amenaçadorament, ara em pregaven compassió. Vaig ser dur i insensible, el ganivet més esmolat de tots els que hi havia al calaix dels ganivets em va ajudar a omplir un platet amb unes fines i saboroses tallades d'aquella peça, que em vaig cruspir amb un parell de llesques de pa amb tomata.

Realment saborós!!!

XVII Fira de la terrissa de La Galera

El passat cap de setmana s'ha celebrat a La Galera la XVII Fira de la terrissa. Enguany l'he visitada per primera vegada i he quedat sorprès per la gran varietat de peces que rivalitzen en originalitat, factura i qualitat.

Amant com sóc de maquetes em van sorprendre, per la seva perfecció i detall, els llaüts mallorquins, bots de llum i sardinals de ceràmica que hi havien exposats. No vaig poder resistir la temptació i un d'ells va fer el viatge de tornada a casa amb mi, per convertir-se en la primera peça de ceràmica de la meva particular col·lecció de vaixells i barques.

Vagarejant: Fred al cor

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el dissabte 19 de desembre de 2009

La darrera vegada que et vaig veure, potser no feia tant de fred, però la teva mirada de comiat em va glaçar el cor. Els nostres llavis s’acomiadaven fins la setmana vinent, però els teus ulls ho feien per sempre.
Ja han passat uns quants Nadals, el termòmetre assenyala mínims al carrer, dins de casa el Barça escalfa els ànims, la estufa caldeja l’ambient, però el meu cor segueix sent un glaç.

I tu ?

Tu continues desapareguda de la meva vida.

Il·lusions i incerteses al Matarranya

Ahir, 30 d'abril es va inaugurar a Val-de-roures, el local "Lo trull de les raboses", un local que pretén conjugar gastronomia i literatura i per anar fent boca va acollir la presentació al Matarranya de la novel·la col·lectiva: Il·lusions i incerteses. Érem presents els editors (Francesc i Oscar), l'impulsor (Octavi) i els autors (Silvestre, Lluïsa i jo mateix)

Avui, 1 de maig a la Llibreria Serret de Val-de-roures hem signat exemplars de la novel·la, aquesta vegada ens hem aplegat: Silvestre Hernández, Elisabeth Martí, Jaume Silvestre, Lluïsa Gascón i altra vegada jo. Per recuperar forces hem dinat a "Lo trull de les raboses". Ha estat un dinar fantàstic, no sols pels plats que ens han servit, sinó pels comensals que hi han participat, pels projectes que s'han plantejat i per les problemàtiques que s'han anat desgranant.

Compartir taula amb l'Artur Quintana, el David Martí, el Ramon Mur, l'Octavi Serret, la Elisabeth Martí, la Lluïsa Gascón, el Jaume Silvestre, i les parelles d'alguns d'ells ha estat tot un luxe, per la meua dona i per mi seure amb tots ells ha estat un regal del cel.

Vagarejant: Demà

Post publicat, al desaparegut blog "Sols per un moment", el divendres 18 de desembre de 2009

Demà, quan el sol s’espolsi les lleganyes, quan sacsegi els núvols per fer-se veure, demà dic, em trauré de sobre els llençols i mantes que em cobreixen i vindré corrents al teu encontre. Sé que no m'esperes, sé que fa temps vas perdre l'esperança de tornar-me a veure, però vindré.

Potser ja no seràs tu, potser jo no sigui qui vaig ser, però vull veure en els teus ulls les darreres paraules que vas pronunciar. Sempre podràs negar allò que vas dir-me o afirmar que vaig entendre allò que no vas prometre, però vindré.

Quan sigui al teu davant, igual dius que no saps qui soc. Quan siguis al meu davant igual prefereixo dir que no sé qui ets. Quan siguem l'un al davant de l'altre igual preferim passar de llarg fent veure que no sabem qui som, però vindré.

Demà quan el sol s’amagui esbufegant i esgotat al darrera les muntanyes, quan busqui el refugi càlid dels núvols de cotó, demà dic, em cobriré d'abrigalls amb el record d'haver tornat a veure't i potser desitgi no tornar a viure un altre demà...

Sant Jaume: Un barri en transformació

Doncs si, el barri de Sant Jaume de Tortosa està canviant la seva fesomia. El barri de carrers estrets i costeruts, de cases ombrívoles i amuntegades està desapareixent. El barri havia arribat ja fa temps a una situació de no retorn, ja no s'hi valia rehabilitar, el seu nivell de degradació sols permetia l'entrada de la picola.

Poc a poc la llum del sol va ocupant l'espai on eren les cases. El carrer Llarg de Sant Jaume ha quedat mutilat a la meitat, el carrer Travessera de la Ratlla de Sant Jaume ja ha desaparegut, com ho ha fet part del carrer Aldea, i encara queda feina per fer.

Amb les màquines no sols van desapareixent els carrers i les cases, ho estan fent també les petjades, els records i les històries de tots aquells que alguna vegada van passar per aquell indret.

Il·lusions i incerteses al Trull de les raboses

Aquest divendres 30 d'abril a les 19.30 hores, a Val-de-roures, s'inaugura el local Lo Trull de les raboses, un local on literatura i gastronomia comparteixen espai i que acollirà la presentació de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses en ocasió de la Fira de maig de Vall-de-roures. La novel·la es va gestar a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, on el dissabte dia 1 de maig, es signaran ejemplars de la novel·la.

Vagarejant: No serà per llenya

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment", el dijous 17 de desembre de 2009

Auster Estuvia viu sol. Les dents li peten refugiades dins la boca, el cos li tremola sota un considerable gruix de jerseis de llana i camises felpades, les mans prinyonoses li couen amagades dins uns guants ronyosos. El fred el cobreix com un llençol de glaç. però ell es resisteix a encendre l'estufa de llenya. Encara pot resistir una mica més. Si s'acaben les reserves haurà de demanar un altre viatge de llenya, i el llenyer no és gens barat.

El termòmetre a fora marca mínims anuals, a dins no molt menys, i sota una teulada foradada la llenya amuntegada al cobert es banya amb la pluja com tots els anys i es podreix de mica en mica.

-No serà per llenya. -Li diu el metge al conductor al marxar amb l’ambulància, després de certificar la mort per hipotèrmia del senyor Estuvia.

Il·lusions i incerteses a Poesiaula

El blog Poesiaula, seguint el seu estil d'escriure un poema a cada entrada ens fa una molt bona crítica de la novel·la col·lectiva: Il·lusions i incerteses.

Vagarejant: La nit

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment", el dissabte 28 de novembre de 2009

La nit em cau a sobre, les llums del carrer queden reduïdes a la seva mínima expressió, i la foscor ho cobreix tot amb el seu vel negre. De tant en tant els cotxes al passar trenquen el monòton monòleg del silenci i esgarren el vel fosc que m'envolta.

Les parpelles volen baixar la persiana i deixar-se de romanços fins demà, però la nit em pesa massa quan s'adorna de les cabòries que em ronden permanentment. Tanco el ulls però de poc serveix. Segueixo veient la llum resplendent, de la darrera paraula teva que duc clavada al cor.

Il·lusions i incerteses al Margarita Blue

Divendres a la tarda, Il·lusions i incerteses va ser present al Sant Jordi Blue organitzat per la Sala Margarita Blue de Barcelona. Allí ens vam trobar, juntament amb altres títols i altres autors, cinc dels autors "d'Il·lusions i incerteses": Carme Serret, Elisabeth Martí, Maria Lluïsa Gascón, Montse Medalla, i jo mateix. Vam signar llibres, vam xerrar dels nostres personatges dins la novel·la i ens vam conèixer una mica.

Per mi, ser a Barcelona un dia de Sant Jordi i signant llibres, era simplement inimaginable...

Vagarejant : Para-juga

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment· el diumenge 22 de novembre de 2009. Participant del blog "365 contes"

De vegades, quan marxava a treballar, la mare em deixava a ca la veïna. Si ella tampoc hi era, el seu pare, el vell Rafel, tenia cura de mi. Estenien una catifa verda amb dibuixos vermells, i em donaven un grapat de ninotets de plàstic: indis sense cap, vaquers mancs, soldats sense escopeta i algun cavall coix. Ah!! I un preciós carruatge sense rodes.

El meu petit món es veia reduït als límits de la catifa, que ni jo ni cap de les joguines gosaríem en ultrapassar. Durant aquelles estones jo era feliç, ningú em marejava, ningú em maldava, no existia per ningú.

El vell Rafel s’asseia vora el balcó amb la seva cadira de bova, d’on no es movia per res del món. Jo de la meva catifa tampoc. Ell podia passar-se hores sense dir res, jo no tenia cap intenció de dir res. Ell era feliç mirant el carrer i donant-li voltes a les seves cabòries, jo ho era embotit en el meu limitat i fascinant món del Far west de la catifa.

Sols a vegades abandonava el meu joc d’indis i vaquers esgarrats, sorprès per l’esglaiadora tos asmàtica del meu singular cangur o quan ell amb ganes de juguesca, des de la seva cadira em donava ordres:

-Manelet, para!!!, - i jo deixava totes les joguines i em quedava quiet com un estaquirot mirant-lo.
-Manelet, juga!! – i jo tornava al joc
-Manelet, para !!!
-Manelet, juga !!!

Quan ja havia satisfet la seva curiositat i havia comprovat que jo no tenia cap intenció de protestar ni esclatar a plorar, em deixava tranquil de nou, i jo podia tornar als meus silenciosos ninotets.

Una nit, els xiulits del vent de dalt es van confondre amb la tos del vell Rafel, fins anul·lar-la. Des de la meva habitació, dos pisos més amunt, vaig pensar: -Igual el vent s’endú la tos del senyo Rafel.

Vaig encertar. No vaig tornar a sentir la seva tos. Però tampoc el vaig veure més assegut a la seva cadira de bova. Ni tampoc ningú va jugar amb mi al divertit joc del “para-juga”

Mai vaig dirigir-li una paraula, el saludava amb un somriure i m’acomiadava obrint i tancant la mà, i sento que al menys vaig quedar a deure-li un: Gràcies !!

Vagarejant: Berenar com cal

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment", el diumenge 22 de novembre de 2009

No ho pot evitar. El pa, és de molla tova i crosta cruixent. Com a ell li agrada. Sobrassada, pernil, formatge, fuet, salsitxa, llom. Podria sortir un bon entrepà. L'alternativa, torrada integral i iogurt desnatat, sense sucre.

Es resigna, torrada i iogurt desnatat.

Vint minuts després, mitja baguette i la sobrassada han desaparegut.