La cadira de reixeta

Ja fa temps que la cadira de reixeta de la iaia va deixant minúsculs montonets de serradura, no hi ha lloc al dubte: la cadira s'està corcant. La solució, diuen, és posar-la dins d'una bossa gran de plàstic, vaporitzar un producte contra el corc i lligar la bossa. Després d'una bona temporada la cadira serà lliure del corc, es poden tapar els forats amb cera i la cadira restarà com a nova. Ho he fet! De moment la cadira s'ha salvat. El corc de la corrupció, però, s'ha cruspit tot el mobiliari de l'estat espanyol, i no hi ha bossa de plàstic per poder encabir tot el corcam ni vaporitzador amb tanta cabuda per acabar amb el maleït cuc. Amb la transició ens van colar un grapat de gols i vam heretar uns mobles massa vells, ara cal reinventar-se: uns packs d'IKEA, un manual d'ús adequat, i que facin el vulguen amb els seus trastos.

Collita del 2013

Per Sant Joan cal collir les anous i passada la quarentena a sol i serena, ja es pot fer el primer tast, el segon o els que calguin, enguany la collita de vi d'anous ha estat moderada, l'any vinent ens farà falta una mica més, per celebrar les victòries o per matar les penes...

Qui és el patró dels pardals vil·leros?

Sembla que totes les activitats que ens envolten han de tenir un patró que les protegeixi, independentment de la religiositat de qui practica l'activitat protegida. La gent de mar que he conegut al llarg del temps, de mises poques però de creences les que faci falta. Sant Pere, la Providència o la Mare de Déu del Carme s'arrengleren i rivalitzen en seguidors, com si del FB es tractés, però pels protegits vora l'estampeta del patro/na o pels voltans s'amunteguen amulets, fetitxs i fins i tot estampetes de senyoretes siliconades que si bé no guareixen de cap mal, ajuden suportar tràngols menors. Ahir va ser la diada de la Mare de Déu del Carme, i moltes vil·les marineres van tirar la casa per la finestra, i com no, l'Ampolla va celebrar la seva tradicional festa marinera, amb processó i castell de focs. No soc gaire del gremi dels sants i santets, però ja m'agradaria saber qui és el patró dels pardals vil·leros, que es dediquen a la política pel seu esperit de sacrifici i servei a la ciutadania, i no pas per fer-se rics. ...i bé que fa la feina.

Això sembla una república!!

Quan no era posible baixar a port, les tarde/nits es feien eternes, sols les cartes i la cervesa tèbia els feia oblidar que allí a la vora hi habitava la llibertat, llibertat encotillada, però
llibertat.
Qualsevol lloc era bo per montar una timba: el panyol del nostramo, la sala de calderes, el panyol de rastres o la sala de màquines.
Aquell port no el recordava gaire bé, sols li venien al cap la resaca de cervesa tèbia, les olors a peix i gasoil, i la monumental bronca de l'oficial de màquines que els va enxampar en els seus dominis.
-Això sembla una república !! -els hi va etzibar.
República com a sinònim de desordre no l'havia sentit mai. Ara en la situaciò que vivia la Monarquia parlamentaria, que el franquisme els hi va donar, el vell oficial de màquines, si encara vivia, no hauria canviat pas el seu vocabulari. Hi ha qui es casat amb les seves filies i fòbies polítiques, fins que la mort els separi.

Pd: Ahir per enèsima vegada un membre de la familia reial va rebre una xiuladissa real, o reial. Com vatros vulgueu...

Campana de vent

La calor xafogosa que no havia d'arribar,ha decidit portar la contrària als metereòlegs i s'ha instal·lat entre natros, com tots els anys. I com tots els anys he iniciat la temporada de migdiades al terra de  la terrassa.

Amb la suau brisa de llevant i l'armoniós til·lilar de la campana de vent és fàcil, molt fàcil deixar per una estona el món real per capbuçar-se en els dominis de Morfeu. En despertar, el petit ligustrum, em somriu feliç. L'entenc, el racò on viu traspúa armonia i pau, i cada dia, per una estona,  soc el seu convidat.

Dragamines EO

Entrada publicada l'any 2007, al meu blog Lo calaix, ara en procés de desballestament...

La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.

A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.

Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.

El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.

El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona.
La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com La Marina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa.
A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.

L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes

Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.

Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.

Donant voltes al Sol

Fa no res que he completat la cinquanta-setena volta al Sol, i ha estat avui que m'he adonat que continues al meu costat. De petits jugàvem junts i en fer-nos grans ens vam distanciar ni tan sols  m' adonava que em venies al darrera.
Ara amb la foscor no et veig enlloc, m'angoixa la teva absència i friso per l'arribada del nou dia i retrobar-te de nou.

De mica en mica

Esbrinar quina pot ser la causa per anar deixant les coses al tinter és massa complexe i no hi entraré
Anar modificant els hàbits és cosa que m'agrada fer de mica en mica.
L'estació de destí serà aquella on baixe, no pas aquella que es llegeix al bitllet que m'han expedit a la guixeta...

Sant Jordi 2013

Un any més la rosa i el llibre en perfecte maridatge omplen carrers i plaçes de pobles i ciutats d'arreu Catalunya. Avui fa goig passejar entre parades de flors i llibres, això sí serpentejan entre la gent que s'ha llençat al carrer al menys a tafanejar entre la mercaderia que ofereixen les parades. Si els llibreters han salvat la temporada es sabrà en properes dates, de moment ens quedem amb la imatge dels rius de gent omplint els carrers,  amb un llibre i una rosa.

foto: Lourdes Callau Cervera

 

Fins quan?

 

Per Sant Jordi un "Tren de buit"

Sant Jordi truca a la porta amb el llom d'un llibre atravessat per una rosa i abans que el forrellat allibere la porta i les frontisses grinyolen per donar-li pas, arreu esclaten llibres com roselles blanques per esborrar la grisor del darrer hivern. Per afegir una rosa més a la diada, la Biblioteca de Tortosa va endegar la passada tardor un projecte força interessant, es tractava d'encadenar relats per acabar en una obra circular, la darrera frase d'un relat dona peu al segûent autor per escriure el seu bocinet d'história, i el darrer relat acaba amb la frase que va iniciar el primer relat.

Trenta-vuit autors vam participar  en la juguesca i aquesta setmana s'ha desvetllat el resultat, un "Tren de buit" que ve de lluny, que va on vulgueu i que per suposat té aturador a l'estació que desitgeu.

El dimecres es va presentar a la Bibioteca de Tortosa amb una nombrosa representació dels autors, el dijous va ser l'hora de fer-ho en el marc de la Fira literaria de Jesús, i ara si ho desitgeu podeu dir la vostra. Podeu adquirir el llibre físic en paper a la "2 de Viladrich", o descarregar-lo gratuitament a la web de la editorial Petropolis a www.petropolis.cat/2013/04/tren-de-buit/

Que vagi de gust...

I la gent quan mourà?

Un taüt desfila per la pantalla del televisor, escenificant un enterrament, els acompanyants van a la seva, un fuma despreocupat, dos a la vora tanquen un negoci,  altres xiuxiuegen a cau d'orella, i sempre hi ha qui aprofita per donar-li una ullada minuciosa al sostre cercant apocalíptiques escletxes a punt de col·lapsar  mentre a l'altar de la capella una flauta travessera acompanya a una soprano amb minifaldilla molt professional però poc afectada. Definitivament l'únic afectat és el mort, però no se n'adona.

A n'esta banda del televisor seguim assistint plegats a l'enterrament dels nostres drets, aquí els afectats som tots aquells que no gaudim de l'estatus d'éssers privilegiats, però vista la conformitat amb que hom s'ho mira i la minsa assistència a les movilitzacions que es convoquen sembla que  ja va bé com van les coses. La  gent no es mou ni fotent-li foc al cul.

Avui, per confirmar-ho, s'ha disparat l'alarma contra-incendis de l'edifici, ningú s'ha esverat, tothom ha continuat fent la seva i el més curiós, en lloc de cercar el perquè s'ha accionat l'alarma, els tècnics s'han preocupat únicament de cercar la manera de silenciar-la...

25N: Una fita històrica

Com molts d'altres ja duc a sobre unes quantes fites històriques, em pensava que ja tot seria aborriment i monotonia, però he de reconèixer que anava força errat. La crisi, com una mascletada de matinada, a més de quatre i entre ells jo ens va desenlleganyar de cop i sense avisar. Per si no en teniem prou, la Diada va atiar els sentiments de molts, va despertar-los en molts altres, i en alguns el què es va despertar va ser la oportunitat del segle. Demà passat tenim una altra cita amb les urnes, però aquesta vegada d'una trascendència que ultrapassa la de qualsevol altra contesa electoral. Mariano, deia fa uns dies que aquestes autonòmiques eren molt més importants que les generals, per una vegada me'l crec. Totes les opcions polítiques han remarcat el caràcter plebiscitari d'aquesta cita, i fins i tot aquells que volien remarcar i fer palesa la seva postura sobre les retallades, no han pogut evitar mullar-se en aquest tema encara que alguns sols s'han humitejat. La excepcionalitat de la ocasió empeny als electors a mirar-s'ho amb cura, els que s'ho mirin, es clar. D'aquí la gran bossa que les enquestes assenyalen com indecisos. M'agrada donar-li voltes a les coses abans de prendre una decisió, i aquesta vegada no vull errar el tret. Després de descartar aquelles candidatures que no considero com opcions he cercat els programes electorals de la resta. Hi ha candidatures que, o no en tenen, o els guarden al bagul de les golfes de casa l'avia, quin morro tenen alguns. Avui estic satisfet, mai he format part de cap bossa d'indecisos, tinc molt clar què penso i què desitjo per mi, per la meva familia i pel meu país i una vegada trobada l'opció que més s'hi avé: el diumenge exerciré el meu vot meditat, secret i responsable. 

...i demà no penso reflexionar !!

De pont a pont

 Pont del tren sobre l'Avda Generalitat  -Tortosa-

Pont del tren sobre l'Avinguda de Lleida  -Tortosa-

Quan vaig arribar al món, no ho vaig fer en tren, però pont ja n'hi havia. El del riu i l'Avinguda Lleida és el mateix. El pont de l'Avinguda de la Generalitat, però, tenia un altre disseny, era més curt però d'aspecte més robust. 

La setmana vinent i la següent posaran punt i final a una imatge que formava part de la ciutat, de moment se'ns farà estrany per després acostumar-nos, com aquell que s'afaita barba i bigoti després de molts de portar-ne.

Nits eternes

Testimoni d'antics combats, de dies tràgics i nits fosques mai abans s'havia preocupat pel seu futur. Ara però, les nits eren eternes, esperant allò que l'endemà desvetllaria el BOE.

Carrer baix del sòl

El carrers empedrats i silenciosos m'atrauen, com ho fan les cases de pedra i fang, els balcons de fusta i geranis, i les finestres silencioses. M'agraden els pobles de muntanya, com m'agradaven els pobles de pescadors, que ja no en queden.   Deixant-me anar per carrerons, costers i cantonades camino cercant l'inesperat,  i de vegades un detall qualsevol desperta la curiositat que m'alimenta i justifica tantes anades i tornades a no sé sap ben bé on.   El "Carrer baix del sòl" de Morella, em va deixar neguitós. Un carrer sota terra? Amb els temps que corren molts es veuen forçats a recórrer a l'economia soterrada, d’aquí a viure també soterrats sols hi ha un pas.

El partit que l'endemà de la seva victòria electoral havia d'acabar amb la crisis, ens va enfonsant cada dia més en la misèria. Res importa, cap de les promeses electorals s'han complit i tot allò que no havien de fer ho fan amb ganes i il•lusió sense importar gaire que els més perjudicats siguin els més necessitats. Hi ha espai, molt d'espai per aplicar les tisores en temps de crisis, i Hollande ho està demostrant a França, però el PP no està disposat a carregar-se els seus propis interessos, ni els dels seus amics benestants, banquers i altres pocavergonyes. S'han atrevit i seguiran atrevint-se amb els febles, ni rastre de tisorades al poder polític, econòmic i religiós...

Les fonts (22): Santa Rosa

Passejant per Tortosa, al barri de Santa Rosa de Bítem, podeu trobar dues petites fonts. La d'avui és antiga, d'aquelles que servia als veins per omplir el cante i el poal. La font encara conserva el cos frontal i una aixeta, que sense ser l'original de pistó, en algun temps segur que va prestar un bon servei. Li manca la pica, eliminada per facilitar la transitabilitat pel carrer i sobretot li manca que brolli l'aigua.

.

365 contes a Vilafranca

El dissabte 21 d'abril, a un pas de la Diada de Sant Jordi, era la data assenyalada per fer la primera presentació del llibre "365 contes", el darrer llibre col•lectiu on he participat juntament amb altres 136 autors. La presentació va tenir lloc al Col•legi Sant Ramon de Penyafort de Vilafranca del Penedès, amb una petita intervenció de Mònica "l'alma mater" d'aquesta edició, i l'acurada representació d'alguns dels contes publicats.

Cent anys del Titànic

Avui, fa cent anys que el Titànic, va salpar del port de Southampton rumb a Nova York. Centenars de tripulants i passatgers viatjaven convençuts de la insubmergibilitat del vaixell, el seu nom no donava lloc a equivocs. El món de luxe de les cobertes superiors contrastava amb les misèries de les cobertes inferiors, però els luxes d'uns i les il•lusions d'una vida millor a l'altra banda de l’Atlàntic dels altres va fer oblidar per cinc dies les incerteses del seu destí final. Les costes de Terranova, amb les seves aigües gèlides i els seus icebergs errants , i amb l’inestimable ajut de la vanitat humana van convertir aquell buc en un taüt d'acer per centenars de persones atrapades en aquell parany d’acer, luxe i misèries.