24 de setembre, 2009

Vagarejant (4): El sospir



He creuat la porta inexistent, que dona al pati de les vostres vides, amb por de trencar el silenci amb el lleu xasquit dels peus sobre la sorra. Descalç,i de puntetes he anat caminant lentament per no pertorbar el suau remor del riu de les vostres paraules. M’he assegut a un racó, i recolzant-me sobre la paret de la vostra hospitalitat, he tancat els ulls.

Al meu cor, on han retronat els càlids poemes d'Ebnu, càlids com les sorres del vostre món, li he amagat les mentides i falsedats, i he continuat l’amarga espera compartint les vostres soledats.

En silenci, he anat alimentant-me de les paraules que volen, paraules que han anat passant, com passen les aigües d’un riu que mai heu conegut, i sense gosar trencar la plàcida tranquil·litat on viviu, únicament he estat capaç de llençar a l’aire un lament disfressat de sospir.