Avui menjarem: ous durs farcits amb tonyina

Plat senzill? Nooo, supersenzill.

- Mitja dotzena d'ous durs
- Una llauna de tonyina (80 grams)
- Dues cullerades de maionesa

Qui no sap posar un ous a bullir? Pos això. Es posen els ous a bullir, quan ho estiguin es deixen refredar, es pelen i es tallen per la meitat, amb una cullera de postres es treuen els rovells. Es reserven dos o tres mitjos rovells i la resta s'aboca a un plat, es mescla amb el contingut d'una llauna petita de tonyina (abans escórrer l'oli) i s’afegeixen un parell de culleradetes de maionesa.

Amb la pasta resultant s'omplin els ous, i per acabar es ratllen els rovells reservats per sobre dels ous farcits.

Bon profit!!

Vagarejant: 20N

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el divendres 18 de desembre de 2009

Des del Moll dels Fustos no es veu la Riera, però sembla que hi ha moguda, els furgons dels antiavalots fa estona que hi passen, i d’allà provenen els espetecs que alimenten un núvol blanc que es va aproximant al port. Les granotes blaves i els grisos s’estoven.

Carles està neguitós, poc li queda per tornar a casa i deixar enrera els vint-i-quatre mesos de serveis a l’Estat. Per l’ull de bou que dona a la cambra dels que manen els pot veure reunits mirant el televisor. Des de la pantalla un desullat Presidente, amb cara de circumstàncies, els mira de fit a fit:

El general de les monedes de deu rals ha traspassat!!

A boca de nit, la dotació gairebé està al complert, els pocs que manquen han estat informats del lloc de trobada, la caldera té la pressió precisa, el que més mana tira amb ràbia del cable de la sirena i el fumeral en lloc d’emetre un avís amenaçador llença a l’aire un lament esglaiador. La proa enfila la sortida del port posant rumb a Vilatrú i deixant enrera les batusses de la Riera on ja no es distingeixen les granotes blaves dels uniformes grisos.

Vilatrú descansa en silenci i la calma ha tornat al buc. Sols Carles segueix pal plantat atent al portaló del vaixell. Una cançó tavernera trenca el silenci, una ombra estranya s’atansa pel moll, Carles s’esvera, es posa el xiulet als llavis per alertar el caporal, però no fa falta, la veu de qui canta li sembla familiar.

El caporal Romiguera, amb un núvol de globus de colors va mesurant de banda a banda el moll, entrompessant per tot arreu. A dures penes enfila el portaló i embarca seguit per un manoll de fils blancs que subjecten el núvol de globus.

Romiguera i el Carles es creuen una mirada amistosa.

-Bona nit nano –farfolla Romiguera, que manté els globus amb una mà i un porro a l’altra.
-Bona nit Romiguera –li contesta afablement el sentinella.

Al mig del dormitori de la dotació, Romiguera seguit dels seus globus, busca a les palpentes l’escala de baixada al nivell inferior, on és troba la seva llitera. Baixa els primers esglaons, però és massa estret i el núvol de globus no hi passa.

Romiguera no s’ho pensa, fot una calada al porro l’aproxima als globus i comença a petar-ne uns quants per reduir el núvol que no vol passar per l’escotilla. L’esclat dels globus retrona entre les parets de ferralla del vaixell. Tothom es desperta, la dotació a les fosques salta de les lliteres, ningú sap què passa.

Carles esverat baixa tot apressa i encén les llums del dormitori. Tothom està en peus, al centre del dormitori, dins l’escotilla de baixada Romiguera amb una mà subjecta el núvol de globus, força minvat, i amb l’altra el porret. Al seu voltant els que manen, amb calçotets, l’encanonen amb les seves armes.

-Qué coño pasa, Romiguera? – diu el que més mana.
-Essto.....nada, nada....que los globitos no pasan, ...esssto... ¿ una caladita?

Avui menjarem: Ranxet de popet amb carxofes

Hi ha dies que tenim desigs, i avui toca popet.

Mirem al rebost o sortim volant a buscar el que ens fa falta.

Mig quilo de popet
Un grapat generós de pèsols
Dues tomates
Una ceba
Mitja dotzena de carxofes
Mig got de brou de peix

Escaldem les carxofes, netes i esquarterades, i el grapat de pèsols. Màxim vuit minuts. Ho reservem.
Fregim el popet amb oli roent, un instant vist i no vist, i ho reservem.
Sofregim la ceba trinxada i quan sigui rossa afegim la tomata trossejada. Quan la tomata estigui al punt, afegim les carxofes i els pèsols, el brou i el popet.

Uns minutets que faci xup xup i al plat.

Bon profit...i moderació.

Avui menjarem: Rodanxes de lluç amb escopinyes

Després d'una bona temporada sense "menjar", tornem-hi.

Avui menjarem un plat molt saborós i al temps molt senzill d'elaborar.

Hem de veure al rebost si tenim:

Una Ceba
Una tomata
Dos dents d'all
Julivert
Rodanxes de lluç
Escopinyes (escopinyes, cloïsses, petxines, catxels,...)
Brou de peix

Pelem la ceba, els alls i la tomata i les trinxem. Mentre a una cassola de pedra o estri semblant, posem a roentar l'oli d'oliva.

Quan l'oli estigui a punt posem la ceba i l'all trinxat i fregim fins daurar la ceba, i afegim la tomata i el julivert .Quan estigui ben sofregit i abans que la ceba es cremi afegim el brou de peix i remenem fins que trenqui a bullir.
Afegim les rodanxes de lluç, i quan sigui apunt de cocció posem les escopinyes i quan s'hagin obert, retirem del foc i al plat.

Bon profit

Avui menjarem: Llom de porc amb salsa de xampinyons

Com en altres facetes de la vida, a la cuina no cal seguir les receptes fil per randa, tot està obert a la improvisació, si surt bé perfecte, si surt malament a la pròxima es rectifica.

Així que, amb un ull a la recepta de "Fricandó de vedella amb moixernons" i l'altre al rebost, m'he tret de la mànega el plat d'avui.

Que hi havia al rebost?

800 grams de llom de porc a tallades fines.
Una ceba grossa
200 grams aprox. de tomata madura
400 grams, més o menys, de xampinyons
una cullerada sopera de farina
Oli
sal
aigua o caldo

A una paella amb oli fregim les tallades de llom prèviament enfarinades, i les reservem en cassola apart.

Al mateix oli de fregir el llom, sofregim la ceba fins que estigui cuita, i afegim la tomata, la farina i aigua o caldo fins que es redueixe. Afegim els xampinyons i tornem a afegir més aigua o caldo fins que torni a reduir.

Ara toca triturar-ho tot amb el braç elèctric, passar-ho pel xino i afegir-ho a la carn.

Un darrer xup xup lleugeret i al plat !!!

Avui menjarem: Rostida

Si alguna cosa hi ha que no tingui cap misteri, aquest és una bona rostida. Foc de llenya abundant, i quan les flames hagin minvat i tot siguin brases posar les carxofes, que abans haurem colpejat per la banda de les fulles per tal d'estovar-la i poder adobar-li el cor amb pebre roig dolç i un rajolí d'oli que li arribi fins el cor. Quan les carxofes canviïn el seu característic color verd per un verd fumat i les seves fulles suïn, ja seran a punt... En quan a rostir pa, salsitxes, xampinyons i brotxetes al vostre gust... L'allioli, a poder ser, feu-lo a mà. No es pot comparar... Bon profit!

Avui menjarem : Caldereta amb carxofes

De calderetes les que vulgueu, totes semblants totes diferents.

Al rebost hi havien carxofes, cebes i alls, i al cistell del peix polpets, tires de calamar i catxels.

Les tires de calamar les tallem a daus, els polpets els netegem i els catxels els posem en aigua i sal unes horetes, que solten la sorra.

Sofregim els daus de calamar i ho reservem, al mateig oli sofregim els polpets i vist i no vist els reservem.

A l'oli del sofregit, posem ceba i dos dents d'all trinxats, afegim els cors de les carxofes (segons la mida els tallem en quatre troços), afegim aigua fins cobrir-les i dues cullerades de farina. Deixem coure uns quinze minuts.

Afegim el calamar, el polp i els catxels deixem coure una estoneta, afegim un polsimet de julivert trinxat i al plat.

Bon profit.

L'amarg retorn

Subjecto amb cura el farcellet amb la teva roba. Pel finestral del tren passen els fotogrames d’un paisatge canviant.  Ni el paisatge, ni els records dels triomfs del passat aconsegueixen allunyar-me del dolor que em trenca el cor. Sota la tela del fardell, els meus dits perceben la textura del teu vestit, orfe del teu cos, i un nus m’oprimeix la gola en pensar en ta mare, quan demà  li doni  el que queda de tu.

Oloro la teva pell absent. Pel finestral  però, entra el fum escopit per la bèstia de ferro que arrossega el meu cos al costat d’una mare, que ja plora sense saber el perquè. Del fardell encara traspua la fresca fragància del sabó d’espígol, que la mare amb cura prepara per a tu cada estiu.

Quan vas néixer els nostres cors vessaven de felicitat, i  no ha estat pas la felicitat la teva companya de viatge. Fa dos mesos, encara no, que et vaig dur a Barcelona. L’amo del mas necessitava una mainadera, i la seva dona desitjava una serventa jove que alleugeris la seva feixuga càrrega. Esperava una noia de poble, lletja, ignorant i bleda, i jo desgraciat de mi t’hi vaig oferir. Ta mare no volia i jo hi vaig insistir, desitjava per tu  un futur allunyat de la servitud del mas, del camp i de les bèsties, i et vaig rendir a la servitud  del caprici dels amos.  

Llesta, eixerida i maca vas despertar en la senyora la més roïna de les enveges. En veure’t es va sentir eclipsada per la teva llum. Ella va jurar i perjurar, i tu ho negaves tot, i aquell anell que no vas robar, va aparèixer el dia després de la tronada, al sifó de l’aigüera del bany de l’ama. L’amo m’ho va dir fredament, ni tan sols  es va disculpar, ni va enretirar la denúncia en què t’acusava.

Havies desaparegut. La tronada d’aquell dia va fer estralls a la ciutat, i et vaig fallar un altre cop. Vaig fer tard. Quan et vaig trobar, jeies  al fons d’un calaix de pi sense desbastar, duies per sudari una camisola bruta de l’Hospital de pobres.  Pulmonia, em va dir una monja mentre em feia a mans la teva roba,  la que la mare t’havia cosit a la llum d’una espelma  per venir a Barcelona. 

Per darrera vegada els meus llavis van besar el teu front, que conservava un suau olor d’espígol barrejat amb l’agredolça acritud de la mort i la resinosa fortor de la fusta de pi tendre. Quan la terra humida anava cobrint les teves despulles, els meus ulls es van assecar  i la meva  ànima, si en tenia, es va  esvair entre la ràbia i la rancúnia.

Assegut al tren, amb el farcellet de la teva roba, torno a casa. La mare em maleirà. Sé que als seus ulls sempre seré el culpable del que t’ha passat. Ho sé, i aquest dolor serà el meu company fins que arribi l’hora de retrobar-nos.


 (Fragment de l'escrit amb el que vaig participar al recull  "Tren de buit": Ed. Petrópolis 2003)

Avui menjarem: Sarmale

 El 13 de juny de 2009, vaig penjar aquesta entrada al meu blog ara desballestat "Avui menjarem",

El Sarmale, es un plat romanès típic de Nadal o de qualsevol festa que s'ho valgue, més o menys com els nostres canelons. Bàsicament són farcellets de fulla de col amb farciments per a tots els gustos, jo avui en porto un de tants. L'important i invariable és la fulla de col com embolcall i com farciment qualsevol llegum acompanyada d'allò que tingueu més a mà.

Ingredients
· 1 col
· 250g de picolat de porc
· 200 g. d’arròs
· 4 cullerades de tomata fregida
· sal
· 1 pimentó verd
· 1 pimentó vermell
· 2-3 fulles de llorer
· 2 cebes tallades
· 1 litre de caldo

Elaboració
A una paella es fregeix la carn picada, els pimentons i la ceba trinxada, quan estigui llest s’afegeix l’arròs es remena tot un parell de minuts i s’afegeixen dues tasses de caldo, i es deixa a poc foc fins que l’arròs es begui el caldo.
A una olla es posa a escalfar aigua amb les fulles de llorer i un rajolí de vinagre. Quan trenqui el bull es posa la col durant tres o quatre minuts, és retira i amb molta cura es van separant les fulles de la col. Amb les més grosses posarem una porció de la mescla preparada i l’embolcallarem fent fardells.
A una cassola, a poder ser de fang, sofregirem la col (trinxada) que ens ha sobrat, afegirem tomata fregida i uns grans de pebre negre, quan gairebé estigui tot cuit posarem amb molta cura els fardells i afegirem el caldo fins cobrir-los. Deixar a poc foc fins que el caldo es consumeixi.

Que vagi de gust.

Malauradament

Li deien Pilar, era tres anys més gran que el pare, i des de la mort de l'àvia va fer de germana i mare per a la resta dels germans. Allò va durar el temps que van emprar els parents en repartir-se la canalla, un parell d'anys o potser tres, no hi ha res clar sobre aquest afer.

L'avi, rondava la quarantena, any amunt, any avall, però estava arribant al final del seu camí, la llarga dècada de captiveri a les Filipines i les afeccions allí contretes l'estaven consumint, no podia fer cap dels durs treballs del mas, i ni tan sols podia vigilar l'olla perpètua que s'escalfava a la llar, ara el fred, ara el baf l'anaven matant lentament.

 Tenia dotze anys quan una de les germanes de l'avia es va fer càrrec de la Pilar, però poc van tardar a trobar-li una casa bona i catòlica on servir: bona, no ho sé si ho seria, però catòlica en feien el paperot. El fill, va sortir de la casa per entrar al seminari. Les dues filles i la Pilar, van canviar la casa  pel convent.

Haurien de passar setze anys, ja en plena guerra civil, quan els dos germans es retrobarien per un instant a la Plaça Emilio Castelar de València. Ella, a pesar de vestir sense hàbits, la roba que duia la delatava com el què era, i la manera de moure's i mirar-lo la delataven com sa germana; ell, a pesar de l'uniforme de soldat de la república i la crossa que l'ajudava a moure's, no podia amagar el posat del pastor que sempre va ser, i els seus ulls blaus el mostraven com el seu germà. 
No es van dir res, no es podien dir res, no hi havia res a dir, sols es van mirar i els seus ulls van dir-se allò que era realment important: seguien vius.

El pare no tornaria a veure a sa germana en molts anys, quan la Pilar va fer un intent de reagrupament  dels germans al seu voltant, de poc serviria, malauradament la seva congregació i la mort ja havien decidit el seu destí assenyalant-la amb el dit: la congregació, un convent llunyà; la mort, un túmul de marbre blanc.

Per Tots Sants, panellets.

Entrada publicada, ja fa uns anys, al meu antic blog "Avui menjarem...", ja desballestat, i com Tots Sants ja s'acosta sempre va bé un recordatori:


 Panellets

Amb aquestes mesures en surten una seixentena:
Mig quilo de farina d'ametlla,
Mig quilo de sucre (sempre la mateixa proporció d'ametlla i de sucre.
Un moniato (125 gr aprox) es pot substituir perfectament per pataca.
Pela d'una llimona (o una culleradeta d'esperit de llima)
Dos ous
Pinyons ametlles


Primer em vaig dedicar a trencar ametlles del Canalet, i després d'escaldades i pelades, uns quants dies a secarse al sol, abans de triturar-les.
 El moniato o la pataca es bullen sense pelar, en un caço.
Una vegada bollit es pela i es xafa amb una forquilla.
En un rivell es mescla amb les mans: el sucre i la farina d'ametlla, s'afegeix el moniato axafat, l'esencia de llimona i el rovell d'un ou.
En un plat batem l'altre ou i la clara restant.
Posem els pinyons en un altre plat.
 Una vegada la mescla ha agafat la textura del massapà, anem agafant porcions de mescla i amb les mans anem fent boles.
Passem la bola per l'ou batut i pels pinyons, i anem colocant a la plata del forn.
En lloc de pinyons també és pot arrebossar de troços d'ametlla o simplement clavant-li una ametlla a sobre, a gustos...

 El que falta a la foto, va ser el primer tast. I ja no en queden...

Absència

27 de gener 2007

Sense parar, recorro el cel amb els meus ulls per veure l’estrella que estàs contemplant. Pregunto als viatgers de totes les terres, amb l’esperança de trobar algú que hagi aspirat la teva fragància.
Quan bufa el vent, intento que em doni a la cara, com si la brisa em dugués noticies teves. Errant vaig pels camins sense rumb ni destí: potser una cançó em recordi el teu nom. D’amagat, miro, a tothom que em trobo, intentant sotjar en algú, un tret de la teva bellesa.

Voldria creure, que Abu Bakr al Turtusi, un dels més prestigiosos dels teus fills absents, va escriure aquestes paraules abans de la seva mort a Alexandria, pensant amb tu. Encara que podria estar pensant en Còrdova o tal vegada amb una noia de pell bruna, i ulls d’atzabeja mentre rentava la roba a la vora de l’Ebre.

Penso que ell et veia bonica, com et veiem els teus fills presents i absents, per això em sap greu que perdis el temps mirant-te a l’espill, recordant la teva bellesa d’antuvi, envejant a tes germanes, desitjant els regals que els seus fills, nebots teus, els hi fan a ses mares. Em sap greu que perdis el temps consumint-te pels gels, quan t’hauries de sentir orgullosa de veure com les petites de casa creixen i cada dia són més boniques. Alguns dels teus fills i alguns nebots teus, budelleixen i es capfiquen afirmant que ja no tens remei, alimenten la discòrdia i pretenen que et barallis.

Perds massa el temps mirant a l’espill, recordant lo bonica que vas ser, gemegant del temps passat, i t’abandones.

No puc dir que sigui un dels teus fills absents, perquè cada dia acarono la teva pell, aspiro la teva fragància i descobreixo trets de la teva bellesa a cada un dels teus plecs. No fa falta que et miris a l’espill, ni que et comparis amb tes germanes, no intentis agradar als forasters, ni somriure per somriure, tan sols has de ser tu mateixa, sense comparacions i de ben segur, que els teus fills,  t’ho agrairan.

I si amb el temps, una de tes germanes en créixer és més bonica que tu, no es enveja el que has de sentir, sinó orgull com el que sentirà de ben segur el vostre pare, l'Ebre que us va donar la vida.

RECORDATORI

Fa un temps, quan encara es feien nous traçats de carretera o s'eixamplaven vials interurbans va sorgir la moda de palplantar aquests còdols a la vora de les carreteres, semblen esperits sorgint de la terra amenaçant als usuaris de l'asfalt.

La seva estampa tràgica fa recordar a qui et pots trobar al proper revolt si no pares compte.

Al meu riu fa cinquanta anys, que per enaltiment del "caudillo", hom va palplantar una estructura de ferro, de ferro com els canons, com els blindats, com la metralla que va matar sense compassió milers d'éssers humans i allí segueix desafiant al vent de dalt i amenaçant a uns i reconfortant als altres, amb el record d'una guerra bastarda, bastarda com totes les guerres.

La seva estampa tràgica fa recordar a qui ets pots trobar, si no ets bon minyó i no pares compte.

Western Sail Boat

Entrada publicada el 6/7/2009 al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.


Sota aquest ambigu nom vaig adquirir al supermercat, un blister amb quatre planxes de contraxapat amb les peces troquelades. El fabricant és xinés, no totes les peces ajusten i les peces simètriques no són gaire idèntiques. Però no és problema es fan els retocs que calgue i es monta com un puzzle en un parell d'estones perdudes.

Va bé per trencar la rutina encara que sigui una mena d'heretgia modelística, però com no soc ni purista ni talibàn, ja el tinc llest i acabat.

Avui menjarem: Aletria

Entrada publicada el 1/1/2009 al meu blog "Avui menjarem...", ara en procés de desballestament.

Fa uns mesos que segueixo el blog gallec Una mirada a la ria de Vigo , m'ha fet recordar els llargs mesos de la meva joventut que vaig passar en aquella ciutat atlàntica compartint feina, gresca, aula i taula amb gent d'aquell país. Va ser una època de descobriment d'una bona i abundosa taula amb productes i caldos totalment desconeguts llavors per mi. Com per desconeguts tenia els postres que avui he preparat i que vaig descobrir a Una mirada a la ria de Vigo.

Aletria, de l'àrab al-irtiâ és una massa de pasta elaborada com fideu molt fi, lo que natros coneixem com fideus de cabell d’àngel. La elaboració d'aquestes postres també us sonarà ja que és molt semblant al nostre arròs amb llet.

Per preparar l'Aletria ens caldran

200 grs de fideus de cabell d’àngel
1 pot menut de llet condensada
400 ml de llet
canonets de canyella i canyella en pólvores
pell d'una llimona
50 grs de mantega
5 rovells d'ou


Els fideus es couen en abundant aigua bullent i un polsim de sal durant uns cinc minuts.

Al temps posem a escalfar a mig foc la llet, la llet condensada. la mantega, la canyella en rama i la pell de la llimona.

Quan els fideus siguin cuits els colem i els afegim al perol de la llet, d'on haurem retirat el canonet de canyella i la pell de la llimona. Durant cinc minuts, remenant lentament.

Retirem el perol del foc i seguim remenant per baixar la temperatura i afegim els rovells d'ou, i seguim remenant.

Aboquem tota la mescla en una font i ho deixem refredar, per acabar espolsem amb canyella en pólvores.


Bon profit!!

Desballestant blogs

Sota la rúbrica "Els meus blogs" de Blogger havia tingut en nómina fins a cinc blogs, ara que ho penso no sé perquè tants. Ni podía dedicar tant de temps a la xarxa sense aparcar altres activitats que també m'agraden, ni podía alimentar-les en la freqüència que era desitjable. Per aquest motiu he tancat el blog "Lo calaix" dedicat al modelisme naval, una de les meves pasions, i el blog de cuina "Avui menjarem...". Les entrades de tots dos les recuperaré migrant-les a l'unic blog que mantindré, "De Roquetes vinc".

Ara que he decidit desballestar els blogs sobrers i mantenir-ne un de sol, encara que això dels blogs diuen que ja és un invent obsolet, he descobert que al llarg del temps la gent ha anat deixant comentaris dels quals jo no n'era sabedor. Un d'ells m'alegrat lo dia, m'alertava que una entrada d'aquest mateix blog del 23 de gener de l'any 2007 forma part, com a referència externa de la entrada de la Viquipèdia relativa a la pel·licula "El viatge dels maleïts",


Gràcies Vigilant del Far.

Clyde puffer (maqueta)

La bellesa dels paisatges d'Escòcia contrasta amb lo abrupte de les seves costes i l'extensió de l’arxipèlag de les Illes Hèbrides. Des de la nit dels temps els seus habitants s'ho van manegar per mantenir les comunicacions i el transport de mercaderies. Als segles XVII i XVIII el servei el feien els "gabbert", gavarres a vela que a la segona meitat del segle XIX van donar pas als puffers.

Els puffers que deuen el seu nom al soroll continu de la seva màquina (puff, puff, puff) i a l'estuari del Clyde, lloc que era el seu origen i el seu destí.

Els Clyde Puffer carregaven fins a 100 tones de càrrega i tenien el fons pla, cosa que els permetia aprofitant la marea baixa, avarar-se a qualsevol platjola per efectuar les operacions de càrrega i descàrrega. L'any 1905 els puffers van inspirar al periodista Neil Munro que va publicar les històries del "Vital Spark", el Clyde Puffer més popular d’Escòcia, gràcies a que la BBC va realitzar diverses series televisives, amb els puffers com a protagonistes.

Els puffers són com a caixes de sabates que suren, feos en ganes, i és possiblement lo poc agradable en les seves línies el que el fa més atractiu. Uns vaixells simples, però amb un molt bon rendiment a les complicades costes occidentals escoceses, i que durant 100 anys van complir amb escreix els objectius per als que van ser construïts.

 

Aquest apunt el vaig penjar el quatre de novembre del dos mil set, just quan començava la construcció d’aquesta maqueta, el vídeo de la qual vaig pujar el dinou de març de dos mil nou al meu blog "Lo calaix" ara en procés de desballestament. Al principi em semblava un aneguet lleig, però amb la seva construcción i el transcurs del temps he après a estimar-lo i li tinc un apreci especial.

 

Avui menjarem: ou ferrat

(Entrada publicada al meu blog, ja desaparegut; "Avui menjarem" el 15/12/11)

Avui menjarem ou ferrat. Si, heu llegit bé, ou ferrat.

Soc conscient que aquest plat tan senzill i alhora saborós és d'allò més bàsic a la cuina. No saber fregir un ou, s'ha convertit en sinònim de no tenir ni idea de cuinar. Doncs bé, como tothom sap, per fregir un ou sols en cal:

Una paella amb oli roent.

Un ou

Un polsim de sal.

Trenquem la closca amb gràcia per no estripar el rovell i el dipositem al bell mig de la paella, tirem un polsim de sal i a poc a poc tirem oli roent a sobre del rovell perquè es cogui. El punt de cocció i la grandària de la "puntilla" anirà a gust de cadascú.

Aquesta és la manera més coneguda de fregir un ou, però jo us plantejo una forma diferent de fer-ho , i que segons algunes opinions és la forma vera de fregir un ou.

Trenquem la closca de l'ou i separem el rovell de la clara. Reservem el rovell i batem la clara amb una forquilla, com si volguéssim fer una truita a la francesa.

Quan l'oli estigui ben roent i la clara ben batuda, (sense arribar a posar-la a punt de neu), aboquem la clara a la paella. Quan qualli i comenci a rossejar-se la "puntilla" afegim el rovell de l'ou. Amb una cullera tirem oli roent a sobre el rovell perquè es cogui, i retirem.

On les diferència? La clara batuda augmenta de volum i el resultat és un senyor ou ferrat que ocupa tot el plat i tot el pap.

Que vagi de gust...

Vagarejant: Nova Ilerca

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 20 de desembre de 2009

Vaig acompanyar els meus nets fins la terminal, de les Terres de l’Ebre, de l’ascensor espacial. Feia tant de temps que no havia estat allí, tot just va ser quan es va clausurar l’aeroport de Roquetes. Els turismes llançadora per a distancies curtes i els viatges orbitals, aprofitant els ascensors espacials, van acabar amb els vols intercontinentals.

Quan van construir l’ascensor, els meus fills van ser dels primers en marxar, com tants d’altres joves havien aconseguit feina en la construcció de la Nova Ilerca. Ells, en les seves vídeo - conferències em deien que el lloc escollit s’hi semblava molt a la vall de l’Ebre, que els semblava estar a casa, aquest era el motiu pel que el Consell de la Vegueria havia invertit en aquell lloc per reubicar els ebrencs.

La nova colònia ja era gairebé llesta, l’escola s’inauguraria aviat, tan prompte arribessin alumnes. Els meus nets serien dels primers.

...

El meu vell Peugeot de gasolina, circulava per l’autopista de Vinallop camí de la terminal. Els nois volien anar amb les llançadores de la Hife, però jo vaig preferir el meu vell turisme. Em sentia més segur encara que trontolles i tragués més fum que les xemeneies del segle XIX, ja poc importava, tot se’n anava a fer punyetes. Jo no estava per a preses, jo m’ho prenia tot en calma. Vaig travessar els camps erms on abans havien plantat cereals transgènics per a biodiesel, on abans havia hagut un camp de golf, on molt abans es conreaven tarongers, i encara molt abans era poblat de garrofers i ametllers. Ara no hi havia ni rostolls.

Al mig del no res, a les velles instal·lacions de l’aeroport, havien construït la terminal de l’ascensor. Una estructura de vint pisos feia d’anclatge als nanocables i acollia la duana i el control de sortida de la Terra.

Vaig acomiadar-me del nens, vaig comprovar per darrera vegada que els xips subcutanis estaven activats, vaig comprovar els salconduits i la documentació, vaig facturar el seu equipatge i els vaig acompanyar fins la cèl·lula interestelar del Mossos d’Esquadra, que es van fer càrrec dels 500 nens ebrencs que composaven aquella expedició.

Vaig tirar una moneda de 100 euros a la cabina de seguiment i al teclejar els codis personals dels nens vaig poder seguir-los per la pantalla fins que van arribar al seu seient. A l’hora en punt, l’aparell es va posar en marxa, en a penes cinc minuts arribaria al seu destí a dotze mil metres d’alçada, allí els esperava atracat, al Moll de Mestral, el llagut espacial del Consell de la Vegueria que els portaria a Nova Ilerca, al costat dels seus pares i definitivament lluny de mi.

Ara ja sabia que mai més no els tornaria a veure, mai més no els tornaria a abraçar, a partir d’aquell moment m’hauria de conformar en veure’ls per la maleïda pantalla del Google Vídeo.

Una fiblada a l’avantbraç, tot just on era aquella merda de xip subcutani, em va fer saber que tenia que abandonar la terminal. Vaig pujar al vell Peugeot i trontollant i traient fum, vaig tornar a casa. Quan de temps ens quedava? Els meus pensaments es van esvair en sentir l’alarma per vent. Era la senyal per baixar al soterrani, i tancar la porta blindada al meu darrera.

Faig, desfaig, refaig...

Desconec quin és el motiu per deixar de fer les coses que solc fer rutinàriament, ni quin és el detonant que m'empeny a reemprendre-les, i ignoro el temps que pot durar una nova etapa. Ho desconec i ho ignoro, sols m'importa estar a gust amb mi mateix i amb qui m'envolta. Faig, desfaig, refaig i torno a escomençar, una o les vegades que em vingue de gust, i l'endemà de la darrera posta de sol, l'albada será tan majestuosa com la de qualsevol altre dia.