La caixa de bitxos

El curs estava ferit de mort, la llum envaïa l’ambient i el desig d’estar uns mesos sense donar un cop a l’aigua ens feia sentir extraordinàriament inquiets. Somiàvem amb les razzies per les ruïnes dels quarters de Sant Francesc, corrent-mos a pedrades contra alguna colla d’un barri veí; amb els banys d’amagat, a la Xiquina o al Canal; somiàvem amb les fogueres de Sant Joan, amb les festes del Rastre, de Sant Jaume o Santa Rosa; amb el viatge en tren fins les platjes de l’Ampolla o l'Ametlla, per la Mare de Deu del Carme o la d’Agost; i a esperar en deliri, les Festes de la Cinta ja prop de la tornada a les aules.

Aquell any, però, tenia algo d’especial, havíem estudiat el primer de batxillerat al Col·legi de la Mercè, i abans de poder viure els somnis, havíem de superar els exàmens oficials al J.Bau del carrer Montcada. Mesos abans i per a l’assignatura de Ciències Naturals havíem començat a preparar un recull de bitxos, que hauríem de presentar el dia de l’examen oficial. Després d’haver estat una bona temporada dins un recipient de vidre amb alcohol, i amb l’ajuda d’agulles de cap s’anaven col·locant els invertebrats a una caixa de camises. La meua caixa de bitxos, no era res de l’altre món, però n’estava orgullós d’ella, una dotzena de bitxos des d'un serradits, fins una xaveta, passant per una preciosa papallona o una repel·lent escarabitxa.

Han passat un femer d’anys, i avui aprofitant el bon temps, al anar al tros, m’he posat en calçó curt i les mosques negres m’han inflat a mossegades.
Devia ser la revenja? El cert es que m’he sentit una mica bitxo, llest per ser col·locat a la caixa de camises d’una diminuta, insignificant i dolorosa mosca negra.