Veure una creu de pedra a la vora d'una carretera és la senyal inequívoca que ens trobem en el punt negre d'un accident mortal, però abans que les creus de pedra, sempre apareix un pom de flors en el lloc fatídic. Veure-ho sempre encongeix l'esperit i fa pensar en el tràgic final.
El dissabte passat venint de Vinaròs, vaig veure una rosa vermella solitària a la mitjana de la carretera, els vehicles circulaven en tots dos sentits i ella descansava fràgilment sobre la pintura blanca de la línia contínua.
Vaig preguntar-me què hi feia aquella rosa roja sobre l'asfalt. Vaig pensar que algú l'havia dipositat expressament en aquell punt per senyalitzar una desgracia recent, vaig pensar que li havia caigut a un enamorat quan circulava en ciclomotor a l'encontre de la seva promesa, vaig pensar...
Vaig pensar: Si tothom fa el que cal, ningú la trepitjarà, però així i tot, la seva existència penja d'un fil insignificant.
El diumenge, em vaig assabentar per la premsa del darrer "incident nuclear". Aquesta vegada Vandellòs II ha tingut un altre "ensurt sense importància".
I a hores d'ara qui se'ls creu? Jo ja fa temps que no, i vaig pensar que el nostre destí penja d'un fil tan insignificant com el de la rosa vermella al mig de l'asfalt...
El dissabte passat venint de Vinaròs, vaig veure una rosa vermella solitària a la mitjana de la carretera, els vehicles circulaven en tots dos sentits i ella descansava fràgilment sobre la pintura blanca de la línia contínua.
Vaig preguntar-me què hi feia aquella rosa roja sobre l'asfalt. Vaig pensar que algú l'havia dipositat expressament en aquell punt per senyalitzar una desgracia recent, vaig pensar que li havia caigut a un enamorat quan circulava en ciclomotor a l'encontre de la seva promesa, vaig pensar...
Vaig pensar: Si tothom fa el que cal, ningú la trepitjarà, però així i tot, la seva existència penja d'un fil insignificant.
El diumenge, em vaig assabentar per la premsa del darrer "incident nuclear". Aquesta vegada Vandellòs II ha tingut un altre "ensurt sense importància".
I a hores d'ara qui se'ls creu? Jo ja fa temps que no, i vaig pensar que el nostre destí penja d'un fil tan insignificant com el de la rosa vermella al mig de l'asfalt...
foto: dragonfly.blogia.com
2 comentaris:
Van passant coses i ningú fa res. No han entés que un dia passarà alguna cosa i no se podrà fer marxa enrera? Com sempre han de passar desgràcies perquè faiguen alguna cosa.
Si passes una gran catàstrofe no n'haurien de posar una de rosa no. Un accident de trànsit no és com un nuclear, i si passes Déu no ho vulgue, enterrariem una província i tota la seva descendència. Vull pensar que no haurem de posar centenars de milers de roses cap dia de la nostra vida. Però qui sap, de moment només són "petets", si no es para a temps potser una nit ens arribarà com als ucraïnesos.
Publica un comentari a l'entrada