Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment", el diumenge 21 de març de 2010
La sala era plena de gom a gom, fins i tot els passadissos eren plens de gent. Els parlaments es succeïen sense descans: hores i hores de paraules buides, semblava que tothom havia perdut la noció del temps i de la realitat.
Del fons de la sala algú va aixecar el braç, el President li va fer un gest convidant-lo a prendre la paraula. Ell, amb les mans a les butxaques de l'americana i segur de si mateix es va obrir pas entre la gentada, fins que va aconseguir arribar al faristol. Els assistents van emmudir, semblava que per fi algú diria allò que tots necessitaven escoltar.
Es va treure les mans de las butxaques, va separar els avantbraços del cos mostrant els palmells de les mans al cel, mentre movia el cap de costat a costat al temps que encongia les espatlles.
I sense dir paraula va tornar al seu seient. L'auditori va esclatar en aplaudiments i visques al darrer participant, per fi algú havia estat del tot sincer: No tenia res a dir i no va dir res...
Del fons de la sala algú va aixecar el braç, el President li va fer un gest convidant-lo a prendre la paraula. Ell, amb les mans a les butxaques de l'americana i segur de si mateix es va obrir pas entre la gentada, fins que va aconseguir arribar al faristol. Els assistents van emmudir, semblava que per fi algú diria allò que tots necessitaven escoltar.
Es va treure les mans de las butxaques, va separar els avantbraços del cos mostrant els palmells de les mans al cel, mentre movia el cap de costat a costat al temps que encongia les espatlles.
I sense dir paraula va tornar al seu seient. L'auditori va esclatar en aplaudiments i visques al darrer participant, per fi algú havia estat del tot sincer: No tenia res a dir i no va dir res...
1 comentari:
Aquest és el que jo hauria votat!
Publica un comentari a l'entrada