Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 21 de febrer de 2010
El currículum delictiu d’en Julià era complert, havia passat per tots els esglaons de la professió: La seva primera acció va ser prendre-li l'entrepà a en Jaume als bacinets, després els diners del cine als fills de l'alcalde, més endavant va buidar el calaix del quiosc de llaminadures de la cantonada, no es va estar d'estirar la bossa a les velletes del barri, va netejar les caixes registradores de les gasolineres de les afores, ja es tutejava amb els joiers i els empleats de banca de les rodalies, i els policies de barri i ell eren vells coneguts...
De tots era esperat que algun dia abandonés el barri i donés el salt al centre de la ciutat i fins i tot viatgés a altres ciutats del país, i quan va passar a ningú va estranyar. Com tampoc va estranyar el dia que van veure la seva foto a tots els noticiaris amb la noticia de la seva detenció. No va trigar gaire, però, a escapolir-se de la vigilància de la policia i tornar a les seves activitats "econòmiques". Semblava que res no l'aturava, però la noticia de la premsa el va deixar glaçat. Ell que s'havia dedicat amb cos i ànima a la seva professió, ell que havia guanyat molts calers, però que quasibé els havia gastat tots, ell que havia facilitat la circulació d'efectiu, ell que s'havia comportat com un consumidor compulsiu facilitant el perfecte funcionament del sistema capitalista, ell... no havia cotitzat mai a la Seguretat Social, i es sentia desprotegit.
Va tancar el diari i va baixar al carrer, havia de prendre mesures al més aviat possible, va entrar a la sucursal de la caixa que hi havia a la plaça. L’empleat en veure'l es va posar tens, però va obrir el calaix dels diners i li va posar amb naturalitat dos feixos de bitllets de cent euros a sobre la taula.
Com si no res, Julià es va asseure, va agafar els dos feixos de bitllets i se'ls va posar a la butxaca, mentre amb molt d'entusiasme s'interessava per un pla de pensions adequat a les seves circumstàncies. Havia d'assegurar-se el dia de demà...
De tots era esperat que algun dia abandonés el barri i donés el salt al centre de la ciutat i fins i tot viatgés a altres ciutats del país, i quan va passar a ningú va estranyar. Com tampoc va estranyar el dia que van veure la seva foto a tots els noticiaris amb la noticia de la seva detenció. No va trigar gaire, però, a escapolir-se de la vigilància de la policia i tornar a les seves activitats "econòmiques". Semblava que res no l'aturava, però la noticia de la premsa el va deixar glaçat. Ell que s'havia dedicat amb cos i ànima a la seva professió, ell que havia guanyat molts calers, però que quasibé els havia gastat tots, ell que havia facilitat la circulació d'efectiu, ell que s'havia comportat com un consumidor compulsiu facilitant el perfecte funcionament del sistema capitalista, ell... no havia cotitzat mai a la Seguretat Social, i es sentia desprotegit.
Va tancar el diari i va baixar al carrer, havia de prendre mesures al més aviat possible, va entrar a la sucursal de la caixa que hi havia a la plaça. L’empleat en veure'l es va posar tens, però va obrir el calaix dels diners i li va posar amb naturalitat dos feixos de bitllets de cent euros a sobre la taula.
Com si no res, Julià es va asseure, va agafar els dos feixos de bitllets i se'ls va posar a la butxaca, mentre amb molt d'entusiasme s'interessava per un pla de pensions adequat a les seves circumstàncies. Havia d'assegurar-se el dia de demà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada