Arbres i homes

Asseguts al bancal de la caseta, arrecerats del vent de dalt, m'explicava com tantes altres vegades histories i contalles apreses, imaginades o viscudes a lo llarg de la seva complicada vida. Al davant nostre un garrofer gemegava com a resposta del fort vent que l'empaitava.

- Saps? -em va interpel·lar- els arbres també pateixen com les persones, i encara que no ens ho semblem, som tan pareguts...

Estava convençut que d’homes en hi havia de diversa mena, però que la majoria, i al menys en aquesta terra, els uns eren com oliveres,i els altres com garrofers. Els homes olivera, eren resistents suportaven les embranzides del vent, es bellugaven, gemegaven però abans es deixaven arrancar de soca-rel que permetre sotmetre’s a la força del poderós vent. El garrofer per contra aparentment més poderos per les mides que és capaç d’aconseguir, és dèbil davant de la pressió, i arribat el moment no pot resistir i es rendeix esgallant-se davant les empentes del vent senyor del territori.

Hem de ser homes olivera –em deia- encara que les forces flaquegen i semble que anem a rendir-nos, sols ho sembla, perquè en nèixer un nou dia amb ell renaixem, seguim en peu i no tenim més remei que seguir lluitant, encara que els guanys siguin algo aparentment tan insignificant com anar caminant pel mon amb el cap dret.

Avui m'he assegut una estona al bancal de la caseta, sol, fins i tot el vell garrofer ja no hi era, el vent de dalt ha pogut més, ell s'ha rendit i ara resta inert al terra amb el cos esgallat...

Les llistes

Si els noms dels primers espases era notori i conegut, els noms del seguici de cada un d'ells es guardava zelosament. Ja sabem que són tan importants els primers de la llista, com la gent que duen enrera. Durant aquest temps ens han estat tirant caramelets, que si hi hauran cracs, que si força renovació, que si equip compenetrat, que si esperit de sacrifici, que si blanc, que si negre...

Potser hi ha gent que s’il·lusiona i s'empassa tots els dolços que li amollen, però hi ha qui amb el temps la gola se li ha estretit i ja es difícil que li coli gola avall qualsevol llaminadura.

Aquesta setmana ha estat memorable, han començat a destaparse algunes de les llistes més esperades, de moment i salvant honroses excepcions, em ve al cap, una anècdota d'una empresa familiar del territori on el patriarca en tenia molts de duros, però cap intenció de gastar-los.
De tant en tant, entrava a la oficina des d'on duia els seus negocis i anunciava amb bombo i platets, el canvi de l'atrotinat mobiliari del despatx. El oficinistes novells delien per veure els mobles nous, els oficinistes veterans es mossegaven els llavis, per no esclafir a riure. Arribat el moment del canvi, l'amo amb to autoritari, anava ordenant la nova disposició dels mobles vells al reduït espai de l'estança, i com a molt retirava un moble ja del tot inservible, i es feia portar alguna peça, que ja no li feia ús al seu domicili particular, però que seguiria per molts d'any donant-li un bon servei al negoci.

Com la vida mateixa...

Un dia de 23 hores

No recordo quants d’anys fa que es canvien les hores a l’entrada de l’hivern i amb l’arribada de la primavera, segons llegeixo a la premsa, aquest costum va ser al 1974 com a conseqüència de la primera crisis del petroli i es va regular normativament per una Directiva europea l’any 1981.

El fet és que dos vegades l’any em toca trafegar amb els rellotges, ara cap avant, ara cap enrera, mai se quan toca una cosa o l’altra. Anit, abans d’anar a dormir vaig avançar una hora tots els rellotges de casa, de moment he dormit una hora menys, però al matí no he notat res diferent als demés dies, m’he aixecat tan a contracor com la resta de l’any.

Diuen els que en saben, que això provoca distorsions en el rellotge biològic, el meu l’hauré de portar al rellotger, les distorsions les duc a sobre tot l’any.

Aparcar a l'Estació

Dies enrera, aqui mateix, felicitava als gestors dels estacionaments a la via pública per l'encert dels aparcaments en bateria arreu Tortosa, amb la qual cosa es guanyava un nombre important de places d'aparcament. Diguin el que diguin l'aparcament és un dels temes més sensibles de la ciutat i la seva problemàtica de difícil i delicada solució.

Per aquest motiu em va semblar tan estrany que els dos caps de setmana passats, qui fora, va disposar prohibir l'estacionament als aparcaments que hi han vora l'estació del tren de Tortosa amb l'excusa de netejar el carrer, quan de tots és sabut, que per netejar els carrers l'empresa concessionària de la neteja viària disposa d'equips individuals de bufadors i màquines aspiradores, que fan del tot innecessari que es moguin els vehicles estacionats a la via pública.
Ja sigui per una manca de senyalització, ja sigui per no ser la més adequada, ja sigui pel que sigui, el fet és que la única cosa que van netejar van ser les butxaques dels veïns que tenien els seus vehicles estacionats en aquell indret amb les contundents multes de 50 € la unitat, per aparcar en lloc "prohibit" per senyal de trànsit mòbil.

Al menys haguessin pogut tapar la senyal fixa amb una bossa de les escombraries per no provocar confusions. Avui els toca un puntet negatiu...

La farola fronterera ( i IV)

Sembla que ha passat un segle i sols fa una setmana que no penjava res, ja ho fa això de tenir varies afeccions, quan ets amb una no pots ser-ho amb l'altra. Tan hi fa ja hi soc una altra vegada per donar per acabat l'assumpte de la farola. Tres mesos després de l'ensurt, aquesta setmana els empleats de l'empresa de manteniment elèctric de Roquetes van enllestir la farola fronterera, van pintar la columna i fins i tot van deixar el panot de la vorera en perfecte estat. Igual, igualet que la farola del municipi veí...

La farola fronterera (III)

Han passat moltes setmanes, i ja ho havia donat per perdut, la primera farola de Roquetes venint de Tortosa havia patit un ensurt amb un vehicle i havia estat retirada per l'empresa del manteniment de l'enllumenat públic de Roquetes, tres mesos després segueix sense reposar-se, i de sobte, apareix l'empresa del manteniment de l'enllumenat públic de Tortosa i planta la columna d'una farola a la cantonada amb la carretera de la Nova Estació, al menys aquell tram recuperaria aviat la llum.

Però veure com l’havien deixat feia mal a la vista, una doble platina per fer coincidir la base de la columna amb els ancoratges del terra, la eleva mig pam de la rasant de la vorera, deixant-li les vergonyes a l'aire. (fixe-us en les faroles ben posades, el panot amagat els cargols)

Li vaig fer la foto, i la vaig guardar no creia possible que els Serveis tècnics de l'Ajuntament li permetessin a l'empresa concessionària tirar endavant, però mira per on aquest cap de setmana, a la columna ja li han posat el sombreret del projector..., sembla que no hi cap intenció de corregir el nyap.

Uns pocs metres més enllà, el panot de la vorera sostovat resta orfe de la farola roquetera...


La farola fronterera (I)
La farola fronterera (II)

Adéu als gegants

Les ciutats creixen, com creix Tortosa i amb elles s’amplien les necessitats d’espai de les dependències per atendre als ciutadans. Els gegants de Tortosa que ocupaven majestuosament un espai al pati interior de l’Ajuntament, han hagut de marxar. El divendres, a mans dels empleats municipals, sortien de la casa consistorial. Tot va començar a primeres hores del matí amb Mariana i Cristofor , li van seguir Caxixa i Bonjuà, i ja al mig dia, Zoraima i Nabil, seguits de Rubí i Rufo, van dir adéu a la casa gran.
Ja sigui municipal o d’entitats tortosines, Tortosa disposa d’un imaginari popular i religiós que altres llocs desitjarien, i que passa tot l’any a saber on i en quines condicions, fent un inventari ràpid, podríem afegir a la llista a part dels vuit gegants, als cap-grossos, les cucaferes, al bou i l’àliga, els cavallets, el vestuari no particular de la Festa del Renaixement, els passos de la Setmana Santa..., Potser algú hauria de posar fil a l’agulla i concentrar tot aquest patrimoni en un lloc adequat, conservar-lo en perfecte estat, i exhibir-lo durant tot l’any, a forasters i gent de casa, i si s’escau crear una escola taller de conservació i creació de vestuaris, figures e imatges.

En altres forns, amb menys farina hi ha qui fa pans...

Brim

La web municipal de Tortosa ens assabenta que als treballadors de la brigada municipal els hi han canviat el "look" i seguint el mateix camí que ja van empendre amb els treballadors de l'empresa de neteja, estrenen roba reflectant i logo.

Si als de la neteja van passar a denominar-los nett, als de la brigada municipal d'obres i serveis els denominen brim.

Si és per a bé...



Foto: www.tortosa.info

La rentadora

Li tenia molt d'apreci, ella em rentava la roba i jo a canvi, de tant en tant, obria el filtre i l'alliberava de la borra que s'acumulava, i de les coses mes rares, com clips, botons, alguna moneda o algun mitjó que s'havia colat. Ella em corresponia i quan estava a punt d'acabar el programa de rentat i coincidint amb el centrifugat final es posava a ballar de contenta per la galeria de la cuina, això sí, guardava les formes mai va gosar d’anar més enllà d'on li permetia l'allargada dels tubs de l'aigua, del desguàs, o del cable de la llum. Però va arribar un dia que l'eix del tambor es va descompensar massa i vaig haver-la de substituir.

A l’adquirir la nova, vaig tenir cura de demanar-ne una amb filtre accessible. La que em va oferir el comercial de torn no en duia, però segons ell no en tindria cap de problema: els clips no sortirien del tambor, els mitjons no es colarien per les juntes i la borra no seria problema per a la bomba d'aigua, tot massa perfecte per ser veritat. Han passat uns quants d'anys algun més dels que es previst que duri un electrodomèstic modern, i la rentadora s'ha negat a buidar l'aigua. A la vella li hagués netejat el filtre i a aquesta que li faig?
Provo d’obrir la part posterior, i veig que la bombeta d'aigua en lloc de filtre du un petit dipòsit de goma negra, més o menys per que contingui la borra que es pot produir en quatre anys. L’allibero de la brida que l'ha subjecta, i efectivament el petit dipòsit és ple de borra, el buido, el netejo i el torno a col·locar al seu lloc.

La rentadora ja torna a funcionar, això sí, sense filtre però amb un dipòsit instal·lat amb punyeteria per què un usuari corrent es faci fotre o, qui sap, canvií de rentadora...

Dins d’unes setmanes, hi hauran canvis als pobles d’arreu del país, segur que els comercials de la política ens oferiran rentadores sense filtre, no els hi feu cas, aquestes duen un dipòsit de borra ben amagat...

De promeses i fer volar coloms

Hi ha promeses electorals de tota mena. Algunes, ubicades al primer terç del segle vint, ja son llegenda urbana com aquella que diuen feia un polític afamat que va arribar a prometre un pont per a un poble pla i sec. Al ser advertit de la circumstància pujant un esglaó en l’escala de les promeses va prometre que els hi faria arribar un riu. O aquell altre que, a un petit poble d'interior del sud-oest peninsular, va prometre que gaudirien de les brises marines, en construir-los un port de mar, els veïns s’ho van prendre amb "guasa" i des de llavors celebren cada any una festa marinera amb festival d’havaneres inclòs. O un de fa quatre dies, de port fluvial a la Xiquina, parc temàtic, i funicular per anar de la riba del riu al Castell de Tenaces...

De la mateixa manera ja no sorprèn el que ens conta Manel Zaera. És clar que davant de processos electorals, es dóna la circumstància de l'acabament d'obres "quilomètriques", s’incrementa l’execució de petites d’obres, la presentació de projectes, i se’ns endolça l’existència amb propostes fantàstiques.

En aquesta línia, Garramanxos ens parla de les propostes al sector de la Farinera de Tortosa i de l’Hort Cruells de Roquetes, per a la construcció de l’Hospital de les Terres de l’Ebre i del CAP de Roquetes. Li he de donar la raó, lo millor seria allunyar l’hospital (si es fa) a un indret a les afores on no hi hagin problemes d’accessos i d’aparcaments, presents ni futurs. I perquè no, convertir aquesta àrea en un gran parc mancomunat que es converteixi en referent i lloc de trobada de gent d’arreu. Posats a fer volar coloms els ciutadans també en sabem.

Però no és fer volar coloms, exigir que al temps que es donen pas a polítiques de tobot i ciment armat, aquestes vagin acompanyades de polítiques medi ambientals d’arbre i vegetació, i no em val únicament una filera d’arbres a cada carrer, sinó un massa arbrada allí on hi ha més problemes de concentració urbana, i no a la quinta forca on Sant Pere va perdre les espardenyes i li feia mandra tornar a buscar-les.

Un somriure per favor...

Van seure cara a cara. Eren dos vells coneguts, totalment desconeguts. Tan sols els separava una taula i dos tasses fumejant. Havien parlat moltes vegades, sense veu, sense mirades, sense llavis. Era la primera vegada que s’enfrontaven, i els costava iniciar la conversa. La manca de costum d’articular paraules era perfectament soplida per les continues e intenses mirades, per un bosc d’interjeccions i sospirs, i per dos sincers somriures que van deixar petjada.
Al llarg del temps, van poder comprovar, que tot te data de caducitat, i aquells somriures que mai es van apagar, van acabar allunyant-se, perdent-se més enllà de la línia de l’horitzó. De tant en tant els hi torna en forma de record, i no poden, cadascun per separat, evitar recordar aquella suau cançó compartida: Que bonica era la vida, quan per ella passaves somrient...Ja no hi son, però conserven el somriure, l’un de l’altre.
Sempre he estat un observador de somriures, intentant distingir els sincers dels fingits, m’agrada col·leccionar-los: el somriure seré de l’avi, el somriure inquiet del nen, el feliç somriure de l’enamorada. Amb un sol d’ells em sento pagat, per això intento a diari caminar, i regalar-ne al nen aupat al carret de la compra, a l’avi que seu al banc del parc, als companys, o a qui es relaciona amb mi.

Poseu un somriure a la vostra vida, i tot anirà millor...