La nit era molt fosca, el cel ple d’estrelles pipellejava com un immens arbre de Nadal a l’estiu. Es va aixecar, descalç i a les fosques va caminar per la casa, i les seves diminutes passes el van dur al balcó, allí assegut al terra va distingir la silueta immòbil del pare que li va allargar la mà i un amorós:
-Vine.
Va arrupir-se contra el seu cos, i amb els seus dits menuts va anar acariciant aquelles mans grans, dures, i aspres del treball, però plenes de tendresa.
Al cel, el pare, li va assenyalar les estrelles que parpellejaven, i va xiuxiuejar-li estranys noms que ell era incapaç de recordar. D’entre els milions que hi havia en va escollir unes poques, que dibuixaven al cel curioses formes, la que mes va agradar-li era un senzill carro, com els que encara omplien els carrers i els camins dels voltants.
Es va preguntar, com ho faria aquell carro per mantenir-se allà dalt al cel, sense cap cavall alat que l’arrossegués, i llavors escoltava del pare fantàstiques històries de moixons estel·lars, d’éssers invisibles i d’estranyes forces que mantenien suspès, del sostre del món, aquell preciós maremàgnum de llums.
En despertar, els raigs del sol es colaven per l’escletxa del porticó de la finestra. Refregant-se les lleganyes va sortir al balcó i va mirar al cel, no hi havia estrelles, sols el sol i el cel blau. El llavis li van dibuixar un morret de desconsol, la nit s’havia fet curta, hauria d’esperar tot el dia per contemplar-la de nou. Anava a marxar del balcó, però un dels geranis de la mare el van aturar, li va acariciar les fulles verdes i va jugar amb els pètals vermells.
-Si sempre fora de nit, no podries contemplar la bellesa de les flors, ni la varietat dels colors, ni la intensitat del cel blau, -mentre la escoltava, els seus ulls es van perdre en la profunda tendresa del ulls de la mare, li va donar un petó i va sortir corrent: Se’n va anar a viure el dia i a esperar la nit.
-Vine.
Va arrupir-se contra el seu cos, i amb els seus dits menuts va anar acariciant aquelles mans grans, dures, i aspres del treball, però plenes de tendresa.
Al cel, el pare, li va assenyalar les estrelles que parpellejaven, i va xiuxiuejar-li estranys noms que ell era incapaç de recordar. D’entre els milions que hi havia en va escollir unes poques, que dibuixaven al cel curioses formes, la que mes va agradar-li era un senzill carro, com els que encara omplien els carrers i els camins dels voltants.
Es va preguntar, com ho faria aquell carro per mantenir-se allà dalt al cel, sense cap cavall alat que l’arrossegués, i llavors escoltava del pare fantàstiques històries de moixons estel·lars, d’éssers invisibles i d’estranyes forces que mantenien suspès, del sostre del món, aquell preciós maremàgnum de llums.
En despertar, els raigs del sol es colaven per l’escletxa del porticó de la finestra. Refregant-se les lleganyes va sortir al balcó i va mirar al cel, no hi havia estrelles, sols el sol i el cel blau. El llavis li van dibuixar un morret de desconsol, la nit s’havia fet curta, hauria d’esperar tot el dia per contemplar-la de nou. Anava a marxar del balcó, però un dels geranis de la mare el van aturar, li va acariciar les fulles verdes i va jugar amb els pètals vermells.
-Si sempre fora de nit, no podries contemplar la bellesa de les flors, ni la varietat dels colors, ni la intensitat del cel blau, -mentre la escoltava, els seus ulls es van perdre en la profunda tendresa del ulls de la mare, li va donar un petó i va sortir corrent: Se’n va anar a viure el dia i a esperar la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada