El moliner udolaire

Vaig descobrir l'Arto Paasilinna, en llegir el Bosc de les guineus i em va captivar. Potser el seu ofici de guarda de boscos tingui molt a veure en la descripció que fa dels indrets per on es mouen els seus personatges, l'habilitat que tenen pels treballs amb fusta molt en línia amb la tradició finesa, però sobre tot el tractament que fa dels protagonistes. Éssers anormalment humans, excessivament humans, que els fa ser diferents als demés.

El moliner udolaire, és el retrat de la persecució despietada de la societat envers la diferència. Gunnar Huttunen és un home treballador, innocent, carismàtic i sobre tot sensible, que té el petit defecte d'udolar quan s'emociona o s'entristeix.
Aquest petit detall serà el detonant. Les forces vives: metge, predicador, mestre, comissari, comerciants, faran el possible per acabar amb ell i que el poble, el seu poble que per algo són els amos, sigui el de sempre, un poble d’ordre.

Estris d'abans ahir (XI)

Al darrer quart del segle XVIII, el físic suís Aimé Argand(1755-1803) va inventar una làmpada de petroli, amb un tub de vidre que venia a substituir els llumeners d'oli. Poc temps després el farmacèutic francès Antoine Quinquet(1745-1803) el va perfeccionar, i el va popularitzar donant-li el seu nom.

El nou quinqué, disposava d'un sistema de corrent d'aire regulable que permetia augmentar o minvar la intensitat lumínica de l'aparell.

N'hi havien de moltes mides, formes i usos, aquest que us porto avui, és petit i de sobretaula, però potser el més popular i que encara és pot trobar en alguns establiments és el quinqué de campanya amb ansa, molt habitual en pel·lícules de miners i cowboys, però d’aquest ja en parlarem un altre dia.

Les teules de Pepe

De Califòrnia han arribat imatges esgarrifoses dels incendis que han devastat un extens territori calcinant infinitat de cases. Però entre les imatges emeses ni han unes que sorprenen, al mig de la desolació una casa es manté en peu, sense cremar: La casa de Pepe i Carolina dos barcelonins, residents a Califòrnia que van decidir construir el seu habitatge amb teules al més pur estil mediterrani.

Les cendres que plovien van recalentar les teulades dels seus veïns permeten la propagació de l'incendi, les seves teules àrabs van protegir la seva llar. Ara la "Catalan house" ha donat la volta al món i els talibans dels miracles miren al cel i es meravellen, quan tot té una explicació: Ja ho deia Jordi, l'ex-President, la feina ben feta no té fronteres.

Truc o tracte ?

Ja som a la vespra del dia dels difunts, i la nostra castanyada està retrocedint davant l'empenta de les costums anglosaxones.
A la repetida funció del Don Juan Tenorio d'anys enrrera, s'ha donat pas a les revetlles, amb música, castanyes i cremats, i els més menuts es transformen en fantasmes, monstres i bruixes i es dediquen a colpejar portes i a prémer timbres disposats a proposar: Truc o tracte.

Per no perdre les costums del tot, sempre podem substituir els caramels del tracte, per castanyes i panellets.

Que tingueu un bon Halloween o una bona Castanyada, o tot alhora !!

Millores a la carretera Roquetes Tortosa

Bé, aquesta vegada he de reconèixer que no han arreglat un xapall, aquesta vegada l'asfalt de la carretera de Roquetes a Tortosa l'han arreglat d'extrem a extrem, un asfalt en condicions per a què els vehicles transiten millor i més ràpid. A més s'ha arranjat el desguàs de part de la carretera, just al davant del supermercat que hi ha en aquell indret. Tot plegat ha suposat que l'asfalt s'hagi elevat mig pam respecte a les cunetes de terra per on transiten els vianants.

Tot perfecte? Potser sí, els vehicles ara ho tindran molt millor, però com a vianant no ho veig clar, insisteixo:

Millor asfalt = circulació més ràpida. I els vianants?
Asfalt més elevat = bassals eliminats a la calçada. I els vianants?

Els vianants haurem de jugar-nos-la o anar per les cunetes de terra, que en dies de pluja encara seran més intransitables. Els vianants, segons diuen, ens haurem d'esperar al 2008 per que facin les voreres. Em pregunto si abans o després de les eleccions.

La magrana

És una de les fruites típiques de la tardor, una d’aquelles, que a casa dèiem fruita regalada ja que mai es comprava, sempre hi havia algú que ens feia obsequi.

A pesar de ser una fruita dolça sempre m’agradat desgranar-la, posar el seus grans en un bol, i tirar-hi un parell de cullerades de sucre abans de menjar-me-la.

A part d’altres simbolismes, la magrana representa la fertilitat a la Xina o Java, el egipcis eren enterrats amb magranes, i pels jueus és símbol de la veritat, ja que les seves 613 llavors (mai les he contades), representen els 613 preceptes de la Torah.

Bon profit i que vagi de gust.

La prima línia roja

La prima línia roja és una pel·lícula atípica en el context del cine comercial nord-americà, ni la bandera americana ni la japonesa apareixen en cap moment.

Aquí no hi ha bons ni dolents: americans i japonesos lluiten a una llunyana illa del Pacífic sense que l’espectador conegui més que vagues referències sobre la seva importància estratègica.

La pel·lícula subratlla l’horror i l’absurd de tot conflicte armat, el director situa l’acció als paisatges més idíl·lics i paradisíacs mai vistos en una pel·lícula d’aquestes característiques. Més que un film d’acció o una reconstrucció d’un episodi de la guerra del pacífic, la pel·lícula és un cant a la natura, al ser humà en la seua puresa original, i al temps una reflexió crítica sobre la maldat de la condició humana i la seua tendència a l’autodestrucció.



Però la pel·lícula no és un film anti-bèl·lic, no ens confonguem, venint d’on ve no podia ser d’altra manera, però obre les portes a la reflexió i això ja representa tota una revolució.

Lo 061 a Roquetes

Als terrenys on s'ha de construir el nou CAP de Roquetes, fa unes setmanes que es van instal·lar unes casetes provisionals tipus "caracola", que semblaven les oficines de venda de pisos d'alguna promoció immobiliària.

Res més lluny de la realitat. La instal·lació ja llueix un petit distintiu del Servei Català de Salut i sembla ser, que allò és la ubicació provisional de la base del Servei d'emergències mèdiques de Roquetes (061), que fins ara gaudia d'un espai cedit per l'empresa d'ambulancies radicada a la nostra Ciutat.

Benvinguda sia!!

Ja ve Nadal...

Tot canvia. Aquesta matinada el canvi d'hora, amb els típics referits de les pertorbacions del rellotge biològic, qüestió que es renova cada sis mesos. I per si fóra poc el cap de setmana ha vingut acompanyat amb una baixadeta de temperatures que ha fet que aparquem, al menys jo, la mànega curta per la mànega llarga i que reforcem els llençols del llit amb les flassades de cotó, que ja refresca.

Però no tot està perdut, per donar caliu, aquesta setmana ens arriba la castanyada, amb castanyes, panellets i copeta de mistela que sempre alegra i calenta el cos, i per si no en tenim prou, els supermercats ja tenen a punt els guarnits nadalencs, i els torrons als prestatges.

Au vinga!! Comenceu a escriure la carta als Reis que ja són a voltar el cantó.

El complex de Di

Dai Sijie (1954) va abandonar la Xina per anar a estudiar a França on es va instal·lar definitivament. La seva primera novel·la Balzac i la petita modista xinesa s'ha traduït a vint-i-cinc idiomes.

El complex de Di narra les tribulacions de Muo, el primer psicoanalista xinès, en tornar al seu país. Muo intenta alliberar a la seva promesa i per aconseguir-ho haurà de satisfer les exigències del cruel jutge Di.

Quaranta-vuit paraules, havia llegit en algun lloc, ni més ni menys, amb quaranta-vuit paraules n'hi havia prou per viure a qualsevol caserna del món. Quantes paraules calien per viure en un presidi xinès? Cent? Mil? Fos com fos, aquells deu volums de llibres en francès i xinès sens dubte el situarien entre els presoners més rics i fins i tot aristocràtics.

Els vianants no som importants

Al mes de juliol, les màquines van aparèixer sense avisar i la carretera de Roquetes a Tortosa es va tallar. Tot feia semblar una altra cosa, però es van limitar a reparar dos xapalls en les proximitats de la plaça de la Corona d’Aragó.

Avui han tornat. Sense avis als veïns, les maquines han envaït la capçalera del vial i els escassos 500 metres de carretera han quedat tallats. Les màquines estan fent treballs d'asfaltat, això sí, de voreres per als vianants res de res. Mig quilòmetre de carretera i que no hi ha manera que s'urbanitzi adequadament. Abans la Generalitat, ara la Diputació i la carretera segueix tenint l'aspecte llastimós de sempre.

Ja vorem quan acabin, quan de tros d'asfalt reposen aquesta vegada, i com queda el pas pels vianants que cada dia hem de superar una pista d'obstacles.

Al ferm li van posant pedaços per què els vehicles no pateixin. Els vianants no som importants.

27è Joc literari

Pista per al 27è joc literari

Cada dimecres, el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris amb premis inclosos. Aquesta setmana el nostre bloc és un dels col.laboradors aportant una imatge com a pista. Per participar en aquest joc seguiu les intruccions que trobareu a Tens un racó dalt del món.

Los Suaves

Els germans Yosi i Charly Dominguez, van fundar Los Suaves a Ourense, a finals dels 70, al 1981 van ser teloners de Ramones i al 1999 van ser convidats pels Rolling Stones al seu concert de Santiago de Compostela. Any rera any, la premsa especialitzada els atorga el mèrit de ser la banda amb els millors directes del panorama musical espanyol.

Després de vora trenta anys d'escenaris i enregistraments segueixen en actiu, i de moment no sembla que tinguin intenció de retirar-se. Potser és veritat el que afirmen en una de les seves cançons, amb la que solien començar tots els seus directes: "No puedo dejar el rock"

Aquí us deixo un playback carpetovetònic, força rascumit, emès en el seu dia per la TVG

Les cases de la Catedral

Les converses de carrer i de barra de bar es centren estos dies en la noticia referent a la sentència sobre l'enderrocament de les cases de la Catedral. Cases ubicades al carrer Croera al davant mateix de la façana de la Catedral.

Fa uns mesos, i com les noticies de l'enderrocament imminent van planar sobre la Ciutat, les vaig fotografiar des de l'altra riba de riu, per recordar dins uns anys com era la façana fluvial a les primeries del segle XXI.

Amb la sentència, tot es frena, però res s'atura. Recórrer la sentència o iniciar de nou l'expedient?
La pilota està al terrat de l'Ajuntament...

Als videojocs, cops reals..?

Vas al metge, li dius que et fa mal aquí o allà, i et farà estirar sobre la llitera i iniciarà una sessió de palpacions del lloc d'on et queixes i d'aquesta forma mirarà d'esbrinar la causa de la teva dolença. Sort de tenir el metge a mà. Ara bé què passa quan estem a les Kimbambes i el metge més proper és a Noseón?

Doncs bé, els americans han trobat la solució, un metge cirurgià d'aquell país ha dissenyat una armilla d'aire que mitjançant impulsos pneumàtics colpeja el tors del pacient simulant les palpacions del metge, i permetre que aquest a distància pugui establir un diagnòstic del pacient.

Fins aquí tot bé i molt interessant, però com la pela és la pela, i els americans d'això també n'entenen un rato llarg, el cirurgià dissenyador, ha creat una versió menys complexa que la mèdica, el "Third space", per ser comercialitzada amb videojocs. Amb aquesta armilla els jugadors podran sentir en pròpia pell els cops que rebi el seu personatge de ficció.

En fi cada vegada els jocs més reals...

Aysss el medi ambient

-Joan baixa la basura !!

Cada dia en voltes de les deu de la nit, es repeteix la mateixa escena. Joan agafant les bosses de les escombraries. Vidre, cartró, envasos plàstics, orgànica i deixalles diverses. Al baixar al carrer sempre es troba amb un veí o altre que fa el mateix, va o ve dels contenidors d'abocar la brossa.

-Molt carregues? jejeje
-Vaja faenada amb tantes bosses, jijiji
-Tot això dels contenidors de colors es una comèdia, jejeje
-Què treballes de basurero que ja la tries a casa? jojojo
-No se perquè t’escarrasses pel que serveix !!! jujuju

Són alguns dels comentaris i altres conyetes, que dia sí i dia també, té que suportar a la mateixa hora.

Però la decepció és total en arribar a la bateria de contenidors:

Els d’orgànic plens de bosses sense triar, els de la basura a vessar, els de vidre sobreeixint, els de cartó de gom a gom, els d’envasos fins a dalt..., i un bon grapat de metres al voltant tota mena de restes, bosses que cauen dels contenidors, caixes amuntegades, ampolles que no caben, gats a la cerca d'un mos i indigents remenant disputant-se el mos amb els gats...

No som capaços de gestionar les nostres deixalles i el món se'ns escapa de les mans com l'aigua s'escapoleix entre els dits, i a pesar de tot encara tenim esperançes i celebrem el Dia de l'acció bloc pel medi ambient.

Salut !!

Estris d'abans ahir (X)

Ja el vaig fer protagonista d'alguna altra entrada, però s'ho mereix. El llumaner és l'estri de fer llum de les nostres terres, més popular. Encara se'n troben per moltes casetes de garriga del territori, i encara se'n fan.
Una metxa de cotó i oli o greix, i a fer llum.

Millor que no m'ho expliquis

En Millor que no m'ho expliquis, Imma Monsó tracta de las relaciones de parella de l’amistat, la família, els records, la malaltia. I segons ella mateix reconeix el tema comú dels diferents contes és la incomunicació humana.

Una dona què vol trobar la contrasenya que li permetrà accedir a l’ordinador on el seu home ha escrit referent a ella. Un home obsessionat, que no suporta que la dona li doni sorpreses. Una dona que troba una inesperada alegria a les trobades posteriors a la mort d’alguns dels seus parents. Una avia que empra el telèfon i amigues més joves per sentir-se viva. El procés de relativització del pes d’una malaltia com el càncer. O el retorn al poble de la infantesa, qualificat abans com Ofec i retrobat amb el temps, com el lloc on va passar tot.


«Et queixes quan no et parlo, quan vull parlar no em deixes i quan em deixes parlar no m'escoltes », diu ella. «Tu, en canvi, m'escoltes però no em contestes », respon ell.

Música pel vaixell que s'enfonsa

Avui repassant els blocs, he llegit l'entrada del company .Jesús M. Tibau on comenta l'interessant novel·la de Pere Calders "Ronda naval sota la boira" i ens il·lustra el post amb un comentari referent a que el capità d'un vaixell fa tocar a la banda mentre el barco s’enfonsa. Possiblement, el vaixell, s'ho mereixia. Hi han vaixells que es mereixen tots els honor en el seu darrer comiat.

Ara bé hi han barcos que tenen la banda preparada en el mateix moment de l'avarada, i la música sols serveix per a donar més èmfasi a un sonor fracàs. Com és el cas dels dos exemples que us acompanyo.

El primer data del novembre de 1991, prompte complirà anys. Davant d'una visita reial i com els llepes no podien esperar per posar-se la medalla, van ordenar l'avarada abans d'hora sense llastrar convenientment i va passar el que totes les lleis físiques preveien: La nao Victoria va quedar panxa enlaire. Després la van redreçar i encara va viatjar fins al Japó... (igual duia un submarí a sota...)

El segon cas és un pèl més antic, data del 1940, i correspon a una altra fantasmada, en aquest cas de les autoritats portugueses de l’època, per remarcar allò que en temps passats eren els reis del mambo en els afers del navegar.

Estris d'abans ahir (IX)

Abans que inventessin els tetra bricks, les bosses i les ampolles de plàstic alimentari, fins i tot abans d’envasar-la en ampolles de vidre, la llet es comprava amb lletera. Anar a la lleteria o directament a la vaqueria era un ritual diari. Res de comprar la llet per tot el mes i amb data de caducitat de tres mesos.

La lletera era un estri habitual i imprescindible a totes les llars.