El mati és molt fred, un de tants matins d'aquest hivern, on el coll s'encongeix i les orelles intenten amagar-se dins les solapes de l'abric. Vora el riu, a la platjola de Ferreries, els corbs marins alineats es miren com passa l'aigua. Alguns s'espolsen les ales, altres s'arreceren amb el veí. Els seus negres plomatges, em fan pensar en el seguici d'un enterrament.
A qui vetllen? Al peix que els servirà d’esmorzar, al riu o a tots dos plegats...
Com si un ressort intern es disparés, es capbussen en silenci l'un darrera l'altre i desapareixen sota les fredes aigües de l'Ebre. Sembla que aquesta vegada vetllaven l’esmorzar.
A qui vetllen? Al peix que els servirà d’esmorzar, al riu o a tots dos plegats...
Com si un ressort intern es disparés, es capbussen en silenci l'un darrera l'altre i desapareixen sota les fredes aigües de l'Ebre. Sembla que aquesta vegada vetllaven l’esmorzar.
4 comentaris:
veure passar l'aigua, com el foc, és hipnòtic.
salutacions, blocaire intermitent!
Que estàs ocupat en les vaporetes???
Salutacions.
Que estàs ocupat en les vaporetes??
Salutacions.
M. T. Romeu.
Jesús, veure passar l'aigua, el foc i els núvols són exercicis ideals per invertir el temps que no tenim i que hauríem de treure'l d'on fóra per practicar-los més assíduament.
Tere, les vaporetes tenen algun cosa a veure, i també una porta que he hagut de fer pel Canalet i un petit bagul per guardar un joc de te. De feina sempre n'hi ha.
Publica un comentari a l'entrada