Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el dimarts 22 de desembre de 2009
Va ser la setmana passada, el noi va venir de la fàbrica carregat com altres nadals. Una caixa de cartró 59x38x11 amb un contingut típic, que si vi, que si cava, que si torró, que si polvorons. Tot normal.
Com per fer-me enveja, donades les meves minses perspectives, i per poder-lo mostrar als seus amics, va tenir la delicadesa de d'aparcar la caixa en un racó de la petita habitació on sovint passo gran part del meu temps lliure, be llegint, navegant per Internet o dedicant-me als meus hobies. Però no hi ha problema, fins ara no n'hi ha cap de problema. Enguany, com deia, la seva caixa era, si fa no fa com sempre, però no venia sola. Un pernil l'acompanyava i va col·locar-lo a sobre la caixa.
Suposo que pel pla inclinat que feia la caixa i pel fet que la disposició de pesos del pernil es força irregular, aquest va anar girant poc a poc, fins a col·locar-se en una posició poc còmoda per mi. El pernil m'assenyalava amb els dits. Quan vaig adonar-me'n, el vaig girar, vaig falcar-lo, i vaig seure. Al poc ja hi érem, el pernil havia basculat i la pota tornava a assenyalar-me amenaçadorament.
Això no podia ser, la situació es va repetir. Jo em mirava el pernil amb desconfiança, ell m'apuntava amenaçador. No em podia concentrar en allò que feia, mirava de reüll per preveure quan es mouria, no podia permetre que un simple pernil de porc m’amenacés a la meva pròpia casa.
Aquella nit vaig decidir lligar el pernil a la prestatgeria, no estava disposat, a que aprofitant la nit, pugues fer de les seves per la casa. Amb la seguretat de que no podria moure's, vaig anar al llit, en son demà prendria una decisió. Però la nit no va ser tranquil·la. El pernil em va perseguir en somnis, va ser un turment, no podia descansar.
A trenc d'alba, i fugint del pernil que em perseguia per onírics carrerons estrets, d’un bot vaig sortir del llit. Ullerós i emprenyat les cames em van dur fins la cuina. Jo posaria remei a tot aquest enrenou.
A un armari dormia plàcidament el més terrorífic estri de tortura de pernils que mai s'ha inventat, en retirar-lo de l'embalum que el protegia, vaig comprovar que el cargol funcionava correctament. Era l’hora. Vaig anar en busca del pernil, subjectant-lo fortament en el moment d’alliberar-lo de la bossa que el protegia, amb ràpida destresa vaig clavar la cuixa al clau de l'aparell i abans que es pugués esmunyir de les meves mans el cargol ja el retenia per la pota. Ara els dits del porc ja no em miraven tan amenaçadorament, ara em pregaven compassió. Vaig ser dur i insensible, el ganivet més esmolat de tots els que hi havia al calaix dels ganivets em va ajudar a omplir un platet amb unes fines i saboroses tallades d'aquella peça, que em vaig cruspir amb un parell de llesques de pa amb tomata.
Realment saborós!!!
Com per fer-me enveja, donades les meves minses perspectives, i per poder-lo mostrar als seus amics, va tenir la delicadesa de d'aparcar la caixa en un racó de la petita habitació on sovint passo gran part del meu temps lliure, be llegint, navegant per Internet o dedicant-me als meus hobies. Però no hi ha problema, fins ara no n'hi ha cap de problema. Enguany, com deia, la seva caixa era, si fa no fa com sempre, però no venia sola. Un pernil l'acompanyava i va col·locar-lo a sobre la caixa.
Suposo que pel pla inclinat que feia la caixa i pel fet que la disposició de pesos del pernil es força irregular, aquest va anar girant poc a poc, fins a col·locar-se en una posició poc còmoda per mi. El pernil m'assenyalava amb els dits. Quan vaig adonar-me'n, el vaig girar, vaig falcar-lo, i vaig seure. Al poc ja hi érem, el pernil havia basculat i la pota tornava a assenyalar-me amenaçadorament.
Això no podia ser, la situació es va repetir. Jo em mirava el pernil amb desconfiança, ell m'apuntava amenaçador. No em podia concentrar en allò que feia, mirava de reüll per preveure quan es mouria, no podia permetre que un simple pernil de porc m’amenacés a la meva pròpia casa.
Aquella nit vaig decidir lligar el pernil a la prestatgeria, no estava disposat, a que aprofitant la nit, pugues fer de les seves per la casa. Amb la seguretat de que no podria moure's, vaig anar al llit, en son demà prendria una decisió. Però la nit no va ser tranquil·la. El pernil em va perseguir en somnis, va ser un turment, no podia descansar.
A trenc d'alba, i fugint del pernil que em perseguia per onírics carrerons estrets, d’un bot vaig sortir del llit. Ullerós i emprenyat les cames em van dur fins la cuina. Jo posaria remei a tot aquest enrenou.
A un armari dormia plàcidament el més terrorífic estri de tortura de pernils que mai s'ha inventat, en retirar-lo de l'embalum que el protegia, vaig comprovar que el cargol funcionava correctament. Era l’hora. Vaig anar en busca del pernil, subjectant-lo fortament en el moment d’alliberar-lo de la bossa que el protegia, amb ràpida destresa vaig clavar la cuixa al clau de l'aparell i abans que es pugués esmunyir de les meves mans el cargol ja el retenia per la pota. Ara els dits del porc ja no em miraven tan amenaçadorament, ara em pregaven compassió. Vaig ser dur i insensible, el ganivet més esmolat de tots els que hi havia al calaix dels ganivets em va ajudar a omplir un platet amb unes fines i saboroses tallades d'aquella peça, que em vaig cruspir amb un parell de llesques de pa amb tomata.
Realment saborós!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada