Fa un temps, quan encara es feien nous traçats de carretera o s'eixamplaven vials interurbans va sorgir la moda de palplantar aquests còdols a la vora de les carreteres, semblen esperits sorgint de la terra amenaçant als usuaris de l'asfalt.
La seva estampa tràgica fa recordar a qui et pots trobar al proper revolt si no pares compte.
Al meu riu fa cinquanta anys, que per enaltiment del "caudillo", hom va palplantar una estructura de ferro, de ferro com els canons, com els blindats, com la metralla que va matar sense compassió milers d'éssers humans i allí segueix desafiant al vent de dalt i amenaçant a uns i reconfortant als altres, amb el record d'una guerra bastarda, bastarda com totes les guerres.
La seva estampa tràgica fa recordar a qui ets pots trobar, si no ets bon minyó i no pares compte.
Entrada publicada el 6/7/2009 al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.
Sota aquest ambigu nom vaig adquirir al supermercat, un blister amb quatre planxes de contraxapat amb les peces troquelades. El fabricant és xinés, no totes les peces ajusten i les peces simètriques no són gaire idèntiques. Però no és problema es fan els retocs que calgue i es monta com un puzzle en un parell d'estones perdudes.
Va bé per trencar la rutina encara que sigui una mena d'heretgia modelística, però com no soc ni purista ni talibàn, ja el tinc llest i acabat.
Entrada publicada el 1/1/2009 al meu blog "Avui menjarem...", ara en procés de desballestament.
Fa uns mesos que segueixo el blog gallec Una mirada a la ria de Vigo , m'ha fet recordar els llargs mesos de la meva joventut que vaig passar en aquella ciutat atlàntica compartint feina, gresca, aula i taula amb gent d'aquell país. Va ser una època de descobriment d'una bona i abundosa taula amb productes i caldos totalment desconeguts llavors per mi. Com per desconeguts tenia els postres que avui he preparat i que vaig descobrir a Una mirada a la ria de Vigo.
Aletria, de l'àrab al-irtiâ és una massa de pasta elaborada com fideu molt fi, lo que natros coneixem com fideus de cabell d’àngel. La elaboració d'aquestes postres també us sonarà ja que és molt semblant al nostre arròs amb llet.
Per preparar l'Aletria ens caldran
200 grs de fideus de cabell d’àngel
1 pot menut de llet condensada
400 ml de llet
canonets de canyella i canyella en pólvores
pell d'una llimona
50 grs de mantega
5 rovells d'ou
Els fideus es couen en abundant aigua bullent i un polsim de sal durant uns cinc minuts.
Al temps posem a escalfar a mig foc la llet, la llet condensada. la mantega, la canyella en rama i la pell de la llimona.
Quan els fideus siguin cuits els colem i els afegim al perol de la llet, d'on haurem retirat el canonet de canyella i la pell de la llimona. Durant cinc minuts, remenant lentament.
Retirem el perol del foc i seguim remenant per baixar la temperatura i afegim els rovells d'ou, i seguim remenant.
Aboquem tota la mescla en una font i ho deixem refredar, per acabar espolsem amb canyella en pólvores.
Sota la rúbrica "Els meus blogs" de Blogger havia tingut en nómina fins a cinc blogs, ara que ho penso no sé perquè tants. Ni podía dedicar tant de temps a la xarxa sense aparcar altres activitats que també m'agraden, ni podía alimentar-les en la freqüència que era desitjable. Per aquest motiu he tancat el blog "Lo calaix" dedicat al modelisme naval, una de les meves pasions, i el blog de cuina "Avui menjarem...". Les entrades de tots dos les recuperaré migrant-les a l'unic blog que mantindré, "De Roquetes vinc".
Ara que he decidit desballestar els blogs sobrers i mantenir-ne un de sol, encara que això dels blogs diuen que ja és un invent obsolet, he descobert que al llarg del temps la gent ha anat deixant comentaris dels quals jo no n'era sabedor. Un d'ells m'alegrat lo dia, m'alertava que una entrada d'aquest mateix blog del 23 de gener de l'any 2007 forma part, com a referència externa de la entrada de la Viquipèdia relativa a la pel·licula "El viatge dels maleïts",
La bellesa dels paisatges d'Escòcia contrasta amb lo abrupte de les seves costes i l'extensió de l’arxipèlag de les Illes Hèbrides. Des de la nit dels temps els seus habitants s'ho van manegar per mantenir les comunicacions i el transport de mercaderies. Als segles XVII i XVIII el servei el feien els "gabbert", gavarres a vela que a la segona meitat del segle XIX van donar pas als puffers.
Els puffers que deuen el seu nom al soroll continu de la seva màquina (puff, puff, puff) i a l'estuari del Clyde, lloc que era el seu origen i el seu destí.
Els Clyde Puffer carregaven fins a 100 tones de càrrega i tenien el fons pla, cosa que els permetia aprofitant la marea baixa, avarar-se a qualsevol platjola per efectuar les operacions de càrrega i descàrrega. L'any 1905 els puffers van inspirar al periodista Neil Munro que va publicar les històries del "Vital Spark", el Clyde Puffer més popular d’Escòcia, gràcies a que la BBC va realitzar diverses series televisives, amb els puffers com a protagonistes.
Els puffers són com a caixes de sabates que suren, feos en ganes, i és possiblement lo poc agradable en les seves línies el que el fa més atractiu. Uns vaixells simples, però amb un molt bon rendiment a les complicades costes occidentals escoceses, i que durant 100 anys van complir amb escreix els objectius per als que van ser construïts.
Aquest apunt el vaig penjar el quatre de novembre del dos mil set, just quan començava la construcció d’aquesta maqueta, el vídeo de la qual vaig pujar el dinou de març de dos mil nou al meu blog "Lo calaix" ara en procés de desballestament. Al principi em semblava un aneguet lleig, però amb la seva construcción i el transcurs del temps he après a estimar-lo i li tinc un apreci especial.
(Entrada publicada al meu blog, ja desaparegut; "Avui menjarem" el 15/12/11)
Avui menjarem ou ferrat. Si, heu llegit bé, ou ferrat.
Soc conscient que aquest plat tan senzill i alhora saborós és d'allò més bàsic a la cuina. No saber fregir un ou, s'ha convertit en sinònim de no tenir ni idea de cuinar. Doncs bé, como tothom sap, per fregir un ou sols en cal:
Una paella amb oli roent.
Un ou
Un polsim de sal.
Trenquem la closca amb gràcia per no estripar el rovell i el dipositem al bell mig de la paella, tirem un polsim de sal i a poc a poc tirem oli roent a sobre del rovell perquè es cogui. El punt de cocció i la grandària de la "puntilla" anirà a gust de cadascú.
Aquesta és la manera més coneguda de fregir un ou, però jo us plantejo una forma diferent de fer-ho , i que segons algunes opinions és la forma vera de fregir un ou.
Trenquem la closca de l'ou i separem el rovell de la clara. Reservem el rovell i batem la clara amb una forquilla, com si volguéssim fer una truita a la francesa.
Quan l'oli estigui ben roent i la clara ben batuda, (sense arribar a posar-la a punt de neu), aboquem la clara a la paella. Quan qualli i comenci a rossejar-se la "puntilla" afegim el rovell de l'ou. Amb una cullera tirem oli roent a sobre el rovell perquè es cogui, i retirem.
On les diferència? La clara batuda augmenta de volum i el resultat és un senyor ou ferrat que ocupa tot el plat i tot el pap.
Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 20 de desembre de 2009
Vaig acompanyar els meus nets fins la terminal, de les Terres de l’Ebre, de l’ascensor espacial. Feia tant de temps que no havia estat allí, tot just va ser quan es va clausurar l’aeroport de Roquetes. Els turismes llançadora per a distancies curtes i els viatges orbitals, aprofitant els ascensors espacials, van acabar amb els vols intercontinentals.
Quan van construir l’ascensor, els meus fills van ser dels primers en marxar, com tants d’altres joves havien aconseguit feina en la construcció de la Nova Ilerca. Ells, en les seves vídeo - conferències em deien que el lloc escollit s’hi semblava molt a la vall de l’Ebre, que els semblava estar a casa, aquest era el motiu pel que el Consell de la Vegueria havia invertit en aquell lloc per reubicar els ebrencs.
La nova colònia ja era gairebé llesta, l’escola s’inauguraria aviat, tan prompte arribessin alumnes. Els meus nets serien dels primers.
...
El meu vell Peugeot de gasolina, circulava per l’autopista de Vinallop camí de la terminal. Els nois volien anar amb les llançadores de la Hife, però jo vaig preferir el meu vell turisme. Em sentia més segur encara que trontolles i tragués més fum que les xemeneies del segle XIX, ja poc importava, tot se’n anava a fer punyetes. Jo no estava per a preses, jo m’ho prenia tot en calma. Vaig travessar els camps erms on abans havien plantat cereals transgènics per a biodiesel, on abans havia hagut un camp de golf, on molt abans es conreaven tarongers, i encara molt abans era poblat de garrofers i ametllers. Ara no hi havia ni rostolls.
Al mig del no res, a les velles instal·lacions de l’aeroport, havien construït la terminal de l’ascensor. Una estructura de vint pisos feia d’anclatge als nanocables i acollia la duana i el control de sortida de la Terra.
Vaig acomiadar-me del nens, vaig comprovar per darrera vegada que els xips subcutanis estaven activats, vaig comprovar els salconduits i la documentació, vaig facturar el seu equipatge i els vaig acompanyar fins la cèl·lula interestelar del Mossos d’Esquadra, que es van fer càrrec dels 500 nens ebrencs que composaven aquella expedició.
Vaig tirar una moneda de 100 euros a la cabina de seguiment i al teclejar els codis personals dels nens vaig poder seguir-los per la pantalla fins que van arribar al seu seient. A l’hora en punt, l’aparell es va posar en marxa, en a penes cinc minuts arribaria al seu destí a dotze mil metres d’alçada, allí els esperava atracat, al Moll de Mestral, el llagut espacial del Consell de la Vegueria que els portaria a Nova Ilerca, al costat dels seus pares i definitivament lluny de mi.
Ara ja sabia que mai més no els tornaria a veure, mai més no els tornaria a abraçar, a partir d’aquell moment m’hauria de conformar en veure’ls per la maleïda pantalla del Google Vídeo.
Una fiblada a l’avantbraç, tot just on era aquella merda de xip subcutani, em va fer saber que tenia que abandonar la terminal. Vaig pujar al vell Peugeot i trontollant i traient fum, vaig tornar a casa. Quan de temps ens quedava? Els meus pensaments es van esvair en sentir l’alarma per vent. Era la senyal per baixar al soterrani, i tancar la porta blindada al meu darrera.
Desconec quin és el motiu per deixar de fer les coses que solc fer rutinàriament, ni quin és el detonant que m'empeny a reemprendre-les, i ignoro el temps que pot durar una nova etapa. Ho desconec i ho ignoro, sols m'importa estar a gust amb mi mateix i amb qui m'envolta. Faig, desfaig, refaig i torno a escomençar, una o les vegades que em vingue de gust, i l'endemà de la darrera posta de sol, l'albada será tan majestuosa com la de qualsevol altre dia.
Basant-se en la tècnica d'introduir vaixells en ampolles, i cercant reptes nous hi ha qui s'ha dedicat al hobbie de les ampolles impossibles. Aquest hobbie consisteix en introduir els més diversos objectes dins d'ampolles. Objectes que per les seves característiques i mida, sembla impossible que es puguin embotir pel broc d’una ampolla.
Avui he volgut fer la prova, amb una ampolla impossible molt facileta: unes poquetes boles de vidre, una foto amb el seu porta-fotos, i un gosset de peluix.
(Entrada publicada el 12 de setembre de 2007, al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.)
Dilluns de Pasqua ja és a la cantonada, i si no heu comprat les mones sempre podeu fer-les. Cal remenar pel rebost a la cerca dels productes que necessitem
1 ou
1/4 litre d'aigua
1/8 litre d'oli
125 gr. sucre
50 gr. de pastilla de llevat
essència o llimona ratllada
farina (1 quilo aprox.)
confitura de cabell d’àngel
ous durs
papabenet
En un ribell, aboquem el llevat dissolt en aigua tèbia (que no sobrepassi els 45º), l'ou batut, el sucre, l'oli i la llimona, anem afegint la farina i pastem amb les mans, fins que la consistència de la massa ja no sigui enganxosa.
Deixem reposar unes tres hores, mentrestant posem a bullir el ous i ens prenem un descans. Passat el temps comprovem que la massa ha incrementat el seu volum amb més del doble, agafem una porció de la massa i amb el corró l’anem estirant forman un rectangle, posem la confitura de cabell d'àngel (es ven en pots de mig quilo) i emboliquem com si fos un gran caneló. Amb molt de compte enrosquem el caneló donant-li la forma i ajuntem els extrems. Clavem a la junta un dels ous durs i amb dos tiretes de massa li fem una creu.
Pintem amb ou batut i escampen a sobre papabenet. Col·loquem una mitja hora al forn prèviament escalfat a 180º.
Amb les quantitats assenyalades surten tres mones i una trentena de fardellets de cabell d'àngel.
Divendres Sant. Avui tocava anar a collir frígoles, però no ha pogut ser. Ho deixarem per un altre any. Així que he tingut l'ocurrència de passar-me pel blog que pràcticament tinc abandonat, quasi bé en risc d'enrrunament. Sembla què, durant la meva absència, les coses han canviat a blogger. Intento posar-me al dia de com funciona la página, com aquell que treu la pols a un edifici en ruïna. I mentre pensó si hi ha alguna cosa recuperable, l'ordinador va descarregant al seu disc dur les fotos acumulades a les càmeres. La Setmana Santa dóna molt de joc a un aspirant d'afecccionat a la fotografía, i acumulo a les carpetes dotzenes i més dotzenes de fotos dels més variats indrets i temàtiques. Algunes imatges veuran la llum, d'altres les més nombroses, jeuran assegudes a les fredes pistes d'un disc dur i passaran el temps donan voltes a velocitat de vertígen dia rera dia, fins l'obsolescència del maquinari. Mentre, armats, vestes, músics i paisans d'aquí i d'allà omplen els carres i places del país d'un coctel de tradició, oci, vacances, religiositat, turisme, o ves a saber què...
Parlen però no els entenc. Entenc la parla que ells parlen però les seues paraules sonen buides dins del meu cap. Res no té sentit, allò que diuen els seus llavis no es correspon amb el que mostren els seus ulls, plens d'odi i de rancúnia.
Tanco els ulls cansats de les misèries que escupen a tothora. No vull veure els seus gestos irats, no vull sentir els seus discursos plens de falsedats, ni rebre el seu missatge de por i d'amenaces, i camino. Camino amb pas decidit deixant-me dur per la meva pròpia determinació i pel xiuxiueig dels ocells en llibertat,
Tenir una MTB amb el quadre trencat, amb impossibilitat de subjectar el canvi i la roda trassera, és com tenir una andròmina aspirant a ferro vell. Després de 15 anys acumulant pols i rovell i fent nosa per tot arreu he decidit donar-li una nova oportunitat, donar-li una nova vida.
En la seva nova vida, sobre un ventall de tres possibilitats: Reutilitzar-la com a MTB no em sedueix, convertir-la en una fixie és fàcil però acostumar-me a frenar amb els pedals no està entre les meves prioritats, així que l'opció amb més possibilitats és transformar-la en una single speed. Sense canvis, amb un sol plat, un pinyo lliure i amb un únic fre: el posterior.
Ja veurem com va quedant.
Dijous passat el Parlament va prendre la decisió de demanar al Congres dels diputats "permís" per convocar un referèndum per consultar als catalans sobre el seu futur. CIU, ERC i IU van aportar els vots positius, com era previsible. PP I C's, com també era previsible van aportar els vots negatius. La CUP, com sempre a la seua bola, es va abstenir. I el PSC fidel al seu programa que garanteix el dret a decidir, va "decidir" que qui decideix és el PSOE i punt, provocant un terratrèmol intern de conseqüències imprevisibles. Sembla ser que per ells, els ciutadans no estem preparats per decidir res de res, ells saben bé el que ens convé, i el que ens convé ara per ara és ser fidels a la monarquia, al bipartidisme i a la lliga de futbol.
Aquestes escales, han estat abandonades per tothom, perquè ja no duen enlloc però hi ha qui s'encaparra en fer-nos passar per elles.
Ja fa temps que la cadira de reixeta de la iaia va deixant minúsculs montonets de serradura, no hi ha lloc al dubte: la cadira s'està corcant.
La solució, diuen, és posar-la dins d'una bossa gran de plàstic, vaporitzar un producte contra el corc i lligar la bossa. Després d'una bona temporada la cadira serà lliure del corc, es poden tapar els forats amb cera i la cadira restarà com a nova.
Ho he fet! De moment la cadira s'ha salvat.
El corc de la corrupció, però, s'ha cruspit tot el mobiliari de l'estat espanyol, i no hi ha bossa de plàstic per poder encabir tot el corcam ni vaporitzador amb tanta cabuda per acabar amb el maleït cuc.
Amb la transició ens van colar un grapat de gols i vam heretar uns mobles massa vells, ara cal reinventar-se: uns packs d'IKEA, un manual d'ús adequat, i que facin el vulguen amb els seus trastos.
Per Sant Joan cal collir les anous i passada la quarentena a sol i serena, ja es pot fer el primer tast, el segon o els que calguin, enguany la collita de vi d'anous ha estat moderada, l'any vinent ens farà falta una mica més, per celebrar les victòries o per matar les penes...
Sembla que totes les activitats que ens envolten han de tenir un patró que les protegeixi, independentment de la religiositat de qui practica l'activitat protegida. La gent de mar que he conegut al llarg del temps, de mises poques però de creences les que faci falta. Sant Pere, la Providència o la Mare de Déu del Carme s'arrengleren i rivalitzen en seguidors, com si del FB es tractés, però pels protegits vora l'estampeta del patro/na o pels voltans s'amunteguen amulets, fetitxs i fins i tot estampetes de senyoretes siliconades que si bé no guareixen de cap mal, ajuden suportar tràngols menors.
Ahir va ser la diada de la Mare de Déu del Carme, i moltes vil·les marineres van tirar la casa per la finestra, i com no, l'Ampolla va celebrar la seva tradicional festa marinera, amb processó i castell de focs.
No soc gaire del gremi dels sants i santets, però ja m'agradaria saber qui és el patró dels pardals vil·leros, que es dediquen a la política pel seu esperit de sacrifici i servei a la ciutadania, i no pas per fer-se rics.
...i bé que fa la feina.
Quan no era posible baixar a port, les tarde/nits es feien eternes, sols les cartes i la cervesa tèbia els feia oblidar que allí a la vora hi habitava la llibertat, llibertat encotillada, però
llibertat.
Qualsevol lloc era bo per montar una timba: el panyol del nostramo, la sala de calderes, el panyol de rastres o la sala de màquines.
Aquell port no el recordava gaire bé, sols li venien al cap la resaca de cervesa tèbia, les olors a peix i gasoil, i la monumental bronca de l'oficial de màquines que els va enxampar en els seus dominis.
-Això sembla una república !! -els hi va etzibar.
República com a sinònim de desordre no l'havia sentit mai. Ara en la situaciò que vivia la Monarquia parlamentaria, que el franquisme els hi va donar, el vell oficial de màquines, si encara vivia, no hauria canviat pas el seu vocabulari. Hi ha qui es casat amb les seves filies i fòbies polítiques, fins que la mort els separi.
Pd: Ahir per enèsima vegada un membre de la familia reial va rebre una xiuladissa real, o reial. Com vatros vulgueu...
La calor xafogosa que no havia d'arribar,ha decidit portar la contrària als metereòlegs i s'ha instal·lat entre natros, com tots els anys. I com tots els anys he iniciat la temporada de migdiades al terra de la terrassa.
Amb la suau brisa de llevant i l'armoniós til·lilar de la campana de vent és fàcil, molt fàcil deixar per una estona el món real per capbuçar-se en els dominis de Morfeu. En despertar, el petit ligustrum, em somriu feliç. L'entenc, el racò on viu traspúa armonia i pau, i cada dia, per una estona, soc el seu convidat.
Entrada publicada l'any 2007, al meu blog Lo calaix, ara en procés de desballestament...
La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.
A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.
Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.
El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.
El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona. La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com LaMarina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa. A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.
L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes
Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.
Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.
