21 de març, 2010

Mirant com passa l'aigua...


El mati és molt fred, un de tants matins d'aquest hivern, on el coll s'encongeix i les orelles intenten amagar-se dins les solapes de l'abric. Vora el riu, a la platjola de Ferreries, els corbs marins alineats es miren com passa l'aigua. Alguns s'espolsen les ales, altres s'arreceren amb el veí. Els seus negres plomatges, em fan pensar en el seguici d'un enterrament.

A qui vetllen? Al peix que els servirà d’esmorzar, al riu o a tots dos plegats...

Com si un ressort intern es disparés, es capbussen en silenci l'un darrera l'altre i desapareixen sota les fredes aigües de l'Ebre. Sembla que aquesta vegada vetllaven l’esmorzar.

21 de febrer, 2010

Fins els 67 anys



De tant en tant, els que es dediquen a governar-nos ens "alegren" la existència decidint que hem de treballar més anys dels que teníem planificats. Jo no pensava gaire en el moment de la meua jubilació, la veia tan llunyana que no en feia cas, ara però, sembla que hauré de treballar gairebé un parell d'anys més. No em preocupa, la meva feina no implica un esforç físic on l'edat sigui un impediment i desitjo que l'olla em funcioni com ho ha vingut fent fins ara. Molt diferent ho veig per aquells treballadors/es on la seva feina implica esforç físic constant. El que no trobo bé de cap de les maneres, és la pretensió d'allargar el període de cotització més enllà del 15 anys, això implicarà una davallada molt substancial en la percepció de les pensions.

Com sempre, sigui quin sigui el color de qui ens governa, prefereixen tocar un "poc" a "molts", enlloc de un "molt" a uns "pocs".

Quan ens sorprendran i decidiran reduir les retribucions i pensions de càrrecs públics i assessors, aplicar incompatibilitats, modificar la fiscalitat de les SICAV i convertir la vida pública en un món transparent, on qui la fa la paga i torna el que ha pres...?
Per a quan deixaran de sacrificar-se pel "servei a la ciutadania" i es posaran a gestionar de veritat la cosa pública?

De vegades la gent surt del llit i té un dia tonto. Jo també...


22 de desembre, 2009

Bon Nadal !!!


Ja hi som. L'estiu ja para lluny, la frescota i l'humitat es colen fins els ossos, Santa Llúcia va ser fa un parell de setmanes, ahir vam entrar a l'hivern i avui ha estat la festa grossa dels loteros i de la salut. Per si algú encara no se n'havia adonat estem en portes del Nadal.

Diuen els xicots i xicotes que es dediquen a emplenar els fulls dels diaris, que el Nadal ha perdut la essència religiosa per convertir-se en la festa del consumisme. A bones hores. Des de que El Tall Anglès va reinventar el Nadal, tot ha canviat.

Bé, sigui com sigui estem en portes d'un parell de setmanes de llums de colors, il·lusió dels més petits, traganeres sense límits i si res no ho remeia fred per un tub. I en quan marxi el Trio de reis ... quatre dies i a la platja.


Felicitats a tothom. Que tingueu unes molt bones festes, feu bondat i mesura en el menjar i el beure.

Ens veiem !!!

27 de novembre, 2009

"Una sortida digna", presentada a Roquetes


Passaven uns minuts de dos quarts de vuit quan Francesc Ollé, Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Roquetes ha iniciat l'acte de presentació del llibre "Una sortida digna" de Jesús M. Tibau.

Jesús com sempre ens a delectat amb les seves paraules que semblen relats que s'escapoleixen dels seus llibres i que són capaces d'arrancar com a mínim un somriure.

Alguns dels assistents s'han atrevit (bajoqueta entre ells) a llegir al públic alguns del contes de Tibau, i com a colofó l'escriptor Vicent Pellicer i el director de teatre Xavier Aragó, ens han regalat amb la lectura a duo del relat "Una gàvia nova al mirador".

En acabar i abans de marxar de la Biblioteca Municipal de Roquetes uns deliciosos dolços i una copeta de mistela...

...i a l’hora del comiat, Xavier Aragó deia: "Hem vist als amics, hem xerrat, hem llegit, hem rigut, hem menjat i hem begut. Ho hem passat bé!!"

Totalment d'acord.

26 de novembre, 2009

LA DIGNITAT DE CATALUNYA


Es pot dir més alt, però no pas més clar. Avui els dotze diaris publicats a Catalunya han dit la seva amb una sola veu:




LA DIGNITAT DE CATALUNYA



Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència. No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.


Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

22 de novembre, 2009

Roquetes: Una sortida digna




A les 19.30 hores del proper 27 de novembre, en Jesús Maria Tibau presentarà a la Biblioteca Municipal de Roquetes el seu darrer llibre: Una sortida digna.

Allí hi serem !!

15 de novembre, 2009

El virus del doble accent



Que els virus tenen molt mala bava és del tot conegut, darrerament el de la grip A està de moda per la seva frenètica incidència. De moment en soc lliure d'aquest mal, però aquesta setmana un "bitxo" d'una altra mena ha afectat al meu estimat ordinador. A saber com, el virus del doble accent s'ha colat en el meu sistema, burlant a l'antivirus, una aplicació que m'ha demostrat ser del tot inútil, al temps que excessivament cara. Per fer-vos una idea, a l'escriure una paraula amb accent, el bitxo ho feia d’aquesta manera: incid``encia, en lloc de incidència.

Després de diversos anàlisis a fons amb l'antivirus tradicional, el malalt seguia sense recuperar-se. Han hagut de ser dos petits programes de descàrrega lliure: un antimalware i un netejador els encarregats de deixar-me el sistema una altra vegada net com una patena.

Aneu en compte amb allò que rebeu...

08 de novembre, 2009

Un altre aniversari


Cinc-cents quaranta-cinc apunts enrera, ara fa tres anys, va néixer en el ciberespai dels blogs: De Roquetes vinc, ...a Tortosa baixo.

L’any 2006 aquest blog era fill únic, avui l’acompanyen quatre germans petits, Lo calaix i Avui menjarem..., per donar cabuda a les meves afeccions: el modelisme naval i la cuina, i altres dos blogs d’accés limitat, d’àmbit personal i familiar.

De vegades molt apressa, altres massa poc a poc, i amb encerts o sense he arribat fins aquí i espero seguir endavant.

Salut i una forta abraçada

28 d’octubre, 2009

No als tancaments !!





PEL FUTUR DE LEAR ROQUETES

PEL FUTUR DE LES TERRES DE L’EBRE

Les Federacions de MCA-UGT, d’Indústria de Catalunya de CCOO i de USOC manifestem el nostre més absolut rebuig a la intenció de la Direcció de LEAR de Roquetes de deslocalitzar la producció i tancar el centre de treball. De la mateixa manera exigim, un cop més, un pla industrial que garantitzi la viabilitat del centre de treball i el manteniment dels 520 llocs de treball.

Al mateix temps volem denunciar la gran irresponsabilitat social implícita en la proposta de la direcció de LEAR.Deslocalitzar la producció amb el conseqüent tancament de la planta suposarà un veritable trauma social a una zona especialment castigada per la crisis i històricament abandonada per les administracions.

Els treballadors i treballadores de LEAR Roquetes no estem disposats a assumir la intenció de l’empresa després d’anys de dedicació i esforços en els que hem demostrat sobradament la nostra voluntat i capacitat per fer viable i competitiu aquest centre de treball, la situació actual només obeeix a una intenció calculada de la direcció de deixar podrir el futur de LEAR Roquetes aprofitant-se de la situació per justificar l’injustificable.

També volem manifestar en la present nota informativa la nostra crítica a la nul·la actuació de l’administració en el compromís per la viabilitat del centre de treball de LEAR Roquetes, així com, en la recerca d’alternatives industrials per a les Terres de l’Ebre. Els Sindicats signants hem manifestat en varies ocasions davant els diferents Governs de la Generalitat de Catalunya la necessitat de comprometre a la direcció del LEAR en el futur del centre de Roquetes i en la necessitat de dur a terme polítiques industrials específiques per a les Terres de l’Ebre, per desgracia la Política Industrial de l’administració catalana s’ha caracteritzat per la més absoluta absència, el que per un territori com el de les Terres de l’Ebre significarà enfonsar-se encara més en el subdesenvolupament econòmic vers el nostre país.

Per acabar destacar la nostra ferma convicció i compromís en la defensa dels 520 treballadors i treballadores de LEAR Roquetes davant de l’actitud oportunista e irresponsable de la direcció de LEAR, així com davant de l’abandó de l’administració.

Tortosa a 20 d’octubre de 2009.

26 d’octubre, 2009

LEAR: 520 treballadors al carrer


Si hi ha alguna cosa que tothom tem és quedar-se sense feina, i aixó és el que els hi ha passat als treballadors de la multinacional LEAR a Roquetes, 520 treballadors i treballadores al carrer sense feina, i aquesta tarde ho han materialitzat manifestant-se des de l'Ajuntament de Tortosa fins Roquetes.

Pels alts executius de l'empresa sols són números, me'n sobren 500 d'aqui, n'agafo 700 d'allà que són més barats i encara faig negoci, així van les coses per ells. Però aquí polítics i càrrecs de confiança s'hauran de posar les piles ben carregades i trobar una solució ja. Ha arribat l'hora que es guanyen el sou que tan fàcilment reben cada mes dels presupostos de l'Administració.

25 d’octubre, 2009

Lo "vaporet" Anita al calaix


Al meu bloc de modelisme naval "Lo calaix" he iniciat avui un nou fil amb el projecte de maqueta: Lo "vaporet" Anita. No és un projecte acabat de néixer, fa molts d'anys que li donava voltes i per fi aquest octubre de 2009 l'he posat en marxa.

Començar el mes d'octubre no és per casualitat, el 15 d'octubre de 1916, l'Anita va ser avarat a Tortosa amb molt de rebombori i el 28 d'octubre de 1937 es va enfonsar a Sant Jaume d'Enveja a conseqüència d'una riada. L'Anita a pesar del poc temps que va estar en servei (1916-1928), va calar amb força convertint-se amb els llaguts i el carrilet en una de llegendes que encara perdura en la memòria col·lectiva ebrenca.

El programa Thalassa de C33 va dedicar-li al 2005 un dels seus programes i la web "Vida marítima" a l'octubre de l'any passat li dedicava un espai.

De maquetes de l'Anita n'hi han unes poques, una d'elles a la Cambra de Comerç de Tortosa, però que jo sàpiga totes elles són estàtiques, la meva neix amb voluntat de navegar, però encara és prompte per parlar de tocar l'aigua.

Enllaç a "Lo calaix":Lo vaporet Anita (1)

03 d’octubre, 2009

L'Octavi Serret: Premi Nacional de Cultura



El passat 24 de gener, en ocasió de la signatura d'exemplars de Relats d'aigua dolça al Serret Blook, vaig coneixer a l'Octavi, el llibreter de Vall-de-roures. La seua fama el precedia, un home dedicat en cos i ànima als llibres.

Veure'l a la seua llibreria, en la seua salsa, és tot un espectacle, no para un instant, atenent als seus clients i convidats, rodejat de la possiblement major varietat de llibre ebrenc. Desborda vitalitat oferint i recomanant les darreres novetats a uns, comentant i engrescant amb els seus projectes a altres.

Personalment li estic molt agraït, gràcies a les seues iniciatives, vaig complir un somni, veure un dels meus relats publicats en paper, i aviat veurà la llum un altre dels seus projectes una novel·la col·lectiva en la que també hi participo.

Com a dinamitzador cultural l'Octavi Serret, l'intrèpid llibreter de Vall-de-roures, no té preu i avui li faran a mans, el Premi Nacional de Cultura per la Projecció social de la llengua catalana.

Si algú és mereix aquest reconeixement és ell. Enhorabona Octavi.

Avui menjarem...: Magdalenes


El meu bloc de cuina Avui menjarem..., l'actualitzo alguns dissabtes amb una recepta nova,... Les meues, són receptes d'anar per casa, i que abans de penjar-les al bloc les he preparat i n'he fet un tast.

Avui us porto:Magdalenes

28 de setembre, 2009

Carretera Tortosa-Roquetes


Després de molts d'anys de patir una carretera, que en realitat era una pista americana on els peatons es jugaven el físic cada vegada que havien d'anar caminant d'una a l'altra població.

Per fi l'obra está acabada, sols manquen detallets sense importància, però que ja permet que conductors, ciclistes i peatons puguin circular sense risc de deixar-se la pell.

Ara quan vulguin que la inauguren, i si no volen tan hi fa...

26 de setembre, 2009

Avui menjarem...: Flam d'ametlles


El meu bloc de cuina Avui menjarem..., l'actualitzo alguns dissabtes amb una recepta nova, darrerament he fet moltes campanes... Les meues, són receptes d'anar per casa, i que abans de penjar-les al bloc les he preparat i n'he fet un tast.

Avui us porto:Flam d'ametlles

25 de setembre, 2009

Vagarejant (5): Ell


Cafè. Una tassa de cafè, plena a vessar de cafè descafeïnat, s’avorreix escoltant el colpejar d’uns dits sobre l’atrotinat teclat de l’ordinador.

Fora, els crits i el córrer desbocat escales amunt dels xiquets del veïnat emmudeixen al mateix Roy Orbison que acaricia l’aire amb Pretty Woman. De l’altra banda del barandat venen veus de l’enèsima discussió, a crit pelat, del programa televisiu de torn. Al carrer un petard i un culé matiner esclaten amb alegria per una victòria que encara no s’ha produït, mentre els cotxes en doble fila s’amunteguen esperant als alumnes de l’acadèmia del davant de casa. Al taller mecànic de la cantonada, intenten redreçar la ferralla a cop de mall. Una dona escridassa al fill per una caçadora estripada, mentre per la finestra es veu a Venus brillant al mig d’un cel blau que ja enfosqueix.

Es beu el darrer glop de cafè, que ja és fred i Roy Orbison no desespera, i insisteix amb Devil doll. L’escala ja és en silenci, i al carrer els cotxes han desaparegut carregats d’alumnes. De més enllà del barandat sols arriba el silenci, i a la cantonada, es disposen a baixar la persiana metàl·lica del taller. Venus que segueix brillant al mig d’un cel enfosquit, espera a la Lluna per anar-se’n de gresca.

Cafè. Una tassa de cafè, buida de cafè descafeïnat, espera impacient un raig d’aigua que la netege, al damunt de tot d’una pila de plats que omplen la pica, mentre unes tecles atrotinades s’esmeleguen a cada embranzida d’uns dits nerviosos que no sembla que vulguin aturar-se mai.

El terrabastall amb que havia conviscut tota la tarda s’ha transmutat en silenci total, i la claredat del dia ha donat pas a una foscor immensa únicament trencada per la lluminositat de la pantalla de l’ordinador. Fins i tot Roy Orbison ha callat.

Mira al seu voltant, i sols troba la casa buida i bruta. No hi ha ningú. Solament ell i una pantalla que el connecta a un món virtual...

24 de setembre, 2009

Vagarejant (4): El sospir



He creuat la porta inexistent, que dona al pati de les vostres vides, amb por de trencar el silenci amb el lleu xasquit dels peus sobre la sorra. Descalç,i de puntetes he anat caminant lentament per no pertorbar el suau remor del riu de les vostres paraules. M’he assegut a un racó, i recolzant-me sobre la paret de la vostra hospitalitat, he tancat els ulls.

Al meu cor, on han retronat els càlids poemes d'Ebnu, càlids com les sorres del vostre món, li he amagat les mentides i falsedats, i he continuat l’amarga espera compartint les vostres soledats.

En silenci, he anat alimentant-me de les paraules que volen, paraules que han anat passant, com passen les aigües d’un riu que mai heu conegut, i sense gosar trencar la plàcida tranquil·litat on viviu, únicament he estat capaç de llençar a l’aire un lament disfressat de sospir.

19 de setembre, 2009

Avui menjarem: Amanida de pasta



El meu bloc de cuina Avui menjarem..., l'actualitzo alguns dissabtes amb una recepta nova, darrerament he fet moltes campanes... Les meues, són receptes d'anar per casa, i que abans de penjar-les al bloc les he preparat i n'he fet un tast.

Avui us porto:Amanida de pasta

18 de setembre, 2009

Remenant contenidors




Fa uns dies Gustau a la Marfanta ja en parlava, i no era un fet aïllat, malauradament és més normal del volem creure. Podem pensar que és un dels efectes directes de la crisi, potser sí que darrerament el nombre de persones que es dediquen a remenar la brossa s'ha incrementat, però n'hi han que tenen molta antiguitat en aquesta mena de subsistència.

Vagarejant (3)


El meu hort, aquest estiu, ha estat molt pobre en lletres, han arribat les primeres pluges, potser que les úniques en molt de temps, i pocs apunts a la vista. Els plançons, la terra, l'aigua molla, o el pagès poc traçut, qualsevol cosa o tot plegat ha permès que el cabàs dels fulls d'horta sigui buit. Deu ser la crisi!!

Em consola pensar que l'hivern va ser generós i al rebost jauen complaents les cabories de la tardor passada per anar mastegant quan van mal dades...