Un de vatros va idear-me, i em va dibuixar en un paper. Algú altre em va construir. I altres d’aquí la vora, vau decidir on em col·locaríeu i em vau encomanar.
Se suposa que tots vatros havíeu de dipositar, a la meva panxa, tot allò que habitualment tiràveu al terra, i que seguiu tirant a pesar de la meva presència. He sentit dir que tinc germanes escampades per la ciutat. Deu ser veritat, però des de la meva cantonada no en veig cap.
Potser penseu que soc invisible, res més allunyat de la veritat, els brètols i bandarres sí que em veuen, i molt sovint m'utilitzen per alliberar les seves tensions esbatussant-me, abonyegant-me i de vegades inutilitzant-me durant molt temps, fins que el manyà aconsegueix guarir-me de l’ensurt.
2 comentaris:
Pos mira, no se si ho sàvies, però tens també cosins, inclús en tens que son encara menys invisibles que tu i estan soterrats i nomes ens ensenyen el cap. A aquest parents teus, als que estan dalt terra, ames de abonyegar-los fins i tot també els cremen. Deuen ser els mateixos bandarres. ( sinònim d'indesitjables, suposo)o malalts.
:) molt bona
Publica un comentari a l'entrada