13 de novembre, 2008

Cabories a ran de terra




Ja ha vingut el fred, els darrers raigs de sol a penes m’escalfen la cara, duc la cremallera del xandall fins a dalt, camino apresa i sols el frec a frec de les sabatilles amb l’asfalt esgarrapa el silenci del camí. Ni un vianant, ni un ciclista, ni un gos pistol amb puces, ni una puça sense gos pistol.

Jo sol, i el camí. Miro cap avall i fins les formigues han fugit amb el seu etern caminar a ran de terra.

Per un moment tanco els ulls, desitjo ser formiga i saber per quin motiu tots m’han abandonat en aquesta caminada freda i solitària.

A ran de terra el camí és fa inacabable, les muntanyes dels Ports s’han allunyat fins l’infinit, i el fred m’ha congelat les orelles. No sense esforços, torno al meu estat habitual d’absurd caminant, i penso que potser per això, les formigues no tenen orelles...

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

de tant en tant és bo apropar-se al terra i recordar el punt de vista dels nostres peus

Joan M. Garcia ha dit...

Tan a prop que el tenim i què diferents que es veuen les coses des de allí baix.

bajoqueta ha dit...

Qui no ha somiat algun cop deixar de ser humà per uns minuts?