23 de març, 2012

La fusteria



El carrer ara és empedrat, polit i net, com la majoria de les cases que no fa tant semblava que caurien a trossos. Com la fusteria.

Al passar-hi pel davant sembla què en qualsevol moment hagis de sentir l'olor de serradura, de fusta acabada de tallar, o de vernís. Al passar-hi pel davant sembla que el silenci s'hagi de trencar pel colpejar ferm d'un martell sobre la cabota d'un clau o el brunzit histèric d'una serra sobre un tauló.

Per ell, però, el petit rètol de la fusteria no pot esborrar el rètol que hi havia abans, l'olor de vernís, serradura i fusta acabada de tallar no poden esborrar l'olor de capot florit, de suor agra i l'alè de tabac i de conyac barat. Res no es pot amagar, els cops de martell s’assemblen massa als altres cops i el brunzit de la serra s’assembla massa als crits prenyats d’insults i d’amenaces.

El carrer, ara empedrat, polit i net no pot esborrar de la seva memòria aquells ulls injectats d'odi i de revenja que l'amenaçaven de mort...

1 comentari:

Jordi Pijoan-López ha dit...

D'on és la foto?