La calor xafogosa que no havia d'arribar,ha decidit portar la contrària als metereòlegs i s'ha instal·lat entre natros, com tots els anys. I com tots els anys he iniciat la temporada de migdiades al terra de la terrassa.
Amb la suau brisa de llevant i l'armoniós til·lilar de la campana de vent és fàcil, molt fàcil deixar per una estona el món real per capbuçar-se en els dominis de Morfeu. En despertar, el petit ligustrum, em somriu feliç. L'entenc, el racò on viu traspúa armonia i pau, i cada dia, per una estona, soc el seu convidat.
Entrada publicada l'any 2007, al meu blog Lo calaix, ara en procés de desballestament...
La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.
A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.
Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.
El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.
El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona. La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com LaMarina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa. A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.
L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes
Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.
Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.
Fa no res que he completat la cinquanta-setena volta al Sol, i ha estat avui que m'he adonat que continues al meu costat. De petits jugàvem junts i en fer-nos grans ens vam distanciar ni tan sols m' adonava que em venies al darrera.
Ara amb la foscor no et veig enlloc, m'angoixa la teva absència i friso per l'arribada del nou dia i retrobar-te de nou.
Esbrinar quina pot ser la causa per anar deixant les coses al tinter és massa complexe i no hi entraré
Anar modificant els hàbits és cosa que m'agrada fer de mica en mica.
L'estació de destí serà aquella on baixe, no pas aquella que es llegeix al bitllet que m'han expedit a la guixeta...
Un any més la rosa i el llibre en perfecte maridatge omplen carrers i plaçes de pobles i ciutats d'arreu Catalunya. Avui fa goig passejar entre parades de flors i llibres, això sí serpentejan entre la gent que s'ha llençat al carrer al menys a tafanejar entre la mercaderia que ofereixen les parades. Si els llibreters han salvat la temporada es sabrà en properes dates, de moment ens quedem amb la imatge dels rius de gent omplint els carrers, amb un llibre i una rosa.
Sant Jordi truca a la porta amb el llom d'un llibre atravessat per una rosa i abans que el forrellat allibere la porta i les frontisses grinyolen per donar-li pas, arreu esclaten llibres com roselles blanques per esborrar la grisor del darrer hivern. Per afegir una rosa més a la diada, la Biblioteca de Tortosa va endegar la passada tardor un projecte força interessant, es tractava d'encadenar relats per acabar en una obra circular, la darrera frase d'un relat dona peu al segûent autor per escriure el seu bocinet d'história, i el darrer relat acaba amb la frase que va iniciar el primer relat.
Trenta-vuit autors vam participar en la juguesca i aquesta setmana s'ha desvetllat el resultat, un "Tren de buit" que ve de lluny, que va on vulgueu i que per suposat té aturador a l'estació que desitgeu.
El dimecres es va presentar a la Bibioteca de Tortosa amb una nombrosa representació dels autors, el dijous va ser l'hora de fer-ho en el marc de la Fira literaria de Jesús, i ara si ho desitgeu podeu dir la vostra. Podeu adquirir el llibre físic en paper a la "2 de Viladrich", o descarregar-lo gratuitament a la web de la editorial Petropolis a www.petropolis.cat/2013/04/tren-de-buit/
Un taüt desfila per la pantalla del televisor, escenificant un enterrament, els acompanyants van a la seva, un fuma despreocupat, dos a la vora tanquen un negoci, altres xiuxiuegen a cau d'orella, i sempre hi ha qui aprofita per donar-li una ullada minuciosa al sostre cercant apocalíptiques escletxes a punt de col·lapsar mentre a l'altar de la capella una flauta travessera acompanya a una soprano amb minifaldilla molt professional però poc afectada. Definitivament l'únic afectat és el mort, però no se n'adona.
A n'esta banda del televisor seguim assistint plegats a l'enterrament dels nostres drets, aquí els afectats som tots aquells que no gaudim de l'estatus d'éssers privilegiats, però vista la conformitat amb que hom s'ho mira i la minsa assistència a les movilitzacions que es convoquen sembla que ja va bé com van les coses. La gent no es mou ni fotent-li foc al cul.
Avui, per confirmar-ho, s'ha disparat l'alarma contra-incendis de l'edifici, ningú s'ha esverat, tothom ha continuat fent la seva i el més curiós, en lloc de cercar el perquè s'ha accionat l'alarma, els tècnics s'han preocupat únicament de cercar la manera de silenciar-la...
Com molts d'altres ja duc a sobre unes quantes fites històriques, em pensava que ja tot seria aborriment i monotonia, però he de reconèixer que anava força errat. La crisi, com una mascletada de matinada, a més de quatre i entre ells jo ens va desenlleganyar de cop i sense avisar. Per si no en teniem prou, la Diada va atiar els sentiments de molts, va despertar-los en molts altres, i en alguns el què es va despertar va ser la oportunitat del segle.
Demà passat tenim una altra cita amb les urnes, però aquesta vegada d'una trascendència que ultrapassa la de qualsevol altra contesa electoral. Mariano, deia fa uns dies que aquestes autonòmiques eren molt més importants que les generals, per una vegada me'l crec. Totes les opcions polítiques han remarcat el caràcter plebiscitari d'aquesta cita, i fins i tot aquells que volien remarcar i fer palesa la seva postura sobre les retallades, no han pogut evitar mullar-se en aquest tema encara que alguns sols s'han humitejat.
La excepcionalitat de la ocasió empeny als electors a mirar-s'ho amb cura, els que s'ho mirin, es clar. D'aquí la gran bossa que les enquestes assenyalen com indecisos.
M'agrada donar-li voltes a les coses abans de prendre una decisió, i aquesta vegada no vull errar el tret. Després de descartar aquelles candidatures que no considero com opcions he cercat els programes electorals de la resta. Hi ha candidatures que, o no en tenen, o els guarden al bagul de les golfes de casa l'avia, quin morro tenen alguns.
Avui estic satisfet, mai he format part de cap bossa d'indecisos, tinc molt clar què penso i què desitjo per mi, per la meva familia i pel meu país i una vegada trobada l'opció que més s'hi avé: el diumenge exerciré el meu vot meditat, secret i responsable.
Pont del tren sobre l'Avinguda de Lleida -Tortosa-
Quan vaig arribar al món, no ho vaig fer en tren, però pont ja n'hi havia. El del riu i l'Avinguda Lleida és el mateix. El pont de l'Avinguda de la Generalitat, però, tenia un altre disseny, era més curt però d'aspecte més robust.
La setmana vinent i la següent posaran punt i final a una imatge que formava part de la ciutat, de moment se'ns farà estrany per després acostumar-nos, com aquell que s'afaita barba i bigoti després de molts de portar-ne.
Testimoni d'antics combats, de dies tràgics i nits fosques mai abans s'havia preocupat pel seu futur. Ara però, les nits eren eternes, esperant allò que l'endemà desvetllaria el BOE.
El carrers empedrats i silenciosos m'atrauen, com ho fan les cases de pedra i fang, els balcons de fusta i geranis, i les finestres silencioses. M'agraden els pobles de muntanya, com m'agradaven els pobles de pescadors, que ja no en queden.
Deixant-me anar per carrerons, costers i cantonades camino cercant l'inesperat, i de vegades un detall qualsevol desperta la curiositat que m'alimenta i justifica tantes anades i tornades a no sé sap ben bé on.
El "Carrer baix del sòl" de Morella, em va deixar neguitós. Un carrer sota terra? Amb els temps que corren molts es veuen forçats a recórrer a l'economia soterrada, d’aquí a viure també soterrats sols hi ha un pas.
18 de juliol, 2012
El partit que l'endemà de la seva victòria electoral havia d'acabar amb la crisis, ens va enfonsant cada dia més en la misèria.
Res importa, cap de les promeses electorals s'han complit i tot allò que no havien de fer ho fan amb ganes i il•lusió sense importar gaire que els més perjudicats siguin els més necessitats.
Hi ha espai, molt d'espai per aplicar les tisores en temps de crisis, i Hollande ho està demostrant a França, però el PP no està disposat a carregar-se els seus propis interessos, ni els dels seus amics benestants, banquers i altres pocavergonyes.
S'han atrevit i seguiran atrevint-se amb els febles, ni rastre de tisorades al poder polític, econòmic i religiós...
Passejant per Tortosa, al barri de Santa Rosa de Bítem, podeu trobar dues petites fonts. La d'avui és antiga, d'aquelles que servia als veins per omplir el cante i el poal. La font encara conserva el cos frontal i una aixeta, que sense ser l'original de pistó, en algun temps segur que va prestar un bon servei. Li manca la pica, eliminada per facilitar la transitabilitat pel carrer i sobretot li manca que brolli l'aigua.
El dissabte 21 d'abril, a un pas de la Diada de Sant Jordi, era la data assenyalada per fer la primera presentació del llibre "365 contes", el darrer llibre col•lectiu on he participat juntament amb altres 136 autors.
La presentació va tenir lloc al Col•legi Sant Ramon de Penyafort de Vilafranca del Penedès, amb una petita intervenció de Mònica "l'alma mater" d'aquesta edició, i l'acurada representació d'alguns dels contes publicats.
Avui, fa cent anys que el Titànic, va salpar del port de Southampton rumb a Nova York. Centenars de tripulants i passatgers viatjaven convençuts de la insubmergibilitat del vaixell, el seu nom no donava lloc a equivocs.
El món de luxe de les cobertes superiors contrastava amb les misèries de les cobertes inferiors, però els luxes d'uns i les il•lusions d'una vida millor a l'altra banda de l’Atlàntic dels altres va fer oblidar per cinc dies les incerteses del seu destí final.
Les costes de Terranova, amb les seves aigües gèlides i els seus icebergs errants , i amb l’inestimable ajut de la vanitat humana van convertir aquell buc en un taüt d'acer per centenars de persones atrapades en aquell parany d’acer, luxe i misèries.
El dilluns vinent toca Mona, si voleu encara sou a temps de fer-les com sempre s'han fet, amb cabell d'angel, ous bollit i papabenet. És molt fàcil de fer sols cal seguir les intruccions d'aquesta entrada que vaig penjar al meu blog "Avui menjarem" allà pel llunyà 2009: Mona de pasqua
Dissabte 31 de març es va celebrar la 3a Jornada de Bookcrossing massiu a Tortosa, de la mà de Jesús Maria Tibau. Van col•laborar la Biblioteca Marcel•li Domingo, diverses editorials i un grapat de voluntaris que vam col•laborar en anar escampant per Tortosa els llibres que anaven a ser alliberats.
Enguany la meva zona d'alliberament va ser al barri de Ferreries i Remolins on vaig deixar anar trenta-quatre llibres.
Ara a esperar la propera ocasió...
Diumenge de Rams, Tortosa va celebrar la seva tradicional processó de la Passió. Cal dir que lluny queden els anys de decadència en què aquest tradicional acte religiós va estar prop de la desaparició. En els darrers anys la participació dels joves i sobre tot de les dones li ha donat una empenta que molts no s'atrevien ni a somniar.
De vegades, quan participo com espectador d'aquesta mena d'actes em sembla que la programació de la Festa del Renaixement ha donat un bot i s'ha plantat a la primavera fugint de les calors de l'estiu. Una desfilada de botxins amb les torxes enceses fent via entre la ciutadania mostrant escenes de violència no aptes per menors: delació, traïció, justícia "cega", maltractes, tortura, humiliació i execució, sembla més una representació lúdic festiva que no pas una celebració religiosa.
Aquesta que hauria de traspuar amor i perdó, sols ens mostra la cara de l'odi, el càstig i la por. Deu ser aquest el motiu, pel qual els botxins per dulcificar el seu paper reparteixen caramels entre aquells que s'apleguen a carrers i places per veure desfilar el seguici.
Sols a les acaballes, amb el pas de la Pietat, apareix davant dels congregats una escena alhora dolorosa i tendra on queda perfectament plasmat l’immens amor d'una mare davant la mort del seu fill.
Això de ser un
proscrit, m'obliga a viure d'amagatotis, és el destí d'un trinxeraire, això sí,
un trinxeraire professional dels quals n'hi han pocs. Doncs bé, com deia, viure
d'amagat implica viure amb moltes carències que qualsevol de vatros estimeu
imprescindibles. Avui, quan ell no hi era, m'he esmunyit a ca el Juanma per
poder navegar una estoneta per Internet. (Els trinxeraires també som tafaners)
Al blog
d'en Serret he descobert una trobada encoberta de criminals, això sí camuflats
de "detectius" (quines penques). Demà els germans J&J, detectius;
el Fede, aneu en compte amb ell; l'Octavi, reconegut capo del Matarranya, i
d'altres inductors al crim s'aplegaran al conegut cau de can Serret. Si no us
estimeu la vida hi podeu anar, segur que no quedareu decebuts, podeu trobar
tota mena de llibres en català, ebrencs i, com no, negres i criminals.
Un dia que
hi ha trobada de criminals i jo m'he compromès a alliberar (3r Bookcrossing a
Tortosa) llibres de poesia, quines coses que té la vida...
Vostre fins que
la mort ens separi.
Manel lo
"Trinxeraire"
Can Serret "dixit"
Dissabte 31 de març a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, els Johnson presentem el nostre últim llibre (de moment): "J&J en Del Montsant als Andes"
Durant tot el matí podeu passar a saludar-nos i aconseguir la nostra
signatura. Amb sang. O amb vi. I si convé amb tinta, fins i tot.
Una presentació negra que al mateix temps constitueix també el
tancament de la ronda de presentacions de "Un riu de crims" i l'inici
de la propera 3ª Trobada de Gènere Negre. Durant la tarda, a
la Fira del Vi de Queretes, s'aplegaran els autors del llibre de la 2ª
Trobada que es podrà comprar signat a un preu especial juntament amb
una ampolla de vi. A les 6 de la tarda hi haurà una tertúlia sobre
"vi i literatura" que serà retransmesa en directe per internet i en la
qual participen els còmplices de l'EbreNegre-Trobada de Gènere Negre al Matarranya i al Priorat .
Tota una jornada negra doncs, que pot acabar amb molts morts. Us esperem armats. "Que Déu us conservi la punteria"
