Avui menjarem: ou ferrat

(Entrada publicada al meu blog, ja desaparegut; "Avui menjarem" el 15/12/11)

Avui menjarem ou ferrat. Si, heu llegit bé, ou ferrat.

Soc conscient que aquest plat tan senzill i alhora saborós és d'allò més bàsic a la cuina. No saber fregir un ou, s'ha convertit en sinònim de no tenir ni idea de cuinar. Doncs bé, como tothom sap, per fregir un ou sols en cal:

Una paella amb oli roent.

Un ou

Un polsim de sal.

Trenquem la closca amb gràcia per no estripar el rovell i el dipositem al bell mig de la paella, tirem un polsim de sal i a poc a poc tirem oli roent a sobre del rovell perquè es cogui. El punt de cocció i la grandària de la "puntilla" anirà a gust de cadascú.

Aquesta és la manera més coneguda de fregir un ou, però jo us plantejo una forma diferent de fer-ho , i que segons algunes opinions és la forma vera de fregir un ou.

Trenquem la closca de l'ou i separem el rovell de la clara. Reservem el rovell i batem la clara amb una forquilla, com si volguéssim fer una truita a la francesa.

Quan l'oli estigui ben roent i la clara ben batuda, (sense arribar a posar-la a punt de neu), aboquem la clara a la paella. Quan qualli i comenci a rossejar-se la "puntilla" afegim el rovell de l'ou. Amb una cullera tirem oli roent a sobre el rovell perquè es cogui, i retirem.

On les diferència? La clara batuda augmenta de volum i el resultat és un senyor ou ferrat que ocupa tot el plat i tot el pap.

Que vagi de gust...

Vagarejant: Nova Ilerca

Post publicat, al desaparegut blog "Sols un moment" el diumenge 20 de desembre de 2009

Vaig acompanyar els meus nets fins la terminal, de les Terres de l’Ebre, de l’ascensor espacial. Feia tant de temps que no havia estat allí, tot just va ser quan es va clausurar l’aeroport de Roquetes. Els turismes llançadora per a distancies curtes i els viatges orbitals, aprofitant els ascensors espacials, van acabar amb els vols intercontinentals.

Quan van construir l’ascensor, els meus fills van ser dels primers en marxar, com tants d’altres joves havien aconseguit feina en la construcció de la Nova Ilerca. Ells, en les seves vídeo - conferències em deien que el lloc escollit s’hi semblava molt a la vall de l’Ebre, que els semblava estar a casa, aquest era el motiu pel que el Consell de la Vegueria havia invertit en aquell lloc per reubicar els ebrencs.

La nova colònia ja era gairebé llesta, l’escola s’inauguraria aviat, tan prompte arribessin alumnes. Els meus nets serien dels primers.

...

El meu vell Peugeot de gasolina, circulava per l’autopista de Vinallop camí de la terminal. Els nois volien anar amb les llançadores de la Hife, però jo vaig preferir el meu vell turisme. Em sentia més segur encara que trontolles i tragués més fum que les xemeneies del segle XIX, ja poc importava, tot se’n anava a fer punyetes. Jo no estava per a preses, jo m’ho prenia tot en calma. Vaig travessar els camps erms on abans havien plantat cereals transgènics per a biodiesel, on abans havia hagut un camp de golf, on molt abans es conreaven tarongers, i encara molt abans era poblat de garrofers i ametllers. Ara no hi havia ni rostolls.

Al mig del no res, a les velles instal·lacions de l’aeroport, havien construït la terminal de l’ascensor. Una estructura de vint pisos feia d’anclatge als nanocables i acollia la duana i el control de sortida de la Terra.

Vaig acomiadar-me del nens, vaig comprovar per darrera vegada que els xips subcutanis estaven activats, vaig comprovar els salconduits i la documentació, vaig facturar el seu equipatge i els vaig acompanyar fins la cèl·lula interestelar del Mossos d’Esquadra, que es van fer càrrec dels 500 nens ebrencs que composaven aquella expedició.

Vaig tirar una moneda de 100 euros a la cabina de seguiment i al teclejar els codis personals dels nens vaig poder seguir-los per la pantalla fins que van arribar al seu seient. A l’hora en punt, l’aparell es va posar en marxa, en a penes cinc minuts arribaria al seu destí a dotze mil metres d’alçada, allí els esperava atracat, al Moll de Mestral, el llagut espacial del Consell de la Vegueria que els portaria a Nova Ilerca, al costat dels seus pares i definitivament lluny de mi.

Ara ja sabia que mai més no els tornaria a veure, mai més no els tornaria a abraçar, a partir d’aquell moment m’hauria de conformar en veure’ls per la maleïda pantalla del Google Vídeo.

Una fiblada a l’avantbraç, tot just on era aquella merda de xip subcutani, em va fer saber que tenia que abandonar la terminal. Vaig pujar al vell Peugeot i trontollant i traient fum, vaig tornar a casa. Quan de temps ens quedava? Els meus pensaments es van esvair en sentir l’alarma per vent. Era la senyal per baixar al soterrani, i tancar la porta blindada al meu darrera.

Faig, desfaig, refaig...

Desconec quin és el motiu per deixar de fer les coses que solc fer rutinàriament, ni quin és el detonant que m'empeny a reemprendre-les, i ignoro el temps que pot durar una nova etapa. Ho desconec i ho ignoro, sols m'importa estar a gust amb mi mateix i amb qui m'envolta. Faig, desfaig, refaig i torno a escomençar, una o les vegades que em vingue de gust, i l'endemà de la darrera posta de sol, l'albada será tan majestuosa com la de qualsevol altre dia.

Ampolles impossibles

Basant-se en la tècnica d'introduir vaixells en ampolles, i cercant reptes nous hi ha qui s'ha dedicat al hobbie de les ampolles impossibles. Aquest hobbie consisteix en introduir els més diversos objectes dins d'ampolles. Objectes que per les seves característiques i mida, sembla impossible que es puguin embotir pel broc d’una ampolla.

Avui he volgut fer la prova, amb una ampolla impossible molt facileta: unes poquetes boles de vidre, una foto amb el seu porta-fotos, i un gosset de peluix.



(Entrada publicada el 12 de setembre de 2007,  al meu blog "Lo calaix", ara en procés de desballestament.)

Mona de Pascua

Dilluns de Pasqua ja és a la cantonada, i si no heu comprat les mones sempre podeu fer-les. Cal remenar pel rebost a la cerca dels productes que necessitem



1 ou

1/4 litre d'aigua

1/8 litre d'oli

125 gr. sucre

50 gr. de pastilla de llevat

essència o llimona ratllada

farina (1 quilo aprox.)

confitura de cabell d’àngel

ous durs

papabenet



En un ribell, aboquem el llevat dissolt en aigua tèbia (que no sobrepassi els 45º),  l'ou batut, el sucre, l'oli i la llimona,  anem afegint la farina i pastem amb les mans, fins que la consistència de la massa ja no sigui enganxosa.



Deixem reposar unes tres hores, mentrestant posem a bullir el ous i ens prenem un descans. Passat el temps comprovem que la massa ha incrementat el seu volum amb més del doble, agafem una porció de la massa i amb el corró l’anem estirant forman un rectangle, posem la confitura de cabell d'àngel (es ven en pots de mig quilo) i emboliquem com si fos un gran caneló. Amb molt de compte enrosquem el caneló donant-li la forma i ajuntem els extrems. Clavem a la junta un dels ous durs i amb dos tiretes de massa li fem una creu.



Pintem amb ou batut i escampen a sobre papabenet.  Col·loquem una mitja hora al forn prèviament escalfat a 180º.



Amb les quantitats assenyalades surten tres mones i una trentena de fardellets de cabell d'àngel.



Que ho passeu bé el dia de Pasqua.

Treient la pols

Divendres Sant. Avui tocava anar a collir frígoles, però no ha pogut ser. Ho deixarem per un altre any. Així que he tingut l'ocurrència de passar-me pel blog que pràcticament tinc abandonat, quasi bé en risc d'enrrunament. Sembla què, durant la meva absència, les coses han canviat a blogger. Intento posar-me al dia de com funciona la página, com aquell que treu la pols a un edifici en ruïna. I mentre pensó si hi ha alguna cosa recuperable, l'ordinador va descarregant al seu disc dur les fotos acumulades a les càmeres. La Setmana Santa dóna molt de joc a un aspirant d'afecccionat a la fotografía, i acumulo a les carpetes dotzenes i més dotzenes de fotos dels més variats indrets i temàtiques. Algunes imatges veuran la llum, d'altres les més nombroses, jeuran assegudes a les fredes pistes d'un disc dur i passaran el temps donan voltes a velocitat de vertígen dia rera dia, fins l'obsolescència del maquinari. Mentre, armats, vestes, músics i paisans d'aquí i d'allà omplen els carres i places del país d'un coctel de tradició, oci, vacances, religiositat, turisme, o ves a saber què...

Parlen, i jo camino

Parlen però no els entenc. Entenc la parla que ells parlen però les seues paraules sonen buides dins del meu cap. Res no té sentit, allò que diuen els seus llavis no es correspon amb el que mostren els seus ulls, plens d'odi i de rancúnia. Tanco els ulls cansats de les misèries que escupen a tothora. No vull veure els seus gestos irats, no vull sentir els seus discursos plens de falsedats, ni rebre el seu missatge de por i d'amenaces, i camino. Camino amb pas decidit deixant-me dur per la meva pròpia determinació i pel xiuxiueig dels ocells en llibertat,

De MTB a "single speed" (1)

Tenir una MTB amb el quadre trencat, amb impossibilitat de subjectar el canvi i la roda trassera, és com tenir una andròmina aspirant a ferro vell. Després de 15 anys acumulant pols i rovell i fent nosa per tot arreu he decidit donar-li una nova oportunitat, donar-li una nova vida.

En la seva nova vida, sobre un ventall de tres possibilitats: Reutilitzar-la com a MTB no em sedueix, convertir-la en una fixie és fàcil però acostumar-me a frenar amb els pedals no està entre les meves prioritats, així que l'opció amb més possibilitats és transformar-la en una single speed. Sense canvis, amb un sol plat, un pinyo lliure i amb un únic fre: el posterior. Ja veurem com va quedant.

La tercera via

Dijous passat el Parlament va prendre la decisió de demanar al Congres dels diputats "permís" per convocar un referèndum per consultar als catalans sobre el seu futur. CIU, ERC i IU van aportar els vots positius, com era previsible. PP I C's, com també era previsible van aportar els vots negatius. La CUP, com sempre a la seua bola, es va abstenir. I el PSC fidel al seu programa que garanteix el dret a decidir, va "decidir" que qui decideix és el PSOE i punt, provocant un terratrèmol intern de conseqüències imprevisibles. Sembla ser que per ells, els ciutadans no estem preparats per decidir res de res, ells saben bé el que ens convé, i el que ens convé ara per ara és ser fidels a la monarquia, al bipartidisme i a la lliga de futbol.

Aquestes escales, han estat abandonades per tothom, perquè ja no duen enlloc però hi ha qui s'encaparra en fer-nos passar per elles.

La cadira de reixeta

Ja fa temps que la cadira de reixeta de la iaia va deixant minúsculs montonets de serradura, no hi ha lloc al dubte: la cadira s'està corcant. La solució, diuen, és posar-la dins d'una bossa gran de plàstic, vaporitzar un producte contra el corc i lligar la bossa. Després d'una bona temporada la cadira serà lliure del corc, es poden tapar els forats amb cera i la cadira restarà com a nova. Ho he fet! De moment la cadira s'ha salvat. El corc de la corrupció, però, s'ha cruspit tot el mobiliari de l'estat espanyol, i no hi ha bossa de plàstic per poder encabir tot el corcam ni vaporitzador amb tanta cabuda per acabar amb el maleït cuc. Amb la transició ens van colar un grapat de gols i vam heretar uns mobles massa vells, ara cal reinventar-se: uns packs d'IKEA, un manual d'ús adequat, i que facin el vulguen amb els seus trastos.

Collita del 2013

Per Sant Joan cal collir les anous i passada la quarentena a sol i serena, ja es pot fer el primer tast, el segon o els que calguin, enguany la collita de vi d'anous ha estat moderada, l'any vinent ens farà falta una mica més, per celebrar les victòries o per matar les penes...

Qui és el patró dels pardals vil·leros?

Sembla que totes les activitats que ens envolten han de tenir un patró que les protegeixi, independentment de la religiositat de qui practica l'activitat protegida. La gent de mar que he conegut al llarg del temps, de mises poques però de creences les que faci falta. Sant Pere, la Providència o la Mare de Déu del Carme s'arrengleren i rivalitzen en seguidors, com si del FB es tractés, però pels protegits vora l'estampeta del patro/na o pels voltans s'amunteguen amulets, fetitxs i fins i tot estampetes de senyoretes siliconades que si bé no guareixen de cap mal, ajuden suportar tràngols menors. Ahir va ser la diada de la Mare de Déu del Carme, i moltes vil·les marineres van tirar la casa per la finestra, i com no, l'Ampolla va celebrar la seva tradicional festa marinera, amb processó i castell de focs. No soc gaire del gremi dels sants i santets, però ja m'agradaria saber qui és el patró dels pardals vil·leros, que es dediquen a la política pel seu esperit de sacrifici i servei a la ciutadania, i no pas per fer-se rics. ...i bé que fa la feina.

Això sembla una república!!

Quan no era posible baixar a port, les tarde/nits es feien eternes, sols les cartes i la cervesa tèbia els feia oblidar que allí a la vora hi habitava la llibertat, llibertat encotillada, però
llibertat.
Qualsevol lloc era bo per montar una timba: el panyol del nostramo, la sala de calderes, el panyol de rastres o la sala de màquines.
Aquell port no el recordava gaire bé, sols li venien al cap la resaca de cervesa tèbia, les olors a peix i gasoil, i la monumental bronca de l'oficial de màquines que els va enxampar en els seus dominis.
-Això sembla una república !! -els hi va etzibar.
República com a sinònim de desordre no l'havia sentit mai. Ara en la situaciò que vivia la Monarquia parlamentaria, que el franquisme els hi va donar, el vell oficial de màquines, si encara vivia, no hauria canviat pas el seu vocabulari. Hi ha qui es casat amb les seves filies i fòbies polítiques, fins que la mort els separi.

Pd: Ahir per enèsima vegada un membre de la familia reial va rebre una xiuladissa real, o reial. Com vatros vulgueu...

Campana de vent

La calor xafogosa que no havia d'arribar,ha decidit portar la contrària als metereòlegs i s'ha instal·lat entre natros, com tots els anys. I com tots els anys he iniciat la temporada de migdiades al terra de  la terrassa.

Amb la suau brisa de llevant i l'armoniós til·lilar de la campana de vent és fàcil, molt fàcil deixar per una estona el món real per capbuçar-se en els dominis de Morfeu. En despertar, el petit ligustrum, em somriu feliç. L'entenc, el racò on viu traspúa armonia i pau, i cada dia, per una estona,  soc el seu convidat.

Dragamines EO

Entrada publicada l'any 2007, al meu blog Lo calaix, ara en procés de desballestament...

La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.

A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.

Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.

El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.

El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona.
La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com La Marina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa.
A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.

L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes

Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.

Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.

Donant voltes al Sol

Fa no res que he completat la cinquanta-setena volta al Sol, i ha estat avui que m'he adonat que continues al meu costat. De petits jugàvem junts i en fer-nos grans ens vam distanciar ni tan sols  m' adonava que em venies al darrera.
Ara amb la foscor no et veig enlloc, m'angoixa la teva absència i friso per l'arribada del nou dia i retrobar-te de nou.

De mica en mica

Esbrinar quina pot ser la causa per anar deixant les coses al tinter és massa complexe i no hi entraré
Anar modificant els hàbits és cosa que m'agrada fer de mica en mica.
L'estació de destí serà aquella on baixe, no pas aquella que es llegeix al bitllet que m'han expedit a la guixeta...

Sant Jordi 2013

Un any més la rosa i el llibre en perfecte maridatge omplen carrers i plaçes de pobles i ciutats d'arreu Catalunya. Avui fa goig passejar entre parades de flors i llibres, això sí serpentejan entre la gent que s'ha llençat al carrer al menys a tafanejar entre la mercaderia que ofereixen les parades. Si els llibreters han salvat la temporada es sabrà en properes dates, de moment ens quedem amb la imatge dels rius de gent omplint els carrers,  amb un llibre i una rosa.

foto: Lourdes Callau Cervera

 

Fins quan?

 

Per Sant Jordi un "Tren de buit"

Sant Jordi truca a la porta amb el llom d'un llibre atravessat per una rosa i abans que el forrellat allibere la porta i les frontisses grinyolen per donar-li pas, arreu esclaten llibres com roselles blanques per esborrar la grisor del darrer hivern. Per afegir una rosa més a la diada, la Biblioteca de Tortosa va endegar la passada tardor un projecte força interessant, es tractava d'encadenar relats per acabar en una obra circular, la darrera frase d'un relat dona peu al segûent autor per escriure el seu bocinet d'história, i el darrer relat acaba amb la frase que va iniciar el primer relat.

Trenta-vuit autors vam participar  en la juguesca i aquesta setmana s'ha desvetllat el resultat, un "Tren de buit" que ve de lluny, que va on vulgueu i que per suposat té aturador a l'estació que desitgeu.

El dimecres es va presentar a la Bibioteca de Tortosa amb una nombrosa representació dels autors, el dijous va ser l'hora de fer-ho en el marc de la Fira literaria de Jesús, i ara si ho desitgeu podeu dir la vostra. Podeu adquirir el llibre físic en paper a la "2 de Viladrich", o descarregar-lo gratuitament a la web de la editorial Petropolis a www.petropolis.cat/2013/04/tren-de-buit/

Que vagi de gust...