Speedy Gonzalez, Tom i Jerry, la Rateta que escombrava l'escaleta o la Rata robinata són la cara amable i simpàtica d'un dels animalons més repulsiu de tots els que existeixen. Pels rosegadors no hi ha perill d'extinció tot el contrari, la seva facilitat reproductiva i d'adaptació al medi els converteix en una "espècie epidèmia".
A que ve tot este rotllo? Aquesta setmana mentre anava a la feina em vaig trobar, a una vorera de Ferreries vora el riu, a l’espècimen de la foto: sense vida, sobre una teula i amb restes de menjar (enverinat?)
No us penseu que aquest post és un al·legat en favor d'aquest, per mi, repugnant animal, no. Aquest és un post de preocupació. Si pel que sembla a la teula hi havia menjar enverinat per acabar amb les rates, que hagués passat si el comensal no hagués estat la rata?
Vist com hi ha qui regira els contenidors d’escombraries per menjar alguna cosa, la meua preocupació no es gratuïta...
4 comentaris:
Joan M., pel que s'aprecia a la teula segurament que el sistema de casera ha estat per mig d'una pega que hi ha i que es posa a qualsevol superfície. Es infal·lible, l'únic que s'ha de procurar es que hi pasen els bitxos, nomes cal posar una mica de menjar que els atragui ...i ja esta, queden enviscades . No falla.
Pos durant un temps la meua mascota va ser un ratolí. Tot i què no ens vam veure mai, jo sabia que hi era, sobretot quan en el silenci sents com es mou pel fals sostre. Un dia inclús li vaig posar al telèfon a ma mare, li dic: "La Cleo està aquí, escolta-la",evidentment, casi em tracta de bojaja que li vaig posar nom i tot. CAda dia quan arribava a casa la saludava "hola Cleo, estàs per aquí?" "Com ha anat el dia?"
Però va resultar que la Cleo no estava sola, segurament l'acompanyaven César, Marc Antoni i probablement la guardia pretoriana degut això els veïns ens vam aliar per tal d'evitar què és convertissin en les senyores de la "domus nostra", I vam passar a l'acció. No vam utilitzar elefants com Aníbal per creuar els Pirineus,però vam utilitzar un métode paregut al del cavall de Troia, els van donar menjar per rates, això si, envasadet per a què no pergués el bon sabor a... no se... plastilina?... Ara ja no se si està o no, la veritat espero que hagin marxat i què hagin conquerit algún altre imperi. . Després de llegir "Firmin" veig les rates d'un altra manera, potser la Cleo només volia venir a llegir els meus llibres. Hagués tingut que deixar-n'hi un prop del "down-light" de la cuina on li agradava deixar-me les seues ejem! caquetes... No hi ha gent què llegeix al wc? pos el meu llum de la cuina era el més semblant a un Wc per la Cleo.
A vegades en cara paro l'orella pe si està.
Suposo que hi ha altres maneres de fer-ho per no fer mal a d'altres animals o bitxos, però ha de ser difícil.
Ximo: Veig que la química supera les velles rateres de fusta i filferro.
Setes: M'alegra saber que t'ho vas prendre amb la filosofia, l'estada de la Cleo i la familia a casa teua, ja saps que avui dia els okupes és colen on menys es pensa.
bajoqueta: Suposo que el risc de que altres bestioles s'enganxin està en funció de com ho faci qui pari el parany.
Publica un comentari a l'entrada