17 d’abril, 2010

Vagarejant : L'Estel

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment", el dimarts 24 de novembre de 2009

Anant enlloc. Les línies de telèfon corren paral·leles al camí, els postes es succeeixen l’un darrera l’altre. No s’acaben mai. La monotonia és a punt d’esmicolar-se. Al lluny apareix un estel atrapat als cables, l’embolic l’impedeix volar.

El sobrepassa i el deixa enrera fins perdre’l per l’espill retrovisor.

Després de sopar, al sofà, la programació televisiva l’ensopeix com és habitual, està a punt de tancar els ulls i els pals de telèfon apareixen, com apareixen els cables i l’estel embolicat. El torna a deixar enrera, com enrera el va deixar el nen que hi jugava.
On deu ser el nen? El podrà alliberar o s’estimarà més construir-ne un altre?

Que hi faríeu? Ell, de vegades intenta recuperar allò que és del tot irrecuperable, i malmet esforços que podria invertir en alguna altra cosa. Es deixa anar i mentre somia, compta pals de telèfon.

2 comentaris:

bajoqueta ha dit...

És difícil deixar anar el passat, però de vegades tampoc cal, no? :)

Juanma ha dit...

El passat ens persegueix com una ombra, i tenir-lo present no és dolent sempre que el seu consum sigui moderat i sota supervisió del nostre farmacèutic.